«La batalla és de Jehovà»

Aquesta batalla legal va començar a finals dels anys 90, quan el govern francès va decidir aplicar un impost infundat sobre les donacions que la sucursal de França havia rebut entre els anys 1993 i 1996. Primer, vam acudir als tribunals de França, però va ser en va. Després de perdre l’apel·lació, el govern francès va embargar més de 4.500.000 euros del compte de la sucursal. El nostre últim recurs per recuperar aquells diners era portar el cas davant del TEDH. Abans de continuar amb el procés, aquest tribunal va demanar que tant nosaltres com l’equip legal del govern assistíssim a una audiència prèvia al judici en presència d’un secretari judicial, un funcionari encarregat de les tasques administratives i jurídiques del tribunal.

Prevèiem que el secretari voldria pressionar-nos perquè arribéssim a un acord i accedíssim a pagar una part dels diners que el govern ens exigia. Ara bé, teníem clar que els germans havien fet les seves donacions per promoure els interessos del Regne, així que aquestes no pertanyien al govern. Si els pagàvem tan sols un euro, estaríem violant els principis bíblics (Mt. 22:21). Tot i això, per respecte als procediments del tribunal, ens vam presentar a la cita.

Ens vam reunir en una elegant sala de conferències. Tan bon punt va començar l’audiència, la secretària judicial ens va deixar clar que esperava que els testimonis de Jehovà paguéssim una part de l’impost exigit pel govern de França. De sobte, ens vam sentir impulsats a preguntar-li: «És conscient, vostè, que el govern ja ha confiscat més de 4.500.000 euros del nostre compte bancari?».

L’expressió de la seva cara va canviar totalment. Quan els advocats del govern li van confirmar que havien fet el que dèiem, la seva actitud envers el cas va fer un gir radical. Els va amonestar i, immediatament, va posar fi a l’audiència. En aquell instant, em vaig adonar que Jehovà havia canviat el rumb del litigi d’una manera que cap de nosaltres hauríem imaginat mai. Vam sortir de la sala eufòrics; no donàvem crèdit al que acabava de passar.

El 30 de juny de 2011, el TEDH va dictar una sentència unànime a favor nostre. Va cancel·lar l’impost exigit i va decretar que el govern retornés els diners confiscats i, a més, en pagués interessos. Aquesta decisió històrica segueix protegint la nostra llibertat de culte a França fins al dia d’avui. Aquella pregunta espontània, que va ser com la pedra que es va clavar al front de Goliat, va ser el punt d’inflexió en la nostra batalla legal. Per què vam guanyar? Perquè, tal com David va dir a Goliat, «la batalla és de Jehovà» (1 Sam. 17:45-47).

Aquesta victòria no ha estat un cas aïllat. Fins ara, tot i haver patit oposició per part de religions i governs poderosos, els testimonis de Jehovà hem guanyat 1.225 casos judicials en els tribunals superiors de 70 països diferents, i també en diversos tribunals internacionals. Aquestes sentències favorables protegeixen els nostres drets fonamentals, com ara el dret a rebre reconeixement legal com a religió, a poder predicar públicament, a no prendre part en cerimònies patriòtiques i a rebutjar l’ús de la sang.

Però, com vaig acabar immers en un cas judicial a Europa si jo servia a la Seu Mundial dels Testimonis de Jehovà a Nova York, als Estats Units?

UNA FAMÍLIA AMB ESPERIT DE MISSIONER

Els meus pares, en George i la Lucille, eren graduats de la classe número 12 de l’Escola de Galaad. L’any 1956, quan jo vaig néixer, estaven servint a Etiòpia. En honor a l’evangelitzador del primer segle, em van posar el nom de Felip (Fe. 21:8). L’any següent, el govern va prohibir la nostra obra al país i, encara que jo era molt petit, recordo perfectament la meva família adorant Jehovà d’amagat. Amb aquella edat, em semblava tota una aventura! Tristament, el 1960, les autoritats ens van obligar a marxar del país.

Quan la meva família es va traslladar a la ciutat de Wichita, Kansas, als Estats Units, els meus pares es van endur amb ells una cosa molt especial: el seu esperit de missioner, que va ser tota una inspiració per a nosaltres. Els meus pares realment vivien la veritat i ens van inculcar valors espirituals, tant a mi com a la meva germana gran, la Judy, i al meu germà petit, en Leslie. Tots dos també havien nascut a Etiòpia. Quan tenia 13 anys, em vaig batejar i, tres anys més tard, tota la família ens vam mudar a un lloc de necessitat: Arequipa, al Perú.

El 1974, quan tenia 18 anys, la sucursal de Perú em va assignar a servir com a pioner especial als Andes centrals, juntament amb quatre germans més. Ens tocava predicar en territoris on les bones notícies no havien arribat mai. Per exemple, vam haver de portar el missatge a les comunitats indígenes quítxua i aimara. Per moure’ns, utilitzàvem una autocaravana que anomenàvem l’Arca, per la forma rectangular que tenia. Tinc molt bons records d’aquella època. M’emocionava utilitzar la Bíblia per ensenyar als indígenes que serà Jehovà qui eliminarà la pobresa, les malalties i la mort (Ap. 21:3, 4). Molts d’ells van acceptar la veritat.

COMENÇO A SERVIR A LA SEU MUNDIAL

El 1977, la sucursal del Perú va rebre la visita del germà Albert Schroeder, que era membre del Consell Rector. Ell em va animar a fer la sol·licitud per servir com a betelita a la seu mundial, i això vaig fer. Poc després, el 17 de juny de 1977, vaig començar a servir al Betel de Brooklyn. Durant els següents quatre anys, les meves assignacions van ser al departament de neteja i al de manteniment.

El juny de 1978, vaig assistir a un congrés internacional a Nova Orleans, Louisiana. Allà vaig conèixer l’Elizabeth Avallone, una germana que, com jo, tenia uns pares que realment vivien la veritat. Ella ja portava quatre anys servint com a pionera regular i tenia ben clar que volia servir a temps complet la resta de la seva vida. Vam mantenir el contacte, ens vam poder conèixer millor i, poc després, ja ens havíem enamorat. Així que el 20 d’octubre de 1979 ens vam casar i vam començar a servir junts a Betel.

Els germans de la nostra primera congregació, Brooklyn Spanish, ens van rebre amb els braços oberts. Al llarg dels anys, hem servit a tres congregacions més que ens han animat i ens han fet costat mentre continuàvem en el nostre servei a Betel. Agraïm de tot cor el suport que ens han donat tant ells com altres amics i familiars que ens han ajudat a atendre els nostres pares quan s’han fet grans.

M’UNEIXO A LA NOSTRA GUERRA LEGAL

El gener de 1982, em va sorprendre rebre una assignació al Departament Legal de Betel. Tres anys més tard, em van demanar que estudiés la carrera de dret per poder llicenciar-me i exercir com a advocat. Mentre estudiava, em va alegrar descobrir que molts dels drets fonamentals que sovint es donen per fet, tant als Estats Units com arreu del món, s’han aconseguit gràcies a les victòries legals dels testimonis de Jehovà. A classe, vam analitzar detalladament aquests casos decisius.

El 1986, quan tenia 30 anys, em van nomenar superintendent del Departament Legal. Era tot un privilegi rebre aquesta responsabilitat sent tan jove però, alhora, no em sentia gens preparat ni era conscient de tot el que encara havia d’aprendre per poder complir amb aquesta assignació tan complexa.

L’any 1988, em vaig llicenciar, però no m’havia adonat de l’efecte que els estudis havien tingut en la meva salut espiritual. L’educació superior tendeix a promoure en les persones el desig de prominència i la convicció que ets superior als altres pel simple fet de tenir un coneixement especialitzat. Afortunadament, l’Elizabeth em va rescatar, ja que em va ajudar a recuperar la bona rutina espiritual que tenia abans d’anar a la universitat. No va ser fàcil, però després d’un temps, de nou em vaig sentir molt a prop de Jehovà. Puc dir per experiència pròpia que tenir el cap ple de coneixement no és el més important a la vida. El que realment dona sentit a la nostra existència és tenir una estreta amistat amb Jehovà i poder demostrar-li que l’estimem profundament, tant a ell com als altres.

AJUDO A DEFENSAR I ESTABLIR LEGALMENT LES BONES NOTÍCIES

Després d’acabar d’estudiar dret, vaig centrar els meus esforços a atendre el departament legal de la sucursal i a defensar els interessos del Regne davant dels tribunals. Era una feina emocionant, però també plena de reptes, ja que l’organització estava creixent ràpidament i això implicava grans canvis. Per exemple, durant molts anys, a la predicació, les persones podien obtenir les nostres publicacions a canvi d’una determinada quantitat de diners. Però a principis dels anys 90 es va consultar al Departament Legal com es podia canviar aquest mètode. A partir de llavors, oferiríem les publicacions bíbliques sense demanar una donació específica. Això simplificaria la feina a Betel i a la predicació, i ens estalviaria problemes a l’hora de pagar impostos. Alguns pensaven que aquest canvi faria que l’organització perdés diners i acabaria afectant la predicació arreu del món, però va passar tot el contrari. Ara hi ha més del doble de persones servint Jehovà que al 1990 i tothom pot gaudir d’aquest aliment espiritual tan vital sense haver de pagar ni un cèntim. He pogut comprovar personalment com tots els canvis que fa l’organització només són possibles gràcies al poder de Déu i a la direcció que ens dona a través de l’esclau fidel i assenyat (Èx. 15:2; Mt. 24:45).

Les nostres victòries als tribunals no es deuen únicament al bon equip legal que tenim. Sovint, l’excel·lent conducta del poble de Jehovà té un efecte molt més poderós en les autoritats. Vaig veure un exemple d’això el 1998, quan tres membres del Consell Rector i les seves esposes van assistir a diversos congressos especials a Cuba. El seu tarannà amable i respectuós va aconseguir molt més a l’hora de defensar la nostra neutralitat política davant les autoritats que tot el que els havíem dit en les reunions formals.

Tot i així, de vegades l’única manera de lluitar contra una injustícia és recórrer als tribunals per «defensar i establir legalment les bones notícies» (Fili. 1:7). Per exemple, durant dècades, les autoritats d’Europa i Corea del Sud no van reconèixer el nostre dret a negar-nos a fer el servei militar. És per això que uns 18.000 germans a Europa i més de 19.000 germans a Corea del Sud van ser empresonats degut a la seva objecció de consciència.

Finalment, el 7 de juliol de 2011, en el cas Bayatyan contra Armènia, el TEDH va dictar una sentència històrica que obligava tots els països d’Europa a establir un servei social substitutori. Més endavant, el 28 de juny de 2018, el Tribunal Constitucional de Corea del Sud va emetre una decisió semblant. No s’hauria pogut aconseguir cap d’aquestes victòries legals si tan sols uns quants germans joves haguessin transigit.

El Departament Legal de la Seu Mundial i els de les sucursals d’arreu del món treballen de valent per defensar els interessos del Regne. És tot un honor poder representar els germans i les germanes que afronten oposició per part dels governs. Sigui quin sigui el resultat, aquests judicis serveixen per donar testimoni a governants, a reis i a les nacions (Mt. 10:18). Tant els jutges i els representants del govern com els mitjans de comunicació i la societat en general han d’analitzar els textos bíblics que incloem en els documents escrits o que citem davant el tribunal. Així que moltes persones de cor sincer descobreixen qui som i que basem totes les nostres creences en la Bíblia. De fet, algunes d’aquestes han arribat a fer-se testimonis de Jehovà.

GRÀCIES, JEHOVÀ!

Durant els últims 40 anys, he tingut el privilegi de col·laborar en assumptes legals amb sucursals d’arreu del món i de comparèixer davant diversos alts tribunals i molts funcionaris importants. Estimo i admiro els meus companys del Departament Legal de la Seu Mundial i de les sucursals de tot el món. Puc dir que he tingut una vida plena de sentit i que Jehovà m’ha beneït enormement.

L’Elizabeth m’estima molt i ha estat lleialment al meu costat durant els últims 45 anys, tant en els bons moments com en els dolents. És tot un exemple per a mi perquè m’ha donat suport malgrat patir una malaltia que debilita el seu sistema immunitari i la deixa sense forces.

Els dos hem vist amb els nostres propis ulls com la força i la victòria no provenen de cap habilitat que tinguem sinó que, tal com va dir David: «Jehovà és la força del seu poble» (Sl. 28:8). Sens dubte, «la batalla és de Jehovà»!