Aprendre dels altres m’ha portat moltes benediccions

Vaig néixer a la ciutat de Quebec, a la província francòfona del Quebec, al Canadà. Els meus pares, en Louis i la Zélia, sempre van ser molt carinyosos amb mi. El meu pare era tímid i li encantava llegir. A mi m’agradava molt escriure i somiava en convertir-me algun dia en periodista.

Quan tenia 12 anys, en Rodolphe Soucy, un company de feina del pare, i un amic seu van venir a casa. Eren testimonis de Jehovà. Jo no sabia res dels testimonis, i no m’interessava la seva religió, però em va impressionar com utilitzaven la Bíblia per contestar les preguntes de manera lògica. Als meus pares també els hi va agradar molt, i vam començar un curs bíblic.

Estudiava en una escola catòlica. De tant en tant tenia converses amb els meus companys sobre el que estava aprenent de la Bíblia. Però, finalment, els professors, que eren capellans, se’n van assabentar. I, en comptes de fer servir la Bíblia per rebatre el que jo deia, un d’ells em va acusar davant de tota la classe de ser un revolucionari! Encara que ho vaig passar malament, aquell enfrontament em va ajudar a veure que el que m’ensenyaven a l’escola sobre religió no estava d’acord amb el que diu la Bíblia. Em vaig adonar que aquell no era el meu lloc i, amb el permís dels meus pares, em vaig canviar d’escola.

APRENC A GAUDIR DE LA PREDICACIÓ

Tot i que vaig continuar estudiant la Bíblia, progressava molt lentament perquè em feia por predicar casa per casa. L’Església catòlica era molt poderosa i estava totalment en contra de la nostra predicació. El primer ministre del Quebec, en Maurice Duplessis, era un íntim aliat de l’Església. Amb el seu suport, es formaven turbes que assetjaven i, fins i tot, agredien els testimonis. Feia falta valor per predicar en aquella època.

Un dels germans que em va ajudar a superar les meves pors va ser en John Rae, un graduat de la novena classe de l’Escola de Galaad. Encara que tenia molta experiència, era humil, modest i accessible. Gairebé mai m’aconsellava directament, però amb el seu bon exemple m’ho deia tot. A en John li costava parlar francès i, per això, sovint anava a predicar amb ell i li donava un cop de mà amb l’idioma. El temps que vaig passar amb ell em va ajudar a decidir fer-me testimoni de Jehovà. El 26 de maig de 1951, deu anys després del primer contacte que vaig tenir amb els testimonis, em vaig batejar.

La nostra congregació a Quebec era petita, i quasi tots eren pioners. Allò em va motivar a voler ser pioner. Llavors, predicàvem casa per casa fent servir només la Bíblia. Em vaig esforçar per aprendre a utilitzar-la bé per poder defensar la veritat, ja que no teníem publicacions. Amb tot, moltes persones no volien llegir la Bíblia si aquesta no tenia l’imprimàtur, l’aprovació oficial de l’Església catòlica.

El 1952 em vaig casar amb la Simone Patry, una germana de la zona. Ens vam traslladar a Mont-real i, en menys d’un any, va néixer la nostra filleta, la Lise. Tot i que havia deixat de ser pioner poc abans de casar-nos, la Simone i jo ens vam esforçar per portar una vida senzilla i així poder estar més implicats com a família en les activitats de la congregació.

Van passar deu anys fins que em vaig tornar a plantejar com podia fer més en el meu servei a Jehovà. El 1962 vaig assistir a una Escola del ministeri del Regne per a ancians que durava un mes. El curs es feia a la sucursal del Canadà, i allà em van assignar el germà Camille Ouellette com a company d’habitació. El seu entusiasme per la predicació em va impressionar, especialment perquè era pare de família. En aquella època no era comú al Quebec que un germà fos pioner mentre criava els seus fills, però aquesta era la meta d’en Camille. En el temps que vam compartir, ell em va animar a pensar en les meves circumstàncies. Pocs mesos després, em vaig adonar que podia tornar a servir com a pioner regular. Tot i que alguns pensaven que no era una decisió assenyada, vaig confiar que Jehovà beneiria els meus esforços per fer més en la predicació.

TORNEM COM A PIONERS ESPECIALS

El 1964, la Simone i jo vam ser nomenats pioners especials i ens van enviar a la ciutat de Quebec, on vam servir durant anys. És cert que l’ambient s’havia calmat una mica, però encara hi havia oposició.

Un dissabte a la tarda, em van arrestar a Sainte-Marie, un poblet a prop de Quebec. Un agent em va dur a la comissaria i em va tancar al calabós per predicar casa per casa sense llicència. Després, em van portar davant del jutge Baillargeon, un home que imposava molt, i em va demanar qui em representaria en el judici. Quan li vaig dir que seria en Glen How,a un advocat de renom que era germà, es va posar nerviós, i va exclamar: «Oh, no! Ell no!». En Glen era molt conegut perquè havia defensat legalment molts germans. El tribunal no va trigar a informar-me que havien retirat els càrrecs.

L’oposició al Quebec també feia difícil llogar llocs dignes on fer les reunions. La nostra congregació només va trobar un petit garatge vell i sense calefacció. Per poder escalfar una mica el local durant els gèlids hiverns, fèiem servir una estufa d’oli. Solíem agrupar-nos al voltant de l’estufa unes hores abans de la reunió i explicàvem experiències animadores.

És meravellós veure el resultat que ha tingut allà la predicació durant aquests anys. A la dècada dels 60, només hi havia algunes congregacions petites a la ciutat de Quebec, i a les regions de Côte Nord i Gaspé. Avui, hi ha més de dos circuits, i els germans es reuneixen a boniques Sales del Regne.

ENS CONVIDEN A L’OBRA ITINERANT

El 1970, ens van convidar a la Simone i a mi a l’obra de circuit, i el 1973, al districte. Durant aquells anys vaig aprendre moltíssim de germans d’experiència, com en Laurier Saumurb i en David Splane,c que servien a l’obra itinerant. Després de cada congrés, en David i jo ens donàvem consells l’un a l’altre per millorar la nostra manera d’ensenyar. Una vegada en David em va dir: «Léonce, m’ha agradat el teu últim discurs. Ha estat molt bé, però jo hauria fet tres discursos amb tota la informació que has presentat!». La veritat és que solia condensar massa informació en els meus discursos i havia d’aprendre a ser més concís.

Els superintendents de districte havíem d’animar els de circuit. Però, com que molts germans del Quebec em coneixien bé, volien predicar amb mi quan visitava el seu circuit. Encara que gaudia molt de la seva companyia, no dedicava prou temps al superintendent. En una ocasió, un circuit em va dir amb afecte: «És molt maco que dediquis temps als germans, però no t’oblidis que aquesta és la meva setmana. Jo també necessito ànim». Allò em va ajudar a ser més equilibrat.

L’any 1976 vaig patir una gran tragèdia. La meva estimada Simone es va posar molt malalta i va morir. Va ser una companya meravellosa; era molt abnegada i estimava Jehovà amb tot el cor. Mantenir-me ocupat en el meu servei em va ajudar a afrontar aquesta pèrdua, i dono gràcies a Jehovà per haver-me donat el seu suport en aquells moments tan difícils. Un temps després, em vaig casar amb la Carolyn Elliott, una pionera de parla anglesa que va venir a servir al Quebec per donar un cop de mà. És molt accessible i li encanta ajudar els altres, sobretot els que són tímids o se senten sols. Va ser una gran benedicció que la Carolyn s’unís a mi a l’obra itinerant.

UN ANY MOLT ESPECIAL

El gener de 1978, em van demanar que fos instructor de la primera Escola del servei de pioner al Quebec. Estava molt nerviós, ja que el temari era nou, tant per a mi com per als estudiants. Afortunadament, a la primera classe hi havia molts pioners d’experiència. Encara que jo era l’instructor, vaig aprendre molt de tots ells.

Aquell mateix any, es va celebrar el congrés internacional «Fe victoriosa» a l’Estadi Olímpic de Mont-real. Va ser el congrés més gran que s’havia fet mai al Quebec, amb més de 80.000 assistents. Em van assignar al Departament d’Informació als Mitjans de Comunicació. Vaig parlar amb molts periodistes i em va impressionar l’abast mediàtic tan positiu que va tenir. Es van emetre més de vint hores d’entrevistes a la ràdio i a la televisió, i es van publicar centenars d’articles. Quin gran testimoni!

UN NOU REPTE

El 1996 vaig viure un gran canvi. Des que em vaig batejar havia servit al Quebec, on es parla francès, però ara em van assignar a servir com a superintendent de districte a la zona de Toronto, on es parla anglès. Tremolava només de pensar que havia de fer discursos en el meu limitat anglès. No em veia preparat. Per això, feia més oració que mai i vaig haver de confiar molt més en Jehovà.

Mirant enrere, puc dir que vaig gaudir molt aquells dos anys a Toronto. La Carolyn em va ajudar amb paciència a millorar el meu anglès, i els germans em van animar molt. De seguida vam fer nous amics.

Les setmanes de congrés, a més de la feina addicional i els preparatius, sovint els divendres al vespre dedicava una hora a predicar casa per casa. Pot ser que alguns pensessin: «Per què vas a predicar, just abans d’un cap de setmana tan ocupat?». Però a mi m’animava tenir bones converses. Fins i tot ara, predicar em puja la moral.

El 1998 ens van assignar com a pioners especials a Mont-real. Durant anys, em vaig encarregar d’organitzar iniciatives per predicar en espais públics i de parlar amb els mitjans de comunicació per eliminar el prejudici que hi havia contra nosaltres. Tant a la Carolyn com a mi ens agrada molt predicar als estrangers que acaben d’arribar al Canadà i que sovint volen saber més de la Bíblia.

Quan medito en els 68 anys que porto servint Jehovà batejat, em sento privilegiat. Estic molt feliç d’haver après a estimar la predicació i d’haver ajudat a tantes persones a conèixer la veritat. A més, la meva filla i el seu marit es van fer pioners regulars després d’haver criat els seus fills. Em sento orgullós de veure que no perd l’entusiasme en la predicació. També agraeixo molt el bon exemple i els bons consells que m’han donat altres germans. M’han ajudat a créixer espiritualment i a atendre diverses responsabilitats teocràtiques. M’he adonat que complir fidelment amb una assignació només és possible si confies plenament en el poder de l’esperit sant (Sl. 51:11). No deixo de donar gràcies a Jehovà per permetre’m tenir l’honor de lloar el seu nom (Sl. 54:6).