Jehovà m’ha capacitat des de la meva joventut

Ara bé, m’estic avançant molt en la història. Vaig néixer a Calgary, Canadà, durant la Segona Guerra Mundial. Cap a finals dels 40, un pioner jove que es deia Donald Fraser va picar a la porta de casa. La mare va acceptar un curs bíblic i ràpidament es va enamorar per complet de la veritat. Però els seus greus problemes de salut no li permetien fer gaire a la congregació. Tot i això, va progressar i, el 1950, es va batejar. Malauradament, menys de dos anys després, va morir. Encara que en aquell moment el meu pare no era testimoni, va acceptar que un germà fes el discurs del funeral.

Pocs dies després del funeral, l’Alice, una germana gran que era ungida, em va convidar a una reunió. Em coneixia de les vegades que jo havia acompanyat la mare, quan es trobava prou bé per anar-hi, a la reunió del cap de setmana. Vaig demanar al pare si hi podia anar. Em va dir que sí i va decidir acompanyar-me «només aquell cop» per poder donar les gràcies al germà que havia fet el discurs del funeral. Aquell vespre se celebraven l’Escola de predicació i la Reunió de servei. Sincerament, el meu pare no podria haver triat millor reunió per anar-hi que aquella. Com que havia estudiat un curs sobre com parlar en públic, el que va escoltar a la sala li va fascinar. Així que va decidir anar a aquella reunió cada setmana i, amb el temps, també va començar a assistir a les altres reunions.

En aquella època, el servent de l’Escola de predicació començava la reunió llegint en veu alta els noms de tots els germans que hi estaven inscrits, i cadascun d’ells responia «present». Un vespre li vaig demanar si, a la següent reunió, també podia dir el meu nom i, amb un gran somriure, em va felicitar. Però no em va preguntar si entenia el que allò implicava.

L’últim que m’imaginava era que m’estava oferint per fer discursos a l’Escola! I és que l’únic que volia era que llegís el meu nom. Així que la setmana següent, el germà va dir el meu nom, i jo vaig respondre amb el cap ben alt: «Present». A l’acabar la reunió, tots em van felicitar. Al cap d’unes setmanes, vaig rebre l’assignació de la qual he parlat al principi.

M’havia ficat en un bon embolic! Aleshores, no hi havia cap assignació que consistís simplement a llegir la Bíblia. Els estudiants havien de presentar un discurs que durés entre sis i vuit minuts. El meu pare em va ajudar a preparar-lo i va fer que l’assagés 20 vegades. A l’acabar la reunió, vaig rebre consells que em van resultar molt útils. Al llarg de la meva vida, Jehovà ha utilitzat el meu pare, germans i germanes hàbils i l’organització per seguir capacitant-me.

NO DEIXO DE REBRE CAPACITACIÓ

L’Alice, la germana que he esmentat abans, em va ajudar molt quan vaig començar a predicar. En aquell temps, s’esperava que llegíssim tres textos bíblics a la persona i, després, li oferíssim un llibre. Així és que, quan em tocava a mi parlar, l’Alice es presentava, començava la conversa i llavors em convidava a llegir el primer text bíblic. Des d’aquell moment, jo m’encarregava de continuar la conversa, llegir els altres dos textos i oferir la publicació a la persona. Amb el temps, vaig aprendre a presentar-me i iniciar les converses tot sol. El meu pare es va batejar a finals de 1954 i, des de llavors, també em va ajudar a predicar millor. Després que la mare morís, ell va fer el que va poder per ensenyar-me a servir Jehovà. Pel que fa a les activitats espirituals, el meu pare era una persona molt disciplinada. Així és que jo mai dubtava del que faríem els dies de reunió i els dissabtes i diumenges al matí.

A l’escola no destacava com a alumne, però durant els 12 anys que hi vaig passar, vaig adquirir aptituds que m’han servit al llarg de la vida. Per exemple, vaig aprendre a fer sumes de moltes xifres i també vaig obtenir una bona comprensió de la gramàtica anglesa. Les classes d’anglès i un curs d’escriptura creativa que vaig fer m’han estat molt útils en la meva assignació actual al Departament de Redacció.

Sovint la gent em pregunta d’on ve el meu amor per la música. Doncs bé, tant el meu pare com la meva mare eren uns apassionats de la música. Així és que, amb set anys, vaig començar a rebre classes de piano. La meva mestra aviat es va adonar que aquell no era el meu fort i, per això, va dir al meu pare que valia més que deixés les classes. En realitat, no m’estranya, perquè en aquell moment a mi tampoc em feia gaire il·lusió.

Uns mesos després, el meu pare va trobar una altra mestra que em va ensenyar piano i, alhora, cant, i aquesta vegada sí que vaig aprendre. De nen, era un bon soprano i, gràcies a això, vaig guanyar alguns concursos. Em vaig posar l’objectiu d’estudiar música per obtenir alguna titulació que em permetés treballar com a mestre i així poder mantenir-me en el servei a temps complet. Però quan ja portava un temps estudiant, em vaig adonar que hauria de dedicar moltes hores a preparar-me per als exàmens d’harmonia, història de la música i composició. Per tant, vaig decidir deixar de banda els estudis i començar a servir com a pioner regular. Això va passar l’any 1963.

EL SERVEI DE PIONER EM PORTA MOLTES ALEGRIES

Quan portava un any servint com a pioner regular, em van nomenar pioner especial a Kapuskasing, un poble d’Ontario, al Canadà. El meu company d’assignació va ser en Daniel Skinner, un germà que em doblava l’edat. Al seu costat, vaig aprendre molt sobre com s’organitzen les congregacions. Quan només tenia 20 anys, vaig començar a servir al Comitè de Servei de la Congregació, i era evident que em quedava molt per aprendre. M’encanta veure que l’organització torna a destacar la importància de capacitar els joves, ja que, si posen de part seva, poden ser molt útils per a Jehovà, fins i tot de ben joves.

Servir a Kapuskasing no sempre era fàcil. Els hiverns eren molt durs i les temperatures baixaven fins als 44 graus sota zero, encara que és cert que hi havia alguns dies «més càlids» en què arribàvem als 33 graus sota zero. A més, en Daniel i jo ens movíem amunt i avall caminant. Però l’assignació també em va portar moltes alegries. Una de les més grans va ser conèixer la Linda Cole, una germana que, amb el temps, va passar a ser la Linda Splane.

La Linda era una predicadora entusiasta, que dedicava molt de temps a tornar a visitar les persones interessades al territori. També era generosa, afectuosa i extravertida. La seva mare, la Goldie, era una germana fidel. Encara que el seu marit, l’Allen, al principi estava oposat, la Goldie s’enduia a les reunions la Linda i els seus altres dos fills, en John i en Gordon, i els ensenyava a predicar. De fet, en un moment o altre, tots quatre ―tant la Goldie com els seus tres fills― han servit com a pioners. Després de molts anys, l’Allen també va començar a servir Jehovà i a treballar de valent a la congregació.

El 1965, em van convidar a passar un mes a la sucursal del Canadà per fer l’Escola del ministeri del Regne i així rebre més capacitació. Mentre era allà, em van aconsellar que presentés la sol·licitud per assistir a l’Escola de Galaad. Sincerament, mai m’ho havia plantejat, perquè creia que no tenia el que feia falta per ser missioner. Però els vaig fer cas i la vaig emplenar. Em van convidar a la 42a classe de Galaad. Al llarg del curs, els instructors ens anaven entregant informes en els quals valoraven el nostre progrés. En el primer informe que vaig rebre, em van recomanar que aprofités l’Escola per aprendre tant com pogués sobre l’organització. Aquell consell va ser molt encertat, ja que només tenia 21 anys.

A Galaad, entre altres coses, ens van preparar per saber com tractar amb els mitjans de comunicació: la ràdio, la televisió i la premsa. Aquelles classes em van semblar extremadament interessants, però en aquell moment no em podia ni imaginar com d’útils em serien en el futur. Més endavant entendreu per què ho dic.

MARXO AL SENEGAL

Pocs dies després de la graduació, el meu company d’assignació, en Michael Höhle, i jo vam marxar cap al Senegal, on serviríem com a missioners. Aleshores, en aquest país africà només hi havia uns 100 publicadors.

Quan portava menys d’un any a l’assignació, em van convidar a servir un dia a la setmana a la sucursal del país, que no era més que una habitació en una casa missional. L’Emmanuel Paterakis, el servent de sucursal, s’encarregava de recordar-me que, encara que l’oficina era rudimentària, representava l’organització de Jehovà al Senegal. Un dia, aquest germà va pensar que podíem enviar una carta d’ànim als missioners. Per aquell temps, fer còpies dels documents era car i complicat, així que vam haver d’escriure les cartes una per una a màquina. Allò va ser una feinada, ja que no podíem fer ni una correcció: si ens equivocàvem, havíem de tornar a començar.

Aquell vespre, mentre m’estava preparant per tornar cap a la casa missional on vivia, el germà Paterakis em va donar un sobre i em va dir: «David, has rebut una carta de la Societat». Més tard, quan la vaig obrir, em vaig adonar que era una de les cartes que jo mateix havia escrit! Allò em va ensenyar la importància de respectar l’organització, ja que totes les sucursals en formen part, per molt petites que siguin.

A la congregació on servia, vaig fer molt bons amics. Sovint, els dissabtes, les famílies de la congregació em convidaven a passar el vespre amb ells. En aquella època, era molt feliç. De fet, a dia d’avui encara mantinc el contacte amb molts d’aquells germans. Servir al Senegal també em va permetre aprendre francès, i això m’ha estat molt útil quan he visitat diverses sucursals d’arreu del món.

L’any 1968, la Linda i jo ens vam comprometre. Durant els següents mesos, vaig estar buscant una feina a temps parcial perquè els dos poguéssim servir com a pioners al Senegal, però va ser impossible, ja que s’esperava que les empreses d’allà contractessin persones del país en comptes d’estrangers. Així és que vaig decidir tornar al Canadà. Quan ens vam casar, ens van nomenar pioners especials a Edmundston, una petita ciutat de Nova Brunswick, que fa frontera amb la província del Quebec.

SERVIM COM A PIONERS A NOVA BRUNSWICK I AL QUEBEC

A Edmundston, no hi havia cap publicador que fos d’allà i molt poca gent volia estudiar la Bíblia amb nosaltres. L’Església catòlica tenia una gran influència en la vida de la gent, fins al punt que a gairebé cada casa hi havia un cartell penjat que deia: «Prohibit testimonis de Jehovà». Però eren altres temps, i llavors no fèiem gaire cas d’aquests avisos. Així és que predicàvem a totes i cadascuna de les cases, tinguessin cartell o no. Cada setmana, una organització catòlica publicava un anunci al diari que deia: «Iniciem una caça de bruixes contra els testimonis de Jehovà». No hi havia cap dubte sobre a qui es referien, ja que només hi havia quatre «bruixes» a la ciutat: en Victor i la Velda Norberg, la Linda i jo.

Mai oblidaré la primera visita que vam rebre del superintendent de circuit. Després de passar una setmana amb nosaltres, ens va dir: «Potser l’únic que podreu aconseguir en aquesta assignació és combatre els prejudicis que la gent té contra nosaltres». Des d’aquell dia, allò es va convertir en el nostre objectiu, i ho vam aconseguir! De mica en mica, la gent es va adonar de la gran diferència que hi havia entre l’orgull que caracteritzava els clergues catòlics i la humilitat dels testimonis de Jehovà. A dia d’avui, hi ha una petita congregació en aquella ciutat.

Quan portàvem vora un any en aquella zona rural, ens van convidar a servir en una congregació molt gran de la ciutat del Quebec. Allà, vam poder passar sis bonics mesos gaudint de la companyia i l’hospitalitat dels germans, fins que ens van convidar a l’obra itinerant.

Durant els següents 14 anys, vam estar visitant diferents circuits de la província del Quebec. Va ser una època molt emocionant, ja que l’obra avançava a tota màquina. Era habitual que, en una mateixa congregació, famílies senceres estiguessin progressant cap al bateig.

RECORDEM L’EXEMPLE DE GERMANS FIDELS

Els germans de la zona francòfona del Canadà es fan estimar molt. Són transparents, alegres i entusiastes. Tot i així, per a molts, era tot un repte posar-se de part de Jehovà, ja que la família se’ls oposava amb fermesa. Hi havia estudiants molt joves i alguns rebien un ultimàtum dels seus pares, que els deien: «O deixes d’estudiar la Bíblia, o ja pots marxar de casa». Però aquells joves eren un exemple de valentia, i molt pocs —si és que hi va haver algun— van cedir a la pressió. Jehovà deu sentir-se molt orgullós de tots ells!

No seria just si no esmentés l’excel·lent grup de pioners regulars i especials que van servir al Quebec durant aquells anys. La majoria venien d’altres zones del Canadà i, a banda d’aprendre francès, es van haver d’adaptar a la cultura i a la manera de pensar dels quebequesos, que en gran part estaven influenciades per la religió catòlica.

Sovint s’enviaven pioners especials a servir a territoris aïllats on no hi havia publicadors. Allà, no els era gens fàcil trobar habitatge i encara menys una feina a temps parcial, ja que en aquelles zones la gent tenia molts prejudicis contra els testimonis de Jehovà. Hi havia parelles que, un cop es casaven, no es podien permetre viure sols i es veien obligats a compartir habitatge amb altres germans. A vegades, havien de conviure fins a vuit persones per poder repartir les despeses. Tots eren molt treballadors i, quan començaven un curs bíblic, es desvivien per ajudar-lo. Com que ja no cal que germans d’altres zones es traslladin al Quebec per ajudar, molts d’aquells pioners han marxat a altres llocs on hi ha més necessitat.

Quan servíem a l’obra itinerant, ens agradava molt aprofitar els dissabtes al matí per predicar amb els adolescents de les diferents congregacions. D’aquesta manera, podíem xerrar amb ells i ser més conscients de quins eren els seus reptes. Ens fa molt feliços saber que alguns d’aquells adolescents actualment serveixen a l’estranger com a missioners o en altres assignacions.

Per aquell temps, hi havia algunes congregacions que no ens podien ajudar amb les despeses del viatge, així que de vegades ens quedàvem sense diners a finals de mes. En aquelles ocasions, havíem de confiar plenament en Jehovà, ja que ell era l’únic que coneixia la nostra situació. I mai ens va fallar: d’una manera o altra, sempre trobàvem la forma d’arribar fins a la següent congregació.

APRENEM MOLT D’ALTRES GERMANS

En aquella època, al Quebec sorgien moltes oportunitats per donar testimoni a la ràdio, la televisió i la premsa. Per això, vaig agrair molt les classes de relacions públiques que havia rebut a Galaad, tal com he dit abans. Sovint m’assignaven a col·laborar amb el germà Léonce Crépeault, un superintendent itinerant que tenia molta mà esquerra a l’hora de tractar amb els mitjans de comunicació. Quan, per exemple, havia de parlar amb el director d’una emissora o d’algun diari important, no intentava impressionar-lo, sinó que li deia alguna cosa com: «Senyor, el meu company i jo només som ministres religiosos i no tenim experiència en el món de la publicitat. Però ens han demanat que fem saber a la gent que se celebrarà un congrés multitudinari dels testimonis de Jehovà. Així és que qualsevol ajuda que ens pugui oferir serà més que benvinguda». Aquella presentació tan humil ens va obrir moltes portes que, d’una altra manera, se’ns haurien quedat tancades.

Més endavant, em van assignar a col·laborar amb el germà Glen How, un dels nostres advocats, per tractar casos judicials delicats que podien atreure l’atenció dels mitjans. Un cop més, em va ser molt útil la capacitació que havia rebut a Galaad i també l’experiència que havia adquirit al costat d’en Léonce. Per a mi va ser tot un honor poder treballar braç a braç amb el germà How. Era un home molt valent que, quan havia de defensar legalment l’organització, no hi havia res que l’aturés. Però, per damunt de tot, era un home espiritual que sentia un amor profund per Jehovà.

L’any 1985, em van assignar a servir com a superintendent de circuit a l’oest del Canadà, més a prop d’on vivia el meu pare. D’aquesta manera, ens era més fàcil cuidar-lo. Tristament, tres mesos després, va morir. Però nosaltres vam continuar visitant congregacions d’aquella zona fins a l’any 1989, quan ens van convidar a formar part de la família Betel dels Estats Units. Quina sorpresa! Aquest canvi d’assignació va implicar haver de deixar l’obra itinerant després de gairebé 19 anys. Durant aquell temps, ens havíem allotjat a centenars de cases i havíem compartit milers d’àpats amb els germans. Estarem eternament agraïts a tots aquells germans i germanes que ens van obrir les portes de casa seva i ens van convidar a compartir taula amb ells. Mai oblidarem la seva hospitalitat!

ENS TRASLLADEM ALS ESTATS UNITS

Quan vam arribar a Brooklyn, em van assignar al Departament de Servei. Allà, vaig rebre una capacitació extraordinària i sempre n’estaré agraït. Una de les lliçons que vaig aprendre és que no havia de donar per fet que havia entès un assumpte sense abans comprovar que tenia tots els detalls. Més endavant, el 1998, em van assignar al Departament de Redacció, on fins al dia d’avui, continuo aprenent a escriure. Durant anys, vaig ajudar el germà John Barr, que era el coordinador del Comitè de Redacció. Per a mi aquesta assignació va ser un regal. Sempre guardaré al meu cor el temps que em va dedicar i la manera tan generosa com em va capacitar. El germà Barr tenia una personalitat encantadora. I és que cada dia s’esforçava per imitar Jesús.

És un autèntic honor treballar al costat dels germans i les germanes tan humils que col·laboren amb el Departament de Redacció. En tot moment, demanen a Jehovà que els ajudi i els guiï en la seva assignació. Són plenament conscients que qualsevol cosa que aconsegueixen és gràcies a l’esperit sant i no a les habilitats o destreses que puguin tenir.

A més, la Linda i jo hem tingut el privilegi de viatjar a 110 països on hem pogut conèixer autèntics exemples de fe. En aquests viatges, hem viscut l’increïble amor dels missioners, dels membres dels comitès de sucursal i d’altres servents a temps complet. També ens ha impressionat molt veure l’entusiasme i la determinació dels publicadors d’arreu del món, que estan decidits a posar en primer lloc el Regne de Déu tot i afrontar dificultats, persecució o viure enmig de conflictes bèl·lics. Estem totalment segurs que Jehovà els estima moltíssim!

Al llarg dels anys, mentre m’he esforçat per complir les meves assignacions, la Linda ha estat una companya inestimable. És una dona sociable i afectuosa, i li encanta ajudar els altres. De fet, sempre està buscant maneres de fer-ho. A més, té molta facilitat per començar converses de manera informal. Ha ajudat moltes persones a conèixer la veritat i també d’altres que s’havien fet inactives a recuperar la seva amistat amb Déu. La Linda ha estat un autèntic regal de Jehovà! Ara que els dos ens anem fent grans, agraïm molt que germans i germanes més joves ens ajudin de manera pràctica, tant quan hem de viatjar com en el nostre dia a dia (Mc. 10:29, 30).

Quan reflexiono en els darrers 80 anys, em sento infinitament agraït. Estic totalment d’acord amb el salmista que va escriure: «Déu meu, m’has ensenyat des de la meva joventut, i encara avui proclamo les teves obres meravelloses» (Sl. 71:17). Penso continuar fent això durant tota la meva vida.