Job

17 El meu esperit s’ha trencat, els meus dies s’han extingit;

el cementiri m’espera.+

 2 Estic envoltat de burletes,+

i els meus ulls estan obligats a veure* el seu comportament rebel.

 4 Has amagat del seu cor el discerniment;+

per això no deixes que triomfin.

 5 Potser algú vol compartir el que té amb els seus amics

mentre els ulls dels seus fills s’apaguen.

 6 Ell m’ha convertit en la riota* dels pobles,+

i ara m’escupen a la cara.+

 7 L’angoixa m’entela els ulls;+

no soc més que una ombra del que era.*

 8 Al veure això, les persones justes es queden perplexes,

i l’innocent s’indigna per culpa de l’irreverent.*

 9 La persona justa s’aferra a la seva manera de fer,+

i el que té les mans netes es torna cada vegada més fort.+

10 Però veniu tots vosaltres i seguiu presentant els vostres arguments,

perquè no he trobat cap savi entre vosaltres.+

11 Els meus dies s’han acabat;+

els meus plans, els desitjos del meu cor, s’han esvaït.+

12 No deixen de convertir la nit en dia;

diuen: “La llum deu ser a prop, perquè és fosc.”

13 Si espero, la Tomba* serà casa meva;+

estendré el meu llit en la foscor.+

14 Cridaré a la fossa:*+ “Ets el meu pare!”,

i als cucs: “Sou la meva mare i la meva germana!”

16 Ella* baixarà a les portes de la Tomba*

quan baixem junts a la pols.»+