Jehovà sempre ha prestat atenció a les meves oracions

UNA VISITA QUE EM VA CANVIAR LA VIDA

Vaig néixer el 22 de desembre de 1929 a Noville, un petit poble format per nou granges a prop de Bastogne, a les Ardenes belgues. Guardo molt bons records de la meva infància a la granja, amb els meus pares. El meu germà petit, en Raymond, i jo munyíem les vaques cada dia i participàvem en les collites. Al ser un poble tan petit, tots els veïns érem com una família i ens ajudàvem els uns als altres.

Els meus pares, l’Emile i l’Alice, eren molt catòlics. De fet, cada diumenge anaven a missa. Ara bé, això va canviar quan, vora l’any 1939, uns pioners d’Anglaterra van arribar al poble i van oferir al meu pare una subscripció a la revista Consolación (ara anomenada Desperta’t!). De seguida, el meu pare es va adonar que havia trobat la veritat i va començar a llegir la Bíblia. Com que va deixar d’anar a missa, els veïns que fins ara havien estat molt amables, es van convertir en ferotges opositors. Pressionaven el meu pare perquè seguís sent catòlic i allò generava fortes discussions.

Ho vaig passar molt malament veient com el meu pare patia aquella forta oposició. Allò és el que em va motivar a buscar l’ajuda de Déu en aquella sentida oració mencionada a l’inici de l’article. Em va fer molt feliç veure com, a poc a poc, l’oposició dels nostres veïns va anar disminuint, i això em va convèncer que Jehovà és realment qui escolta les oracions.

LA VIDA DURANT LA GUERRA

El 10 de maig de 1940, l’Alemanya nazi va envair Bèlgica. Això va provocar que moltes persones marxessin del país, entre elles, la meva família i jo, que vam fugir al sud de França. Durant el viatge, vam viure situacions perilloses, ja que sovint havíem de creuar el camp de batalla on estava lluitant l’exèrcit francès contra l’alemany.

Quan vam tornar a la nostra granja, ens vam adonar que l’havien saquejat. Només quedava el nostre gos, en Bobbie, que va venir a rebre’ns. Aquelles experiències van fer que em preguntés per què existeixen les guerres i hi ha tant de patiment.

Per aquell temps, recordo que ens encantaven les visites d’un pioner i ancià molt fidel, l’Emile Schrantz.a Ens va explicar mitjançant la Bíblia per què patim i va respondre a moltes altres preguntes que jo tenia sobre la vida. Allò va enfortir molt la meva amistat amb Jehovà i em va convèncer que és un Déu d’amor.

Encara que la guerra no havia acabat, la meva família i jo teníem cada vegada més contacte amb els germans. Va ser a l’agost de 1943 quan un germà, en José-Nicolas Minet, ens va visitar a la granja i va fer un discurs en el qual va preguntar: «Qui es vol batejar?». El meu pare i jo vam aixecar la mà. Així que aquell mateix dia ens vam batejar en un riu que hi havia a prop de casa.

El desembre de 1944, l’Europa occidental va patir el darrer gran atac organitzat per l’exèrcit alemany, conegut com la batalla de les Ardenes. Nosaltres vivíem a prop del front de guerra, i per això vam haver d’estar confinats gairebé un mes al soterrani de casa. Un dia, mentre donava menjar als animals, hi va haver una explosió de metralla que va fer volar el sostre del graner. Un soldat americà, que era a l’estable, em va cridar: «Tira’t a terra!». Així que vaig córrer cap a ell, em vaig estirar al seu costat, i em va posar el seu casc al cap per protegir-me.

EL MEU PROGRÉS ESPIRITUAL

Després de la guerra, ens comunicàvem sovint amb una congregació que es trobava a uns 90 quilòmetres al nord, a Lieja. Amb el temps, vam aconseguir formar un petit grup d’estudi de la Bíblia a Bastogne. Aleshores, vaig començar a treballar en la recaptació d’impostos i això em va permetre estudiar dret. Més tard, vaig treballar a l’administració local. El 1951, vam organitzar un petit congrés de circuit a la ciutat de Bastogne. Van assistir-hi unes cent persones, entre elles l’Elly Reuter, una pionera molt entusiasta que havia recorregut 50 quilòmetres en bicicleta per poder ser-hi. Aviat, ens vam enamorar i ens vam prometre. A l’Elly l’havien convidat a l’Escola de Galaad, als Estats Units. Com que pensàvem casar-nos, va escriure a la seu mundial per dir que no podria acceptar aquella invitació. El germà Knorr, que aleshores estava al capdavant de l’obra, li va respondre amablement que potser algun dia hi podria assistir amb el seu marit. El febrer de 1953 ens vam casar.

El mateix any que ens vam casar, vam poder anar al congrés «Societat del Nou Món», a l’estadi dels Yankees, a Nova York. Mentre érem allà, un germà em va oferir una molt bona feina, que suposava emigrar als Estats Units. Després d’orar a Jehovà, l’Elly i jo vam decidir rebutjar l’oferta perquè així podríem tornar i ajudar el grup de deu publicadors que hi havia a Bastogne. L’any següent, Jehovà ens va beneir amb un fill, en Serge. Malauradament, quan només tenia set mesos, va emmalaltir i va morir. En aquells moments tan durs, vam expressar a Jehovà en oració tot el nostre dolor, i ell ens va consolar amb l’esperança segura de la resurrecció.

GAUDIM DEL SERVEI A TEMPS COMPLET

L’octubre de 1961, vaig trobar una feina a temps parcial que em permetria servir com a pioner. Tot i així, el mateix dia també em va trucar el servent de la sucursal de Bèlgica i em va demanar si estaria disposat a servir com a servent de circuit (ara anomenat superintendent de circuit). Jo li vaig preguntar: «No podríem servir primer com a pioners i, més endavant, acceptar aquesta assignació?». El germà hi va estar d’acord, així que vam començar a l’obra itinerant el setembre de 1962, quan portàvem vuit mesos servint junts com a pioners.

Després d’estar dos anys al circuit, ens van convidar a Betel, a Brussel·les, on vam començar a servir l’octubre de 1964. En aquesta assignació, vam rebre moltes benediccions. El 1965, el germà Knorr va visitar Betel. No m’esperava que, poc desprès d’aquella visita, em nomenessin servent de sucursal. Més tard, ens van convidar a l’Elly i a mi a la classe 41 de l’Escola de Galaad. Sembla mentida com es van complir les paraules que el germà Knorr havia dit 13 anys enrere! Després de la graduació, vam tornar a la sucursal de Bèlgica.

COL·LABORO EN LA DEFENSA DELS NOSTRES DRETS LEGALS

Al llarg dels anys, he tingut el privilegi d’utilitzar el meu coneixement legal per ajudar a defensar la nostra llibertat de culte a diferents llocs d’Europa i del món (Fili. 1:7). Això m’ha permès tenir contacte amb funcionaris de més de 55 països on la nostra obra estava restringida o proscrita. En lloc de destacar la meva experiència en assumptes legals, em presentava com «un home de Déu». En cada ocasió, demanava a Jehovà la seva ajuda en oració, ja que soc plenament conscient que «el cor d’un rei [o d’un jutge] és com corrents d’aigua a les mans de Jehovà. Ell el dirigeix on vol» (Prov. 21:1).

Encara recordo una conversa que vaig tenir amb un membre del Parlament europeu. Havia sol·licitat diverses vegades parlar amb ell, i finalment va acceptar que ens reuníssim. Tot just començar, em va dir: «Tens cinc minuts, no te’n dono ni un de més». Aleshores, vaig ajupir el cap i vaig començar a orar. El diputat, que s’estava posant nerviós, em va preguntar què estava fent. Vaig aixecar el cap i li vaig respondre: «He agraït a Déu que vostè sigui un dels seus ministres». «Què vols dir?», em va preguntar. Llavors, li vaig llegir Romans 13:4. Com que era protestant, aquell verset li va cridar l’atenció. Com a resultat, vam estar reunits durant mitja hora i vam tenir una conversa ben productiva. Fins i tot em va dir que respectava la nostra obra.

El poble de Déu ha lluitat moltes batalles legals durant els últims anys a Europa pel que fa a la neutralitat cristiana, la custòdia dels fills i el pagament d’impostos, entre d’altres. Ha estat un autèntic privilegi haver participat en molts d’aquests processos i haver vist amb els meus propis ulls com Jehovà ens ha donat la victòria. Els testimonis de Jehovà han guanyat més de 140 casos al Tribunal Europeu de Drets Humans!

L’OBRA S’ACCELERA A CUBA

Durant la dècada dels noranta, vaig treballar amb el germà Philip Brumley, de la seu mundial, i el germà Valter Farneti, d’Itàlia, per aconseguir millorar la llibertat de culte dels nostres germans a Cuba, on l’obra estava restringida. Amb aquest objectiu, vaig escriure a la ambaixada cubana a Bèlgica i van assignar un funcionari perquè tractés la nostra sol·licitud. Durant les primeres reunions, no vam aconseguir resoldre els malentesos que havien portat el govern a imposar-nos restriccions.

Després de buscar la guia de Jehovà en oració, vam demanar permís per enviar 5.000 bíblies a Cuba i ens el van concedir. Aquestes van arribar sense cap problema i es van poder distribuir entre els germans, així que vam veure clarament que Jehovà estava beneint els nostres esforços. Per tant, vam sol·licitar un altre permís per enviar 27.500 bíblies més i també ens el van concedir. Em va fer molt feliç poder ajudar els nostres estimats germans de Cuba a tenir el seu propi exemplar de la Bíblia.

He visitat Cuba en moltes ocasions per ajudar a millorar la situació dels nostres germans d’allà. Això m’ha permès establir una bona relació amb molts funcionaris del govern.

PARTICIPO EN TASQUES D’AUXILI A RUANDA

El 1994, a Ruanda, un genocidi contra els tutsis va acabar amb la vida de més d’1.000.000 de persones. Tristament, alguns dels nostres germans i germanes també van perdre la vida. Ràpidament es va formar un grup de germans per coordinar les tasques d’auxili al país.

Quan vam arribar a Kigali, la capital de Ruanda, vam veure que havien destrossat l’oficina de traducció i el magatzem de publicacions disparant-hi indiscriminadament. Ens van explicar experiències horribles sobre germans i germanes que havien estat assassinats amb matxets, però també algunes que mostraven l’amor cristià en acció. Per exemple, vam conèixer un germà tutsi que una família hutu havia amagat en un forat sota terra durant 28 dies. A Kigali, vam organitzar una reunió especial on vam poder donar ànim i consol a més de 900 germans.

Aleshores, vam creuar la frontera amb Zaire (l’actual República Democràtica del Congo) per intentar trobar un gran grup de germans ruandesos que havien fugit als camps de refugiats que hi havia a prop de la ciutat de Goma. Érem incapaços de trobar-los, així que vam orar a Jehovà per demanar la seva guia. Llavors, vam veure que un home venia caminant cap a nosaltres, així que li vam preguntar si coneixia algun testimoni de Jehovà. «Sí, jo soc un d’ells», ens va respondre. «Serà un plaer portar-vos fins al comitè d’auxili». Va ser molt animador reunir-nos amb ells . Poc després, vam organitzar una reunió per animar i consolar uns 1.600 refugiats. En aquella reunió, també els vam llegir una carta que portàvem de part del Consell Rector. Els germans i les germanes es van emocionar a l’escoltar com els llegíem: «Sempre esteu presents en les nostres oracions. Sabem que Jehovà no us abandonarà». No hi ha dubte que s’han complert aquestes paraules del Consell Rector! Avui, a Ruanda hi ha més de 30.000 germans servint fidelment Jehovà .

RESOLT A MANTENIR-ME FIDEL

El 2011, després de gairebé 58 anys casats, va morir la meva estimada Elly. Vaig expressar a Jehovà en oració tot el meu dolor i ell em va consolar molt. També em va animar continuar portant les bones notícies als meus veïns.

Encara que ja tinc més de 90 anys, continuo predicant cada setmana. Em fa molt feliç poder col·laborar amb el Departament Legal, compartir la meva experiència amb els altres, i poder animar i aconsellar els més joves de la família Betel aquí, a la sucursal de Bèlgica.

Fa uns 84 anys, vaig fer la meva primera oració a Jehovà. Aquell va ser el principi d’un viatge meravellós que m’ha apropat cada cop més a ell. Estic profundament agraït a Jehovà perquè al llarg de tota la meva vida sempre ha prestat atenció a les meves oracions (Sl. 66:19).b