La Paraula de Jehovà és viva
Punts destacats del Llibre de Jutges
QUÈ va fer Jehovà quan el seu propi poble li va girar l’esquena i va començar a adorar déus falsos? Com va reaccionar al veure que desobeïen els seus manaments una vegada rere una altra i només li demanaven ajuda quan tenien problemes? Els va salvar? El Llibre de Jutges respon aquestes i altres preguntes. Aquest llibre el va escriure el profeta Samuel cap a l’any 1100 a. de la n. e., i comprèn uns 330 anys d’història, des de la mort de Josuè fins que va començar a governar el primer rei d’Israel.
El Llibre de Jutges forma part de la poderosa paraula, o missatge, de Déu i, per tant, és molt valuós per a nosaltres (Hebreus 4:12). Els emocionants relats d’aquest llibre ens ajuden a entendre millor la personalitat de Jehovà. I les importants lliçons que n’extraiem enforteixen la nostra fe i ens permeten agafar-nos ben fort a «la vida de veritat», és a dir, la vida eterna en el nou món que Jehovà ens ha promès (1 Timoteu 6:12, 19; 2 Pere 3:13). Tot el que Déu va fer per salvar els seus servents és només un petit tast del que experimentarem quan ens salvi en el futur per mitjà del seu Fill, Jesucrist.
PER QUÈ ES NECESSITAVEN JUTGES?
Sota el comandament de Josuè, els israelites derroten els reis de Canaan. Cadascuna de les tribus d’Israel conquereix la part de terra que li ha tocat com a herència. Amb tot, desobeeixen Jehovà i permeten que alguns cananeus continuïn vivint en aquella terra, i això es converteix en una veritable trampa per a ells.
La següent generació d’israelites, després dels dies de Josuè, «no coneixia Jehovà ni el que ell havia fet per Israel» (Jutges 2:10). Així que formen aliances matrimonials amb els cananeus i comencen a servir altres déus. Com a conseqüència, Jehovà permet que els seus enemics els oprimeixin. Ara bé, quan les coses els van malament, es recorden de Jehovà i li supliquen la seva ajuda. Aquest relat bíblic descriu com Jehovà dona jutges al seu poble per salvar-los dels seus enemics enmig d’un ambient molt complicat en sentit religiós, social i polític.
Preguntes sobre alguns versicles
1:2, 4. Per què va ser la tribu de Judà la primera a rebre la porció de terra que se li havia assignat? Aquest privilegi l’hauria tingut el primogènit, que era Rubèn però, just abans de morir, Jacob va predir que Rubèn no destacaria i no rebria els seus drets de primogènit. Pel que fa a Simeó i Leví, van ser dispersats per Israel perquè havien actuat amb crueltat (Gènesi 49:3-5, 7). Així doncs, aquest privilegi del primogènit es va atorgar a Judà, el quart fill de Jacob. Simeó, que va pujar amb la tribu de Judà a lluitar contra els cananeus, va rebre petites porcions de terra escampades per l’extens territori de Judà (Josuè 19:9).a
1:6, 7. Per què es tallaven els polzes i els dits grossos dels peus als reis vençuts? Pel que sembla, quan un home perdia els polzes i els dits grossos dels peus, quedava incapacitat per a la batalla. Un soldat sense els polzes no pot utilitzar una espasa o una llança i sense els dits grossos dels peus no pot mantenir l’equilibri.
Lliçons per a nosaltres
2:10-12. Si no volem oblidar-nos mai de tot el que Jehovà ha fet, és molt important que tinguem un programa d’estudi regular de la Bíblia (Salm 103:2). Els pares han de fer tot el possible per gravar les veritats de la Paraula de Déu al cor dels seus fills (Deuteronomi 6:6-9).
2:14, 21, 22. Quan els seus servents són desobedients, Jehovà permet que passin per dificultats per disciplinar-los, refinar-los i motivar-los a tornar a ell.
JEHOVÀ DONA JUTGES AL SEU POBLE
L’emocionant relat de les gestes dels jutges comença amb Otniel. Jehovà va entregar el rei de Mesopotàmia a les mans d’aquest jutge i així va posar fi a vuit anys d’opressió. El jutge Ehud va idear un pla molt astut i amb gran valentia va matar Eglon, el gras rei de Moab. Un altre jutge que va ser molt valent, va ser Xamgar, que tot sol va matar 600 filisteus amb l’agullada d’uns bous. Amb l’ajuda de la profetessa Dèbora i el suport de Jehovà, Barac va poder derrotar el poderós exèrcit de Sísara amb 10.000 homes pràcticament desarmats. I Gedeó, amb tan sols 300 homes, va poder vèncer els madianites amb l’ajuda de Jehovà.
Per mitjà de Jeftè, Jehovà va alliberar el seu poble de la mà dels ammonites. Tolà, Jaïr, Ibsan, Elon i Abdon també van formar part del grup de 12 jutges d’Israel. L’època dels jutges es va acabar amb Samsó, que va lluitar contra els filisteus.
Preguntes sobre alguns versicles
4:8. Per què va insistir Barac que la profetessa Dèbora anés amb ell al camp de batalla? Pel que sembla, Barac no es veia amb cor de fer front a l’exèrcit de Sísara per si sol. La presència de la profetessa era una garantia que Jehovà estava guiant Barac i els seus homes. El fet que Barac insistís tant que Dèbora l’acompanyés no va ser un senyal de debilitat, sinó una mostra de confiança plena en Jehovà.
5:20. Com van lluitar les estrelles des del cel a favor de Barac? La Bíblia no especifica si els àngels van intervenir, si va haver-hi alguna pluja de meteorits que els consellers de Sísara van interpretar com un mal presagi o si algú va fer prediccions astrològiques per a Sísara que van resultar ser falses. Fos com fos, del que no hi ha dubte és que Jehovà va intervenir d’alguna manera.
7:1-3; 8:10. Per què Jehovà va dir a Gedeó que 32.000 homes eren massa per lluitar contra els 135.000 soldats de l’exèrcit enemic? Perquè volia que quedés clar que era ell qui els donaria la victòria sobre els madianites. No volia que els israelites pensessin que els vencerien gràcies a les seves pròpies forces.
11:30, 31. Quan Jeftè va fer un vot a Jehovà, estava pensant en fer un sacrifici humà? Òbviament no s’estava referint a un sacrifici humà perquè la Llei deia: «Que ningú de vosaltres cremi el seu fill o la seva filla al foc» (Deuteronomi 18:10). Ara bé, Jeftè sí que tenia en ment oferir una persona, no un animal. Normalment, els israelites no tenien dins les cases els animals que utilitzaven per fer sacrificis. A més, el sacrifici d’un animal no hauria estat una ofrena especial. Quan Jeftè va dir que presentaria com a ofrena cremada la persona que sortís a rebre’l, volia dir que la dedicaria exclusivament al servei de Déu al santuari i era conscient que hi havia la possibilitat que la persona que sortís fos la seva filla.
Lliçons per a nosaltres
3:10. L’èxit en sentit espiritual no depèn de la saviesa humana, sinó de l’esperit de Jehovà (Salm 127:1).
3:21. Ehud va utilitzar la seva espasa amb molta destresa i valentia. Nosaltres també hem de ser hàbils amb «l’espasa de l’esperit, és a dir, la paraula de Déu». Això vol dir que, quan prediquem, hem d’utilitzar la Bíblia amb valor (Efesis 6:17; 2 Timoteu 2:15).
6:11-15; 8:1-3, 22, 23. La modèstia de Gedeó ens ensenya tres lliçons fonamentals: 1) Quan se’ns dona un privilegi de servei, no hem de pensar en la prominència o prestigi que podríem rebre, sinó en complir bé amb la nostra responsabilitat. 2) Sempre que algú vulgui discutir amb nosaltres, el més savi és mostrar modèstia. 3) La modèstia evitarà que ens centrem en la nostra posició dins l’organització.
6:17-22, 36-40. Nosaltres també hem d’anar amb compte de no creure «totes les declaracions inspirades». De fet, hauríem de comprovar «si les declaracions inspirades venen de Déu» (1 Joan 4:1). Per assegurar-se que el que diuen es basa en les Escriptures, els ancians més nous fan bé de consultar amb els ancians de més experiència abans de donar consell.
6:25-27. Gedeó va anar amb compte de no provocar de manera innecessària els seus opositors. Quan prediquem les bones notícies, hem d’evitar ofendre els altres de manera innecessària amb la nostra manera de parlar.
7:6. En el nostre servei a Jehovà volem ser com els 300 homes de Gedeó. Hem de mantenir-nos vigilants i alerta.
9:8-15. És de ximples actuar amb orgull i obsessionar-se per buscar prominència i poder.
11:35-37. Sens dubte, el bon exemple de Jeftè va ser fonamental perquè la seva filla desenvolupés una fe forta i un gran esperit de sacrifici. Avui dia, els pares també poden ser un molt bon exemple per als seus fills.
11:40. Quan felicitem els germans i les germanes que treballen de valent per a Jehovà, els animem a continuar esforçant-se.
13:8. A l’hora d’educar els fills, els pares han de demanar a Jehovà la seva guia i seguir els seus consells (2 Timoteu 3:16).
14:16, 17; 16:16. Pressionar algú amb plors i retrets pot perjudicar la relació que tenim amb aquesta persona (Proverbis 19:13; 21:19).
ALTRES RELATS NEGATIUS SOBRE ELS ISRAELITES
La part final del llibre de Jutges conté dos relats rellevants. El primer té a veure amb un israelita anomenat Miquees, que va col·locar un ídol a casa seva i va contractar un levita perquè li fes de sacerdot. Després que els danites destruïssin la ciutat de Lais, o Lèsem, la van reconstruir i la van anomenar Dan. Allà, van establir una nova forma d’adoració amb l’ídol de Miquees i el seu sacerdot. Pel que sembla, van conquerir Lais abans que Josuè morís (Josuè 19:47).
El segon relat té lloc poc després de la mort de Josuè. Alguns benjaminites van cometre un terrible crim sexual a la ciutat benjaminita de Guibeà. Com a conseqüència, la resta de tribus gairebé els exterminen. De fet, només van sobreviure 600 homes de la tribu de Benjamí. Amb tot, se’ls va permetre aconseguir esposes i, gràcies a això, pel temps del regnat de David, la tribu ja comptava amb gairebé 60.000 guerrers (1 Cròniques 7:6-11).
Preguntes sobre alguns versicles
17:6; 21:25. El fet que «tothom feia el que li semblava bé» significa que a Israel hi regnava l’anarquia? No, ja que Jehovà mai va deixar el seu poble sense guia. Els va donar la Llei i el sacerdoci perquè sabessin com havien d’actuar. A més, per mitjà de l’Urim i el Tummim, el gran sacerdot podia consultar a Jehovà els assumptes importants (Èxode 28:30). A banda d’això, a cada ciutat hi havia ancians d’experiència que podien donar bons consells. Quan un israelita aprofitava bé totes aquestes provisions, la seva consciència estava ben entrenada i, per tant, quan «feia el que li semblava bé», prenia bones decisions. En canvi, si ignorava el que deia la Llei i decidia per ell mateix com comportar-se i com adorar Jehovà, el resultat no era bo.
20:17-48. Si els benjaminites mereixien un càstig, per què va permetre Jehovà que aquesta tribu derrotés dues vegades les altres tribus d’Israel? Al principi, Jehovà va permetre que les altres tribus lleials patissin grans pèrdues per posar a prova la seva determinació d’eliminar la maldat del poble d’Israel.
Lliçons per a nosaltres
19:14, 15. El fet que els habitants de Guibeà no fossin hospitalaris, indica que tenien un greu problema en sentit moral. Als cristians se’ns exhorta: «Sigueu sempre hospitalaris» (Romans 12:13).
La nostra salvació s’apropa
D’aquí molt poc, Jesucrist, com a Rei del Regne de Déu, destruirà aquest món malvat i alliberarà les persones justes i íntegres (Proverbis 2:21, 22; Daniel 2:44). Les Escriptures ho descriuen de la següent manera: «Oh Jehovà, que morin tots els teus enemics, però que els que t’estimen siguin com el sol, que surt amb tota la seva glòria» (Jutges 5:31). Si posem en pràctica tot el que hem après a l’analitzar el llibre de Jutges, demostrarem que formem part del grup de persones que estimen Jehovà.
El llibre de Jutges ens ensenya una lliçó fonamental: quan obeïm Jehovà, rebem moltes benediccions i, quan el desobeïm, patim terribles conseqüències (Deuteronomi 11:26-28). Així doncs, no deixem mai d’obeir Jehovà de tot cor! (Romans 6:17; 1 Joan 2:17.)
[Nota]
a L’única herència que els levites van rebre a la Terra Promesa van ser 48 ciutats que estaven repartides per tot Israel.
[Mapa]
(Consulta la publicació per veure el text en el format original)
«Jehovà els donava jutges que els salvaven de les mans dels saquejadors» (Jutges 2:16).
JUTGES
1. Otniel (Tribu de Manassès)
2. Ehud (Tribu de Judà)
3. Xamgar (Tribu de Judà)
4. Barac (Tribu de Neftalí)
5. Gedeó (Tribu d’Issacar)
6. Tolà (Tribu de Manassès)
7. Jaïr (Tribu de Manassès)
8. Jeftè (Tribu de Gad)
9. Ibsan (Tribu d’Aser)
10. Elon (Tribu de Zabuló)
11. Abdon (Tribu d’Efraïm)
12. Samsó (Tribu de Judà)
DAN
MANASSÈS
NEFTALÍ
ASER
ZABULÓ
ISSACAR
MANASSÈS
GAD
EFRAÏM
DAN
BENJAMÍ
RUBÈN
JUDÀ
[Imatge]
Què aprenem del fet que Barac insistís perquè Dèbora l’acompanyés al camp de batalla?