Continuo deixant-me refinar per Jehovà

D’entre totes les coses que em van cridar l’atenció, el que més em va marcar van ser les persones. Allà hi havia germans i germanes joves que, aparentment, feien una tasca monòtona i avorrida que passava desapercebuda. Tot i així, eren molt feliços. El seu exemple em va ensenyar què implica servir Jehovà amb humilitat.

Al llarg dels anys, Jehovà m’ha refinat per arribar a ser un millor servent seu. Però, primer, deixeu-me que us expliqui com vaig intentar trobar la veritat quan era budista.

BUSCO DÉU DES DE BEN JOVE

Vaig néixer a Chicago, Illinois (EUA). Era el més gran de quatre germans. Els meus pares van marxar del Japó per instal·lar-se a Chicago i viure el famós somni americà. Volien que els seus fills rebessin la millor educació possible i tinguessin una vida d’èxit.

Els meus pares eren budistes molt devots. La casa on la meva mare va créixer estava dins d’una propietat on també hi havia un temple. De fet, el seu pare i els seus dos germans eren monjos budistes. Per tant, el budisme va ser molt present durant la meva infantesa. Recordo que, a l’arribar de l’escola, el primer que feia era cremar encens i oferir arròs i aigua a l’ídol que teníem a casa. Els diumenges anàvem al temple i entonàvem càntics budistes davant d’un ídol semblant al nostre, que era més gran i estava recobert d’or.

Una vegada, quan tenia uns set anys, em vaig quedar mirant l’ídol que teníem a casa i vaig pensar: «Què serà de la meva vida un cop m’hagi mort?». Com a budista, m’havien ensenyat que després de morir seguiria vivint en el món dels esperits. M’entristia pensar que algun dia la meva vida s’acabaria i que, encara que pogués existir com a esperit, mai tornaria a gaudir de la vida com a humà. Aquesta idea em feia sentir molt impotent.

D’adolescent, els rituals budistes que practicava ja no tenien cap sentit per a mi. Sabia que em faltava alguna cosa a la vida (Mt. 5:3). En el fons, creia que havia d’existir un Déu totpoderós i el volia conèixer. Vaig començar a pensar que potser podria trobar respostes a la Bíblia. Així doncs, en el lloc més inesperat —durant una fira budista— vaig comprar un exemplar de segona mà de la King James Version.

Un dia, quan tenia 17 anys, mentre treia el gos a passejar, un germà, el Wilson Bashou, em va parar pel carrer. Em va preguntar: «Saps què promet Déu per al futur?». Aquella pregunta va ser l’inici d’una conversa molt profunda sobre la Bíblia. Em va llegir Apocalipsi 17:1 i em va preguntar: «Què representen les “moltes aigües” on seu la prostituta?». Jo no ho sabia, així que em va mostrar el verset 15, on s’explica que aquestes aigües fan referència a les persones. Em va sorprendre que els testimonis de Jehovà deixessin que la Bíblia s’interpretés a si mateixa. Abans de marxar, el Wilson em va donar un exemplar de La verdad que lleva a vida eterna. Aquell petit llibre blau em va canviar la vida.

Deu dies després, vaig assistir per primera vegada a una reunió a la Sala del Regne. Mai oblidaré la càlida benvinguda que em van donar. Des d’aleshores, no he deixat d’anar a les reunions. Més tard, vaig començar a estudiar amb el Wilson. M’agradava tant el que aprenia de la Bíblia que, de vegades, arribàvem a estudiar vuit hores seguides! Els meus pares estaven preocupats per mi. No els feia gens de gràcia que estudiés la Bíblia i s’hi van oposar fermament. Però com més estudiava, més convençut estava que havia trobat la veritat. De fet, em vaig batejar l’any 1983.

DEIXO LA UNIVERSITAT PER SERVIR COM A PIONER

Quan em vaig batejar, estudiava medicina en una universitat prestigiosa. Els meus pares havien fet molts sacrificis perquè jo rebés aquesta educació. És cert que hauria pogut continuar amb els meus estudis, però estava decidit a servir Jehovà a temps complet i donar-li el millor.

El meu pare m’havia advertit: «Si deixes la universitat, et faré fora de casa!». Estava molt trist i no sabia què fer. Estimava els meus pares i no volia decebre’ls. Per això, moltes nits anava al pati de la universitat i em posava a orar sota les estrelles. Deia a Jehovà: «Si us plau, ajuda’m a prendre una bona decisió». Finalment, vaig decidir deixar la universitat, i el meu pare em va dir que marxés de casa. Vaig trucar al Wilson per explicar-li què havia passat. Ell va ser molt bondadós amb mi i em va dir que anés a viure a casa seva. Així que vaig omplir una bossa amb les meves pertinences, vaig pujar a un autobús i vaig deixar la meva llar. La veritat és que vaig experimentar una calma que no es pot explicar amb paraules. Sabia que havia pres la decisió correcta.

Em sentia com un ocell alliberat de la gàbia. Per fi era lliure per centrar-me completament en el meu servei a Jehovà! El 1984, vaig començar a servir com a pioner.

Gràcies a Jehovà, durant els anys que vaig servir com a pioner regular, vaig poder cultivar qualitats valuoses, com ara la perseverança. Recordo un dia en què semblava que ho tenia tot en contra per anar a predicar. Em sentia desanimat perquè ningú em podia acompanyar aquella tarda. Tot i així, vaig sortir a predicar. Després d’un parell d’hores, vaig decidir que faria una última revisita a un edifici d’habitatges. Estava esgotat, em sentia sol i semblava que estava a punt de ploure. Per això, em vaig preguntar si no seria millor deixar-ho córrer. Però mentre pujava per les escales cap al tercer pis, em vaig trobar amb un jove de les Filipines. Vaig pensar: «Segur que em dirà que no li interessa». Però estava molt equivocat! Aquell noi va començar a estudiar i, més tard, es va convertir en el meu germà.

JEHOVÀ EM REFINA AL BETEL DE BROOKLYN

Després de viure dos anys a casa del Wilson, el 1985 em van convidar a servir al Betel de Brooklyn. Com he dit al principi, em van assignar al taller d’enquadernació. Un dia, mentre treballava amb la màquina d’estampació en relleu, vaig fer malbé per accident les cobertes de centenars de llibres. L’Oficina del Taller d’Enquadernació em va demanar que expliqués al meu superintendent què havia passat. Li vaig donar un munt d’explicacions sobre aquell error, però ell em va fer veure que encara em faltava una cosa. Amb amabilitat, em va dir: «Demanar disculpes sempre és una bona idea». Aquella experiència em va ensenyar que el més important és reconèixer els errors i dir «ho sento».

El meu punt de vista sobre servir els altres va canviar al fixar-me en l’exemple de germans amb més experiència de la família Betel. En una ocasió en què el germà Milton Henschel, membre del Consell Rector, estava assegut a taula amb nosaltres a l’hora de dinar, vaig aprendre una lliçó d’humilitat. Aquell dia, hi havia més persones al menjador que de costum. Els cambrers anaven d’una banda a l’altra, a correcuita, servint el menjar. Els joves de la taula vam començar a queixar-nos en veu baixa perquè trigaven molt a portar-nos el dinar. Sense dir ni una sola paraula, el germà Henschel es va aixecar i va donar un cop de mà als cambrers, ajudant-los a servir gerres d’aigua, pa i mantega. Allò em va quedar gravat a foc. Em va recordar la manera com Jesús s’havia posat a servir els seus apòstols (Jn. 13:3-5).

«HAURIES D’ESTUDIAR JAPONÈS!»

El 1987, vaig viatjar al Japó i em va impressionar molt l’entusiasme i la humilitat que demostraven els publicadors de la zona. Tenia el desig d’ajudar-los, però el problema era que no sabia japonès. Una germana que servia a Betel, la Michiko Oda, em va mirar fixament i em va dir: «Hauries d’estudiar japonès!». I això és el que vaig fer. En aquell moment, no sabia fins a quin punt aquelles paraules em canviarien la vida.

Pocs mesos després, em van assignar a una congregació de parla japonesa de Nova York. Aprendre japonès em va obrir moltes portes per servir més Jehovà. El 1989, vaig assistir al meu primer congrés en japonès a Los Angeles, Califòrnia. Allà, em vaig fixar en una pionera que va participar en la representació, la Miwako Onami.

La Miwako i jo ens vam casar l’any 1992, i vam tenir el privilegi de servir plegats al Betel de Brooklyn. Ella és una persona molt atenta, es preocupa pels altres i sempre està disposada a ajudar-los. El seu exemple m’ha ajudat a millorar la manera com tracto els altres. Puc dir que la meva dona és un regal de Jehovà i que sempre em fa molt feliç!

A LA SUCURSAL DEL JAPÓ I AL CAMP

Amb el temps, els pares de la Miwako es van posar molt malalts. Com que vivien al Japó, l’any 1999, se’ns va permetre traslladar-nos a la sucursal d’allà per estar més a prop d’ells i poder cuidar-los.

Ens va resultar fàcil adaptar-nos a la nostra nova vida perquè la família Betel del Japó ens va rebre amb els braços oberts. Els germans i les germanes d’allà són molt generosos i hospitalaris. Imitar la seva actitud em va ajudar a refinar la meva personalitat. A més, es prenen molt seriosament la feina. La cultura japonesa promou la idea de cooperar els uns amb els altres i treballar en harmonia. L’objectiu és buscar sempre el que és millor per a tots en comptes de cercar l’èxit personal. Per això, els germans i les germanes fan un gran equip. El seu exemple m’ha motivat a ser més humil a l’hora de treballar amb els altres i a entendre que tot el que faci, per petit que sigui, contribueix al compliment del propòsit de Jehovà.

Tot i així, va haver-hi ocasions que, degut a les diferències culturals, se’m feia difícil entendre per què algunes coses es feien de certa manera. Vaig haver d’aprendre a no posar el crit al cel i a ser més pacient. Amb el temps, vaig poder reajustar el meu punt de vista, perquè em vaig adonar que Jehovà pot beneir qualsevol decisió, sempre que obeïm la guia que ens dona mitjançant la seva organització. En realitat, és ell qui s’encarrega que les coses surtin bé.

Quan penso en la capacitació que he rebut a Betel, sovint la comparo amb la manera com Jehovà va refinar Moisès. Aquest home fidel havia rebut una educació molt elevada, però Jehovà el va ajudar a cultivar humilitat durant els 40 anys que va ser pastor. En el meu cas, el temps que vaig passar a la universitat va fer que confiés només en mi mateix. Però a Betel he après a ser humil i a confiar en Déu. De la mateixa manera que Jehovà va ser pacient amb Moisès, també ho ha estat amb mi i m’ha refinat al llarg dels anys.

Vam cuidar els pares de la Miwako durant uns 24 anys, fins que van morir. El cert és que vam viure moments molt angoixants, vam passar moltes hores al telèfon i vam haver de fer molts viatges a l’hospital. La salut de la meva sogra, la Masako, va empitjorar tant que gairebé no podia aixecar-se ni caminar. Se li feia molt difícil assistir a les reunions i sortir a predicar. Durant les últimes setmanes que la vam cuidar, fins i tot va necessitar una cadira de rodes. Malgrat aquesta situació, l’amor que la Masako sentia per Jehovà seguia ben fort. De fet, sempre que parlava de la veritat se li il·luminava la cara. El seu exemple em va tocar el cor i em va ensenyar que podem estar contents amb el que tenim i ser feliços servint Jehovà, sense importar les circumstàncies.

El 2024, la nostra vida va fer un gir inesperat. Després de més de 30 anys de servei a Betel, ens van assignar al camp. Actualment, servim com a pioners especials a l’illa d’Okinawa i tenim el privilegi de predicar a les famílies que viuen a prop de la base militar que hi ha aquí. Gràcies a la capacitació que havíem rebut a Betel, hem pogut adaptar-nos millor a aquests canvis. Ens esforcem per seguir una bona rutina i aprofitar al màxim el temps, treballant de valent en el territori. Jehovà ens ha beneït molt! Aquells amb qui hem estudiat la Bíblia han arribat a ser la nostra família, i hem pogut comprovar de primera mà la importància d’estimar les persones. Cada dia, la Miwako i jo donem les gràcies a Jehovà per haver-nos donat aquesta assignació tan bonica.

DECIDIT A SEGUIR DEIXANT-ME REFINAR PER JEHOVÀ

Tot i que la meva família ja no s’hi oposa, encara no s’han decidit a servir Jehovà. Amb tot, Jesús va prometre que aquells que deixessin la seva família per seguir-lo rebrien cent vegades més en sentit espiritual (Mc. 10:29, 30). Això s’ha complert en el meu cas. No puc ni comptar els germans d’arreu del món que m’han estimat i m’han tractat com a part de la seva família.

Encara guardo el llibre La verdad que em va donar el Wilson. És un recordatori molt poderós que Jehovà em va deixar trobar-lo (1 Cròn. 28:9). Estic decidit a continuar deixant que Jehovà em refini i a seguir ensenyant als altres la veritat que porta a vida eterna.