Una riquesa més gran que els tresors d’Egipte

MOISÈS és un dels personatges més destacats de la història. Quatre dels cinc llibres del Pentateuc —d’Èxode a Deuteronomi— parlen principalment de com Déu va guiar el Seu poble sota el comandament de Moisès. Aquest servent de Déu va dirigir el poble d’Israel durant l’èxode d’Egipte, va ser el mediador del pacte de la Llei i va guiar els israelites fins a la frontera de la Terra Promesa. Tot i que havia crescut a la casa del faraó, Déu el va escollir perquè guiés i protegís el Seu poble i perquè actués com a jutge de la nació d’Israel. Moisès també va ser un dels profetes de Déu i l’escriptor de diversos llibres bíblics. Malgrat tots aquests privilegis, la Bíblia el descriu com «l’home més mans de tota la terra» (Nombres 12:3).

La majoria dels detalls que la Bíblia dona sobre Moisès se centren en els seus darrers 40 anys: des del moment que els israelites van ser alliberats de l’esclavitud fins a la mort de Moisès, quan tenia 120 anys. Dels 40 als 80 anys, aquest servent de Déu va viure com a pastor a Madian. Una obra de consulta diu que segurament «la part més intrigant de la seva vida i de la qual tenim menys informació» és la que correspon als seus primers 40 anys, és a dir, el temps que va transcórrer des que va néixer fins que va fugir d’Egipte.a Ara bé, què sabem d’aquest període? Quin efecte va tenir la seva criança en la mena d’home que va arribar a ser? Quines influències va rebre? A quins reptes es va afrontar? I, què aprenem de tot això?

L’esclavitud a Egipte

El llibre d’Èxode explica que el faraó es va començar a amoïnar quan va veure que el poble d’Israel no deixava de multiplicar-se. Per intentar reduir el nombre d’israelites i convençut que estava actuant «amb astúcia», va nomenar capatassos perquè els obliguessin a treballar com a esclaus. Aquells homes els colpejaven i els forçaven a dur càrregues molt pesades. També els obligaven a preparar argila i a fer una enorme quantitat de maons cada dia (Èxode 1:8-14; 5:6-18).

Aquest relat encaixa perfectament amb el registre històric. De fet, alguns papirs i, com a mínim una pintura funerària, descriuen com els esclaus produïen maons d’argila uns 3.500 anys enrere o fins i tot abans. Els responsables de la producció de maons organitzaven centenars d’esclaus en grups de 6 a 18 persones que treballaven sota les ordres d’un encarregat. Els esclaus, que eren de diferents nacionalitats, havien d’extreure argila i transportar palla fins al lloc on es feien els maons. També s’havien d’encarregar de treure aigua i, amb l’ajuda d’una aixada, la barrejaven amb l’argila i la palla. Llavors, ficaven la barreja dins d’uns motlles rectangulars i produïen una filera de maons rere una altra. Després, amb l’ajuda de jous transportaven els maons que s’havien assecat al sol fins a l’emplaçament on s’estava fent la construcció. De vegades, fins i tot havien de pujar-los per una rampa. Per assegurar-se que els esclaus treballessin, hi havia supervisors egipcis armats amb bastons que es passejaven entre els treballadors o que els vigilaven des d’un seient.

Un registre antic diu que en un dia 602 homes van produir 39.118 maons. Això vol dir que cada home feia uns 65 maons per torn. Un document que data del segle XIII a. de la n. e. diu: «Els homes [...] estan complint amb la seva quota diària de maons».b Sens dubte, tot això ens recorda el que explica el relat d’Èxode sobre els treballs extenuants que feien els israelites.

Les mesures que el faraó va prendre per reduir el poble hebreu no van tenir èxit. La Bíblia diu: «Com més els oprimien, més es multiplicaven [...], de manera que els egipcis van agafar molta por dels israelites» (Èxode 1:10, 12). Com a conseqüència, el faraó va manar, primer a les llevadores hebrees i després a tots els egipcis, que matessin els nens israelites que naixessin. Enmig d’aquelles aterridores circumstàncies, Joquèbed i Amram van tenir un preciós nadó que van anomenar Moisès (Èxode 1:15-22; 6:20; Fets 7:20).

L’amaguen dins d’una cistella

Els pares de Moisès no van obeir l’ordre del faraó i van amagar el seu fill. És possible que el faraó tingués espies i persones encarregades d’escorcollar les cases per buscar els nens israelites. Si era així, com s’ho van fer perquè no trobessin Moisès? No ho sabem. En qualsevol cas, només el van poder amagar durant tres mesos. Llavors, en un esforç desesperat per salvar el seu fill, la mare va agafar una cistella de papir, la va recobrir amb quitrà i brea perquè no hi entrés aigua i va ficar-hi el nen a dins. D’alguna manera Joquèbed va obeir les paraules del faraó, que havia manat que es llancessin al riu Nil tots els nens hebreus que naixessin. Míriam, la germana gran de Moisès, es va quedar vigilant el seu germanet des de lluny (Èxode 1:22-2:4).

No sabem si Joquèbed esperava que la filla del faraó es trobés el nadó mentre es banyava, però això és just el que va passar. La princesa no va trigar a adonar-se que el nen era hebreu. Com va reaccionar? Va fer que el matessin tal com havia manat el seu pare? No. Com farien la majoria de dones, es va compadir del petit.

Míriam es va acostar ràpidament a la filla del faraó i li va preguntar: «Vols que vagi a buscar una hebrea perquè t’alleti el nen?». A diferència del faraó i els seus consellers, aquesta noieta sí que va actuar «amb astúcia». Aleshores, la filla del faraó li va respondre: «Sí, ves-hi!». El pla de Míriam va funcionar i el seu germanet ja no estava en perill! Immediatament, la noieta va anar a cridar la seva mare, i la filla del faraó va llogar Joquèbed com a dida. Quina gran ironia! Joquèbed va criar el seu propi fill sota la protecció reial (Èxode 2:5-9).

La princesa no s’assemblava gens al seu pare. A banda de ser una dona compassiva, va demostrar que no tenia prejudicis. Tot i que sabia que aquell nen era israelita, el va adoptar i va estar disposada a llogar una dida hebrea perquè el criés.

Un nen hebreu que rep l’educació d’un príncep

Joquèbed «va agafar el nen i el va alletar. Quan el nen es va fer més gran, [...] el va portar a la filla del faraó i ella el va adoptar» (Èxode 2:9, 10). La Bíblia no diu quant de temps va viure Moisès amb els seus pares. Alguns creuen que va ser, com a mínim, fins que el van deslletar, és a dir, fins que tenia uns dos o tres anys, però podia haver sigut més gran. Amb tot, el llibre d’Èxode no especifica l’edat que tenia quan el van portar a la filla del faraó, només explica que va ser quan «el nen es va fer més gran». Fos com fos, segur que els seus pares van aprofitar el temps que va viure amb ells per parlar-li de Jehovà i dels seus antecedents hebreus. És molt possible que Amram i Joquèbed es preguntessin si havien aconseguit inculcar en el seu fill fe i amor per Jehovà i si arribaria a ser un home just. Tan sols el temps ho diria.

Al palau del faraó, «Moisès va ser educat en tota la saviesa dels egipcis» (Fets 7:22). Allà, el van preparar perquè pogués ocupar un càrrec de govern. El seu aprenentatge incloïa matemàtiques, geometria, arquitectura, construcció i també altres arts i ciències. Amb tota probabilitat, la família reial es va assegurar que Moisès fos instruït en la religió egípcia.

És possible que Moisès rebés tota aquesta educació juntament amb els fills d’altres famílies reials. Entre aquells que rebien aquesta educació especial es trobaven «els fills de governants estrangers que havien sigut enviats a Egipte o que havien estat capturats com a hostatges per ser “civilitzats” i així tornar als seus territoris per governar com a vassalls» fidels del faraó (The Reign of Thutmose IV, escrit per Betsy Bryan). Sembla que les escoles o guarderies annexes als palaus preparaven els nois perquè poguessin servir com a funcionaris de la cort.c Algunes inscripcions que daten dels períodes del Regne Mitjà i del Regne Nou mostren que, fins i tot d’adults, molts dels servents personals del faraó i oficials d’alt càrrec mantenien el títol honorífic de «Fill de la guarderia».

La vida a palau devia suposar tot un repte per a Moisès. Allà, estava envoltat de luxes, riqueses i poder. A més, segur que se li presentarien moltes oportunitats de caure en la immoralitat sexual. Es deixaria arrossegar per aquell entorn? A qui seria lleial? Demostraria que era un servent verdader de Jehovà? Faria costat als hebreus o es posaria de part d’Egipte i els seus déus?

Una decisió crucial

Als quaranta anys, quan Moisès ja s’hauria d’haver convertit en un egipci de cap a peus, «va anar on estaven els seus germans per veure els treballs tan durs als quals els sotmetien». El que va fer després demostra que no es tractava de simple curiositat, sinó que realment desitjava ajudar-los. Quan va veure que un egipci colpejava un hebreu, va intervenir i va matar l’agressor. Això va demostrar que el cor de Moisès estava amb els seus germans. És possible que aquell home fos un funcionari que estava complint amb les seves tasques. Per als egipcis, Moisès no tenia cap raó per ser deslleial al faraó, però el seu amor per la justícia el va motivar a actuar. Aquesta qualitat també la va demostrar al dia següent, quan va reprendre un home hebreu que estava pegant un company seu. Moisès desitjava alliberar els hebreus de la seva penosa esclavitud, però quan el faraó es va assabentar de la seva traïció el va voler matar. Així és que Moisès va haver de fugir a Madian (Èxode 2:11-15; Fets 7:23-29).d

Encara que Moisès volia alliberar el poble de Déu, aquell no era el moment que Jehovà havia establert per fer-ho. Amb tot, les seves accions demostraven fe de part seva. Hebreus 11:24-26 diu: «Per la fe, Moisès, quan ja era gran, es va negar a ser anomenat fill de la filla del faraó. Va escollir ser maltractat amb el poble de Déu en comptes de gaudir dels plaers temporals del pecat». Per què? «Perquè pensava que la deshonra del Crist era una riquesa més gran que els tresors d’Egipte, ja que mirava fixament la recompensa.» Aquest ús excepcional de l’expressió «el Crist», que vol dir ‘ungit’, és molt adient perquè, més tard, Moisès va rebre directament de Jehovà una comissió especial.

Pensa en el següent: Moisès havia rebut una educació que només rebien els aristòcrates egipcis. Tot i que la seva posició li permetria gaudir d’una carrera brillant i de tots els plaers que pogués imaginar, va decidir rebutjar-ho tot. No podia estimar Jehovà i la justícia i alhora viure a la cort del faraó, l’opressor del poble d’Israel. Conèixer i meditar en les promeses que Jehovà havia fet als seus avantpassats Abraham, Isaac i Jacob, el va ajudar a posar-se de part de Déu. Com a conseqüència, Jehovà li va donar un dels privilegis més grans que un home pot tenir: col·laborar en el compliment del Seu propòsit.

Tots nosaltres hem de decidir quines coses són les més importants a la nostra vida. És possible que, igual que Moisès, hagis de prendre una decisió difícil. Potser has de renunciar a algunes comoditats o has de deixar enrere certs costums o hàbits, amb tot el que això implica. Si aquest és el teu cas, recorda que per a Moisès la seva amistat amb Jehovà era molt més valuosa que tots els tresors d’Egipte. Ell mai es va penedir de la seva decisió.

[Notes]

[Requadre]

Els contractes de lactància

Normalment les mares s’encarregaven d’alletar els seus fills. Amb tot, l’erudit Brevard Childs explica: «En alguns casos, les famílies aristòcrates [del Pròxim Orient] llogaven els serveis d’una dida. També se seguia aquest costum quan la mare no podia alletar el seu fill o no se sabia qui era la mare del nen. La dida s’encarregava de criar i alletar el nen durant el temps que s’havia estipulat». Diversos contractes de lactància del Pròxim Orient han sobreviscut fins als nostres dies. Aquests papirs antics mostren que el lloguer de dides va ser una pràctica molt estesa a Egipte des del període sumeri fins a finals del període hel·lenístic. Els documents inclouen informació sobre les persones involucrades, les condicions i la durada del contracte, el sou i la manera com es pagaria, les multes en cas d’incompliment de contracte i també detalls sobre l’alimentació del nen. Aquest erudit explica que, generalment, «aquests serveis tenien una durada d’uns dos o tres anys» i que «la dida criava el nen a la seva pròpia casa, tot i que de vegades havia de portar-lo al seu amo perquè l’inspeccionessin».e

[Notes]

[Imatge]

La producció de maons no ha canviat gaire des dels dies de Moisès, tal com es veu en aquesta pintura antiga

[Crèdits]

Imatge superior: Pictorial Archive (Near Eastern History) Est.; imatge inferior: Erich Lessing/Art Resource, NY