Entusiasmats de servir Jehovà allà on sigui

AIXÒ va passar el 1949, fa més de seixanta anys, però la meva història comença molt abans. El meu pare, l’Hendrik, treballava de sabater i jardiner a Donderen, una localitat petita al nord de Drenthe, als Països Baixos, on vaig néixer l’any 1927. Els meus pares van tenir set fills i jo vaig ser el quart. La nostra casa estava ubicada al costat d’una carretera sense asfaltar en una zona rural. Molts dels nostres veïns eren grangers, i a mi m’agradava aquell tipus de vida. El 1947, quan tenia dinou anys, en Theunis Been, un dels meus veïns, em va parlar de la veritat. Recordo que, quan el vaig conèixer, no em va caure gens bé. Però, poc després de la Segona Guerra Mundial, es va fer testimoni de Jehovà i vaig notar que era més simpàtic que abans. Com que aquell canvi de personalitat m’intrigava, el vaig escoltar quan em va parlar de la promesa divina d’un paradís a la Terra. De seguida vaig acceptar la veritat i va començar una amistat entre nosaltres que duraria tota la vida.a

Vaig començar a predicar el maig de 1948 i, just el mes següent, el 20 de juny, em vaig batejar en un congrés a Utrecht. Vaig començar en el servei de pioner l’1 de gener de 1949, i em van assignar a Borculo, a l’est dels Països Baixos, on hi havia una congregació petita. Per arribar-hi, havia de viatjar uns cent trenta quilòmetres, i vaig decidir anar-hi en bicicleta. Pensava que tardaria unes sis hores; però com que plovia a bots i barrals i el vent venia de cara, en vaig tardar dotze, tot i que vaig agafar el tren per recórrer els darrers noranta quilòmetres! Però per fi, tard al vespre, vaig arribar a casa dels germans que m’acollirien mentre servís com a pioner en aquella zona.

Durant aquells anys de la postguerra, la gent tenia poques coses. Jo només tenia uns pantalons i un conjunt d’americana i pantaló; el conjunt m’anava massa gran i els pantalons, massa curts! Com he dit al principi, el primer mes a Borculo va ser difícil, però amb la benedicció de Jehovà vaig dirigir diversos cursos bíblics. Després de nou mesos, em van assignar a Amsterdam.

DEL CAMP A LA CIUTAT

Em vaig criar al camp, però ara em trobava a Amsterdam, la ciutat més gran dels Països Baixos. La predicació era molt productiva. Només el primer mes, vaig entregar més publicacions que durant els nou mesos anteriors. Amb poc temps ja dirigia més de vuit cursos bíblics. Després que em nomenessin servent de congregació (el que ara s’anomena coordinador del consell d’ancians), em van assignar el meu primer discurs públic. Només de pensar-hi se’m posaven els pèls de punta, i per això em vaig sentir alleujat quan em van canviar a una altra congregació just abans de fer-lo. Poc m’imaginava aleshores que, amb els anys, arribaria a fer més de cinc mil discursos!

El maig de 1950 em van assignar a Haarlem. Llavors vaig rebre una invitació per servir en l’obra de circuit. Gairebé no vaig poder dormir durant tres dies. Li vaig comentar a en Robert Winkler, un dels germans que servia a la sucursal, que no em veia qualificat, però ell em va dir: «Tu emplena la sol·licitud. Ja n’aprendràs». Poc després, vaig rebre formació durant un mes i vaig començar a servir com a servent de circuit (superintendent). Mentre visitava una de les congregacions, vaig conèixer la Janny Taatgen, una pionera jove i entusiasta que estimava profundament Jehovà i era molt abnegada. Ens vam casar el 1955. Però abans de continuar explicant-vos més coses, la Janny us explicarà com va arribar a ser pionera i com ens vam conèixer.

SERVIM JEHOVÀ JUNTS

Janny: La meva mare es va fer Testimoni el 1945, quan jo tenia onze anys. De seguida va veure la importància d’estudiar la Bíblia amb els seus tres fills, però com que el meu pare s’oposava a la veritat, estudiava amb nosaltres quan ell no era a casa.

La meva primera reunió va ser un congrés a l’Haia, el 1950. La setmana següent, vaig anar per primera vegada a la Sala del Regne d’Assen, Drenthe. El pare es va enfurismar tant que em va fer fora de casa. I la mare em va dir: «Saps on pots anar a viure». Jo sabia que es referia als meus germans i germanes espirituals. Primer vaig anar a viure amb una família de Testimonis que vivia a prop, però el meu pare encara em feia la vida impossible i, per això, em vaig mudar a la congregació de Deventer, Overijssel, a uns noranta-cinc quilòmetres. Però, com que era menor d’edat, el meu pare va tenir problemes amb les autoritats per haver-me fet fora de casa. Com a resultat, em va dir que podia tornar. Tot i que el pare no va acceptar mai la veritat, amb el temps em va deixar anar a totes les reunions i a predicar.

Poc després de tornar a casa, la mare es va posar molt malalta i vaig haver de fer tota la feina de casa. Amb tot, vaig continuar progressant espiritualment i em vaig batejar el 1951, quan tenia disset anys. L’any 1952, després que la mare es recuperés, vaig servir durant dos mesos com a pionera de vacances amb tres germanes més. Vivíem en una casa flotant i predicàvem en dues localitats de Drenthe. Em vaig fer pionera regular el 1953. Un any més tard, ens va visitar un jove superintendent de circuit. Qui era? En Markus. Ens vam casar el maig de 1955, ja que vam pensar que podríem servir millor Jehovà com a parella (Ecl. 4:9-12).

Markus: Després de casar-nos, ens van assignar com a pioners a Veendam, Groningen. Vivíem en una habitació diminuta que només feia uns sis metres quadrats. Amb tot, la Janny va fer que l’habitació fos bonica i acollidora. Cada nit havíem d’apartar la taula i dues cadires petites per estendre el llit plegable.

Al cap de sis mesos, ens van convidar a l’obra itinerant a Bèlgica. El 1955, només hi havia uns quatre mil publicadors en aquest país. Ara n’hi ha sis vegades més! Tot i que a Flandes, al nord de Bèlgica, es parla el mateix idioma que als Països Baixos, l’accent belga és bastant diferent i, per això, al principi vam haver de vèncer la barrera de l’idioma.

Janny: L’obra itinerant requereix ser abnegat de debò. Nosaltres usàvem les bicicletes per visitar les congregacions i ens quedàvem a casa de germans. I com que no teníem casa pròpia on estar entre visita i visita, ens quedàvem amb els germans tot el dilluns, i el dimarts al matí viatjàvem a la següent congregació. Però sempre consideràvem el nostre servei com una benedicció de Jehovà.

Markus: A l’inici, no coneixíem ningú a les congregacions, però els germans van ser molt bondadosos i hospitalaris (Heb. 13:2). Amb els anys vam visitar vàries vegades totes les congregacions de llengua neerlandesa a Bèlgica. Això ens va portar moltes benediccions. Per exemple, vam arribar a conèixer gairebé tots els germans del districte neerlandès, i els vam estimar moltíssim. Hem vist com centenars de joves maduraven físicament i espiritualment fins a dedicar-se a Jehovà i com donaven prioritat al Regne. Ens fa molt feliços veure molts d’ells servir Jehovà fidelment en el temps complet (3 Jn. 4). «Confortar-nos mútuament» d’aquesta manera ens ha fet més fàcil continuar servint de tot cor en la nostra assignació (Rm. 1:12).

UN GRAN REPTE I UNA GRAN BENEDICCIÓ

Markus: Des que ens vam casar, desitjàvem anar a l’Escola de Galaad. Estudiàvem anglès almenys una hora cada dia. Però, com que no era fàcil aprendre amb els llibres, vam decidir aprofitar les vacances per anar a Anglaterra i practicar l’idioma mentre predicàvem. Finalment, el 1963 ens va arribar un sobre de la seu mundial a Brooklyn que contenia dues cartes, una per a mi i l’altra per a la Janny. La meva era una invitació per assistir a una classe especial de l’Escola de Galaad que duraria deu mesos. El propòsit principal d’aquest curs era formar germans i donar-los instrucció relacionada amb temes d’organització. Per això, dels cent estudiants, vuitanta-dos érem germans.

Janny: En la carta que vaig rebre aquell dia se’m demanava que fes oració i que pensés si estaria disposada a quedar-me a Bèlgica mentre en Markus estigués a Galaad. He d’admetre que al principi em vaig sentir molt decebuda; semblava com si Jehovà no hagués beneït els meus esforços. Però em recordava a mi mateixa el propòsit de l’Escola de Galaad: ajudar els qui hi assisteixen a predicar les bones notícies per tota la Terra. Així doncs, vaig acceptar quedar-me i em van assignar com a pionera especial a la ciutat belga de Gant, amb l’Anna i la Maria Colpaert, dues pioneres especials amb experiència.

Markus: Com que havia de millorar el meu anglès, em van convidar a anar a Brooklyn cinc mesos abans que comencés l’escola. Vaig treballar en els departaments d’Enviaments i de Servei. Treballar a la seu mundial i ajudar a preparar paquets que s’enviarien a Àsia, Europa i Amèrica del Sud em va fer més conscient de la germandat mundial. Recordo especialment el germà A. H. Macmillan, qui havia servit com a ministre itinerant (superintendent itinerant) a l’època del germà Russell. Tot i que quan el vaig conèixer ja havia envellit i no hi sentia massa bé, assistia fidelment a totes les reunions. Això em va impressionar molt i em va ensenyar que mai no ens hem de prendre les reunions a la lleugera (Heb. 10:24, 25).

Janny: En Markus i jo ens escrivíem vàries vegades a la setmana. Ens trobàvem tant a faltar! Però en Markus gaudia de la formació que rebia a Galaad i jo de la predicació. Quan va tornar dels Estats Units, jo dirigia disset cursos de la Bíblia! Estar separats durant quinze mesos va ser un gran repte, però vaig comprovar que Jehovà ens va beneir pels sacrificis que vam fer. El dia que en Markus va tornar, l’avió es va endarrerir algunes hores. Finalment, quan va arribar, ens vam abraçar tot plorant. Des d’aleshores hem estat inseparables.

AGRAÏTS PER TOTS ELS PRIVILEGIS DE SERVEI

Markus: Quan vaig tornar de Galaad, el desembre de 1964, ens van assignar a Betel. En aquells moments no ho sabíem, però aquella assignació no seria permanent. Només tres mesos després ens van assignar a l’obra de districte a Flandes. Quan l’Aalzen i l’Els Wiegersma van ser enviats com a missioners a Bèlgica, els van assignar a l’obra de districte, i nosaltres vam tornar a Betel, on vaig servir al Departament de Servei. Entre el 1968 i el 1980, ens van anar canviant d’assignació; tant ens assignaven a Betel com a l’obra itinerant. Finalment, des del 1980 fins el 2005, vaig servir un altre cop com a superintendent de districte.

Tot i que la nostra assignació canviava sovint, mai vam oblidar que havíem dedicat la nostra vida a servir Jehovà de tot cor. Realment gaudíem de totes les assignacions que ens donaven, i confiàvem que qualsevol canvi era a favor dels interessos del Regne.

Janny: Vaig gaudir moltíssim del privilegi d’anar amb en Markus a Brooklyn l’any 1977 i a Patterson el 1997 quan va rebre més formació com a membre de comitè de sucursal.

JEHOVÀ SAP QUÈ NECESSITEM

Markus: El 1982, van operar la Janny i es va recuperar bé. Tres anys més tard, la congregació de Lovaina ens va oferir un apartament situat sobre la Sala del Regne. Per primera vegada en trenta anys teníem el nostre raconet. Cada dimarts, quan fèiem les maletes per començar la visita, havia de baixar i pujar els cinquanta-quatre graons diverses vegades per baixar l’equipatge. Que agraïts vam estar quan, l’any 2002, es van fer preparatius perquè tinguéssim un apartament en una planta baixa. Quan vaig fer setanta-vuit anys, ens van assignar com a pioners especials a Lokeren. Som molt feliços perquè podem continuar en aquest servei i encara podem sortir a predicar cada dia.

Janny: En total hem servit més de cent vint anys en el temps complet! Hem experimentat per nosaltres mateixos com n’és de certa la promesa que Jehovà ‘no ens deixarà ni ens abandonarà’ i que ‘no ens mancarà mai res’ (Heb. 13:5; Deut. 2:7).

Markus: Quan érem joves, ens vam dedicar a Jehovà. Mai no vam buscar coses grans per a nosaltres. Hem acceptat de bona gana qualsevol assignació perquè de debò creiem que no importa on servim ni quina tasca fem, sinó qui servim.