Què diu la Bíblia sobre la vida i la mort

En el relat de la creació que apareix al llibre de Gènesi llegim que Déu li va dir a Adam, el primer home: «Pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs» (Gènesi 2:16, 17). Aquestes paraules mostren que, si Adam hagués obeït Déu, hauria viscut per sempre al jardí d’Edèn i mai hauria mort.

Lamentablement, en comptes d’obeir el manament de Déu, Adam va decidir ignorar-lo i menjar del fruit prohibit que la seva dona Eva li va donar (Gènesi 3:1-6). I nosaltres arrosseguem les conseqüències de la seva desobediència. L’apòstol Pau ho va explicar d’aquesta manera: «Per mitjà d’un sol home el pecat va entrar al món, i amb el pecat també hi va entrar la mort, i així la mort es va estendre a tots els homes, perquè tots havien pecat» (Romans 5:12). És clar, al parlar «d’un sol home» es referia a Adam. Però, què era el pecat i per què va donar com a resultat la mort?

Adam va desobeir deliberadament la llei de Déu, cosa que equival a pecar (1 Joan 3:4). I el càstig per pecar és la mort, tal com Déu li havia dit a Adam. Si Adam —i la seva futura descendència— haguessin estat obedients a Déu, no haurien pecat i mai haurien experimentat la mort. Déu no va crear els humans per morir, sinó per viure per sempre.

Sens dubte, tal com va dir la Bíblia, la mort «es va estendre a tots els homes». Però, ¿continua vivint alguna part de nosaltres després de la mort? Molts dirien que sí, que una part de nosaltres, el que alguns anomenen ànima, és immortal. Però això seria com afirmar que Déu va mentir a Adam. Si una part de nosaltres continués vivint en un altre món després de morir, la mort no seria el càstig del pecat, tal com Déu havia advertit. I la Bíblia diu que «és impossible que Déu menteixi» (Hebreus 6:18). En realitat va ser Satanàs qui va mentir a Eva quan li va dir: «No morireu pas!» (Gènesi 3:4).

Ara bé, si l’ensenyança de la immortalitat de l’ànima es basa en una mentida, què hi ha després de la mort?

LA BÍBLIA ÉS MOLT CLARA

El relat de Gènesi sobre la creació explica: «Jahvè Déu formà l’home amb la pols del camp, bufant li va fer entrar en el nas un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser viu». L’expressió «ésser viu» és una traducció de la paraula hebrea néfeix,a que literalment significa ‘un ésser que respira’ (Gènesi 2:7, MM).

Així doncs, la Bíblia deixa molt clar que els humans no van ser creats amb una ànima immortal, sinó que cada persona és un «ésser viu». I és per això que, per molt que busquem, mai trobarem a la Bíblia l’expressió ‘ànima immortal’.

Amb tot, si la Bíblia no diu que els humans tenen una ànima immortal, per què tantes religions ensenyen el contrari? Per trobar la resposta ens hem de remuntar fins a l’antic Egipte.

UNA ENSENYANÇA PAGANA GUANYA TERRENY

Heròdot, un historiador grec del segle V abans de la nostra era, va dir que els egipcis van ser «els primers que van elaborar la teoria que l’ànima de l’home és immortal». Una altra civilització antiga, Babilònia, també creia en la idea d’una ànima immortal. I cap al 332 a. de la n. e., quan Alexandre el Gran va conquerir l’Orient Mitjà, els filòsofs grecs ja havien promogut aquesta ensenyança i aviat es va expandir per tot l’Imperi grec.

En el segle I dues sectes jueves importants, els essenis i els fariseus, ensenyaven que l’ànima sobrevivia a la mort. Una obra de consulta diu: «La creença en la immortalitat de l’ànima va arribar als jueus per contacte amb el pensament grec i sobretot a través de la filosofia de Plató» (The Jewish Encyclopedia). De la mateixa manera, l’historiador del primer segle Josep Flavi no va atribuir aquesta ensenyança a les Escriptures, sinó a «la creença dels fills de Grècia», que ell veia com una col·lecció de mites i llegendes.

Com que la influència de la cultura grega estava en plena expansió, els que es consideraven cristians van adoptar aquesta ensenyança pagana. D’acord amb l’historiador Jona Lendering, «la hipòtesi de Plató que sosté que la nostra ànima estava en un lloc millor i que ara viu en un món caigut va facilitar la fusió entre la filosofia platònica i el cristianisme». I així va ser com l’església ‘cristiana’ va absorbir la doctrina pagana de la immortalitat de l’ànima, convertint-la en part fonamental de les seves creences.

«LA VERITAT US FARÀ LLIURES»

En el segle I, l’apòstol Pau va advertir: «L’esperit de Déu diu clarament que en el futur hi haurà un temps en què alguns s’apartaran de la fe, perquè faran cas a missatges falsos que semblen venir de Déu i escoltaran les ensenyances dels dimonis» (1 Timoteu 4:1). I així ha estat. La doctrina de la immortalitat de l’ànima és només un exemple de «les ensenyances dels dimonis». No està basada en la Bíblia i ve de filosofies i religions paganes.

Però, Jesús va dir: «Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures» (Joan 8:32). Quan tenim un coneixement exacte de la Bíblia, ens alliberem de les ensenyances que deshonren Déu i de les pràctiques que promouen moltes religions. A més, la veritat de la Paraula de Déu ens ajuda a trencar amb les cadenes de les tradicions i supersticions relacionades amb la mort (consulta el requadre «On són els morts?»).

La intenció del nostre Creador mai ha estat que visquéssim 70 o 80 anys a la terra per després passar-nos l’eternitat vivint en un altre món. Ell volia que la humanitat visqués per sempre aquí a la terra com a fills obedients. Això demostra el seu amor pels humans, i el seu propòsit mai canviarà (Malaquies 3:6). L’escriptor bíblic ho va confirmar al dir: «Els justos heretaran la terra, i hi habitaran per sempre» (Salm 37:29).