Va ser Moisès una persona real?

TAN sols néixer, l’ombra de la mort va envoltar Moisès. Pertanyia a un poble que descendia d’un grup de famílies nòmades que, per fugir de la fam, s’havien establert a Egipte amb el seu avantpassat Jacob, o Israel. Durant dècades, havien conviscut en pau amb els egipcis, però un dia va passar una cosa que ho va capgirar tot. Un registre històric molt respectat diu: «Va començar a regnar un nou rei a Egipte [...]. I ell va dir al seu poble: “Mireu! El poble d’Israel és més nombrós i poderós que nosaltres. Hem d’actuar amb astúcia. Si no, es continuaran multiplicant”». Què van decidir fer els egipcis? Per controlar la població israelita, «van esclavitzar els israelites amb duresa» i van ordenar a les llevadores hebrees que matessin tots els nens que naixessin però que deixessin viure les nenes (Èxode 1:8-10, 13, 14). Ara bé, les llevadores van ser molt valentes i no van obeir l’ordre del faraó així que el nombre d’israelites va seguir creixent. Com a conseqüència, el faraó va ordenar a tot el seu poble: «Llanceu al riu Nil tots els nens hebreus que neixin» (Èxode 1:22).

Amram i la seva dona, Joquèbed, van tenir un nadó que, amb el temps, va ser descrit com «bonic als ulls de Déu» (Fets 7:20, nota).a No sabem si aquesta parella d’israelites va discernir d’alguna manera que el seu fill tenia l’aprovació divina, però el que sí que sabem és que «no van tenir por de l’ordre del rei» i que no van entregar el seu fill perquè el matessin (Hebreus 11:23). Amram i Joquèbed van decidir amagar el nen encara que això significava posar en perill les seves vides.

Al cap de tres mesos, ja no van poder amagar més al seu fillet i Joquèbed no va tenir cap altra opció que ficar Moisès a una cistella de papir i deixar-lo entre les canyes del riu Nil. De ben segur que, en aquell moment, Joquèbed no era conscient que degut a aquella decisió el seu fill es convertiria en un personatge històric (Èxode 2:3, 4).

Què diu l’arqueologia?

Molts erudits afirmen que res de tot això és cert. La revista Christianity Today diu: «La realitat és que no s’ha trobat cap prova arqueològica directa [dels anys] que els fills d’Israel van estar a Egipte». Tot i que això pot ser cert, hi ha moltes proves indirectes que demostren que el relat bíblic és verídic. Per exemple, al llibre Israel in Egypt, l’egiptòleg James Hoffmeier diu: «Les troballes arqueològiques demostren clarament que els pobles de llevant [països de la costa oriental del Mediterrani] anaven sovint a Egipte, sobretot a causa de problemes climàtics que provocaven sequeres [...]. Així doncs, durant el període de 1800 a 1540 aC aproximadament, Egipte va atreure molts immigrants dels pobles de l’oest d’Àsia que parlaven llengües semítiques».

A més, des de fa molt de temps, els erudits accepten que la descripció que la Bíblia fa de l’esclavitud a Egipte és exacta. El llibre Moses: A Life diu: «A una pintura que sovint apareix a les tombes de l’antic Egipte es veu amb tot detall un grup d’esclaus fent maons de fang, i això sembla corroborar el relat bíblic de l’opressió dels israelites».b

La descripció de la cistella que va utilitzar Joquèbed també és realista. La Bíblia explica que estava feta de papir i, segons l’obra The Bible Commentary, «els egipcis acostumaven a utilitzar aquest material per fer embarcacions lleugeres i ràpides».c

Ara bé, alguns pensen que no és possible que el líder d’una nació ordenés matar a sang freda tots els nens. Però l’erudit George Rawlinson explica: «L’infanticidi [...] ha sigut molt comú a diferents èpoques i llocs i es considerava una pràctica normal».d De fet, malauradament, als nostres dies també hem sigut testimonis de matances terribles. El relat bíblic és esfereïdor, però és totalment creïble.

L’adopta la filla del faraó

Joquèbed no va deixar el seu fillet a la seva sort. El relat bíblic explica que «va posar [la cistella] entre les canyes que estaven a la vora del riu Nil». És molt probable que pensés que allà algú el trobaria. I va ser just en aquell indret on la filla del faraó va a anar a banyar-se. De fet, pot ser que hi anés sovint (Èxode 2:2-4).e

La filla del faraó no va trigar a trobar la cistella i quan la va obrir va veure que hi havia un nen que estava plorant. «Plena de compassió, va dir: “És un nen hebreu”.» No sabem quin nom li havien posat a aquell nadó els seus pares, però la princesa va decidir adoptar-lo i li va posar el nom pel qual ha passat a la història: Moisès (Èxode 2:5-10).f

Però, de veritat és creïble que una princesa egípcia es quedés amb un nen hebreu? I tant, ja que la religió egípcia ensenyava que fer bones obres era imprescindible per entrar al cel. A més, pel que fa a l’adopció, l’arqueòloga Joyce Tyldesley explica: «Les dones egípcies gaudien d’igualtat amb els homes egipcis. Tenien els mateixos drets legals i econòmics, al menys en teoria, i [...] també podien adoptar».g Un document antic anomenat Papir de l’adopció parla d’una dona egípcia que va adoptar els seus esclaus. I què podem dir del fet que la filla del faraó contractés Joquèbed com a dida? The Anchor Bible Dictionary diu: «El pagament que va rebre la mare biològica de Moisès per alletar-lo [...] ens fa pensar en els acords que trobem als contractes d’adopció mesopotàmics».

Van amagar a Moisès el seu origen hebreu pel fet de ser el fill adoptiu d’una princesa egípcia? Tot i que les pel·lícules de Hollywood així ens ho han fet creure, les Escriptures indiquen que no va ser així. Demostrant una gran intel·ligència, la germana de Moisès, Míriam, va aconseguir que la seva pròpia mare, Joquèbed, fos qui l’alletés. I no hi ha cap dubte que aquesta dona devota va explicar al seu fill quin era el seu origen. A més, a l’antiguitat, els nens eren alletats durant anys. Per tant, Joquèbed va tenir prou temps per parlar-li del Déu d’Abraham, Isaac i Jacob (Èxode 3:6). Segur que l’educació espiritual que Moisès va rebre el va ajudar molt quan va anar a viure a la casa de la filla del faraó, on «va ser educat en tota la saviesa dels egipcis». Josep Flavi afirma que Moisès va aconseguir el rang de general en una guerra contra Etiòpia, encara que això no es pot verificar. Amb tot, la Bíblia diu que «era poderós, tant en paraules com en fets» (Fets 7:22).h

Amb tota probabilitat, quan tenia uns 40 anys, Moisès estava preparat per convertir-se en un gran líder dels egipcis. Si es quedava a la casa del faraó, podria gaudir de moltes riqueses i poder, però va tenir lloc un fet inesperat que va canviar el curs de les coses.

Marxa a Madian

Un dia, Moisès «va veure un egipci pegant a un dels seus germans hebreus» (Èxode 2:11). Encara que Moisès era hebreu, durant molts anys havia gaudit dels privilegis de viure a la cort. Ara bé, quan va veure que un egipci colpejava un dels seus germans, possiblement amb gran brutalitat, va prendre una decisió que va canviar la seva vida: «es va negar a ser anomenat fill de la filla del faraó» i «va escollir ser maltractat amb el poble de Déu» (Hebreus 11:24, 25).

Moisès va prendre una mesura dràstica i irreversible: «va matar l’egipci i el va amagar a la sorra» (Èxode 2:12). Però no ho va fer perquè fos «algú propens als rampells d’ira», com el descriu un crític de la Bíblia.i Moisès sabia que Déu havia promès que alliberaria Israel de l’esclavitud. Per tant, és molt possible que matés l’egipci mogut per la seva fe i amb la intenció d’ajudar el seu poble (Gènesi 15:13, 14). Potser fins i tot va pensar que així incitaria els israelites a rebel·lar-se contra els egipcis (Fets 7:25). Però les coses no van sortir tal com ell esperava i els israelites no el van reconèixer com al seu líder. És més, quan el faraó es va assabentar que havia matat un egipci, Moisès va haver de fugir. Va anar a Madian i allà es va establir i es va casar amb Siporà, la filla d’un patriarca nòmada anomenat Jetró.

Durant 40 llargs anys, Moisès va viure com un simple pastor. La seva esperança d’alliberar el poble d’Israel es va esvair. Ara bé, un dia, quan estava amb els ramats del seu sogre Jetró a prop de la muntanya de l’Horeb, se li va aparèixer l’àngel de Jehovà en una flama de foc enmig d’un arbust espinós. Déu li va dir: «T’enviaré al faraó perquè facis sortir d’Egipte el meu poble, els israelites». Però Moisès li va respondre: «Qui soc jo per presentar-me davant del faraó i fer sortir els israelites d’Egipte?». La resposta de Moisès va fer evident que tenia moltes pors i inseguretats. Fins i tot va reconèixer que patia un problema de parla, un fet que moltes pel·lícules han amagat. Moisès no tenia res a veure amb els herois dels mites i les llegendes. Els 40 anys que havia passat al desert l’havien convertit en una persona humil i dòcil. Moisès no confiava en ell mateix, però Déu sabia que estava preparat per ser un líder (Èxode 3:1-4:20).

L’èxode d’Egipte

Moisès va partir de Madian i va anar a Egipte per presentar-se davant del faraó i demanar-li que alliberés el poble de Déu. Però l’obstinat monarca es va negar a deixar-los marxar i Déu va enviar deu plagues que van assolar el país. La desena plaga, que va causar la mort de tots els primogènits d’Egipte, va doblegar al faraó i finalment, completament abatut, va deixar marxar els israelites (Èxode capítols 5 a 13).

La majoria de lectors coneixen bé aquest relat, però es pot afirmar que tot això va succeir de veritat? Alguns diuen que es tracta d’una història fictícia perquè no es menciona el nom del faraó.j Ara bé, al llibre Israel in Egypt, Hoffmeier, a qui ja hem mencionat abans, explica que els escribes egipcis solien ometre els noms dels enemics del faraó. Ell afirma: «De ben segur que cap historiador negaria la veracitat de la campanya militar de Tuthmosis III a Meguidó tan sols pel fet que els noms dels reis de Cadeix i de Meguidó no han quedat registrats». Segons aquest egiptòleg, l’escriptor del llibre d’Èxode va ometre el nom deliberadament per «bones raons teològiques». De fet, l’omissió del nom del faraó fa que tota l’atenció se centri en Déu i no en aquell monarca.

Els crítics bíblics es neguen a acceptar que hi hagués un èxode massiu de jueus des d’Egipte. L’erudit Homer Smith ho argumenta dient que, si hi hagués hagut un moviment tan gran de persones, «la història d’Egipte o de Síria se n’hauria fet ressò». I afegeix: «És molt probable que la llegenda de l’èxode tan sols sigui un relat distorsionat i inventat de la sortida d’un petit grup de persones d’Egipte cap a Palestina».k

Tot i que no s’han trobat registres egipcis de l’èxode, se sap que aquesta nació no dubtava a modificar els registres històrics quan la veritat era humiliant per a ells o anava en contra dels seus interessos polítics. Per exemple, quan Tuthmosis III va començar a regnar, va intentar esborrar qualsevol rastre de la seva predecessora, Hatshepsut. L’egiptòleg John Ray va escriure: «Les seves inscripcions es van esborrar, els seus obeliscos es van tapar amb murs i els seus monuments es van oblidar. El seu nom no apareix als annals posteriors».l En èpoques més recents, s’han fet temptatives similars per modificar o amagar fets històrics deshonrosos.

És cert que no s’han trobat proves arqueològiques de la travessa dels hebreus pel desert, però cal recordar que van viure com a nòmades. No van construir ciutats ni van cultivar camps. Es pot dir que l’únic que van deixar enrere van ser les seves petjades. Tot i això, les proves més convincents les trobem a la Bíblia mateixa. De fet, aquest viatge pel desert es menciona moltes vegades al llarg de tot aquest llibre sagrat (1 Samuel 4:8; Salm 78; 95; 106; 1 Corintis 10:1-5). A més, cal destacar que el propi Jesús va confirmar que el relat bíblic sobre el que els va passar als israelites al desert és cert (Joan 3:14).

Després d’analitzar tot això, és innegable que el relat bíblic sobre Moisès és totalment verídic. Ara bé, quin efecte pot tenir en les nostres vides una persona que va viure fa milers d’anys?