Em vaig guanyar el meu marit «sense paraules»

Vaig néixer el 1952 a Romania. Tot i que la meva mare s’havia batejat com a testimoni de Jehovà, era inactiva, i per aquesta raó jo no vaig anar a les reunions de congregació. A més a més, en aquella època Romania estava sota el règim comunista, així que tant la impressió de publicacions dels testimonis com l’obra de predicar estaven proscrites. És per això que durant els primers 36 anys de la meva vida no vaig saber qui era Jehovà ni el que ensenyava la Bíblia. Però el 1988, mentre vivia a la ciutat de Satu-Mare amb el meu marit, l’István, va passar una cosa que va canviar la meva vida.

Una invitació que no podia rebutjar

Un dia la meva mare em va venir a veure i em va dir: «Vaig a visitar la teva tieta. Per què no m’acompanyes? Després podem anar juntes a comprar». Com que no tenia res més a fer, li vaig dir que sí.

Quan vam arribar a casa de la meva tieta, em vaig adonar que allà s’estava celebrant una reunió dels testimonis de Jehovà amb unes nou persones més. Resulta que la meva mare tornava a estar activa i servia Jehovà amb entusiasme. Tot el que vaig escoltar aquell matí va tenir un profund efecte en mi.

Quan va acabar la reunió, el germà que la dirigia es va apropar i es va presentar. Va dir: «Em dic János. M’he adonat que estaves molt atenta. T’ha agradat el que has escoltat?». Li vaig explicar que mai havia estat en una reunió com aquella i que m’agradaria tornar-hi. El János em va preguntar: «T’agradaria estudiar la Bíblia?». Aquella era una invitació que no podia rebutjar. Estava segura que Déu m’havia portat fins allà.

L’endemà, el János em va presentar l’Ida i vaig començar a estudiar la Bíblia amb ella, però em feia por la reacció de l’István quan descobrís que estava estudiant la Bíblia amb els testimonis de Jehovà. Vaig intentar parlar amb ell diverses vegades sobre el tema, però no em feia gaire cas. En el fons, jo sabia que el que estava fent no li semblava bé.

Amb tot, vaig seguir estudiant la Bíblia i em vaig batejar l’agost de 1989. Quatre mesos després, el govern comunista de Romania va caure i el líder del règim va ser executat.

Pateixo més oposició

La caiguda del règim va fer que els testimonis de Jehovà tinguessin més llibertat. Ara podien reunir-se i predicar lliurement. Però en el meu cas, aquesta llibertat va generar una gran oposició. L’István em va dir: «No m’importa el que creguis, però no vull veure’t predicant per les cases».

Evidentment, jo no pensava deixar de predicar (Fets 4:20). Així que vaig intentar ser el més discreta possible. Però un dia els amics de l’István em van veure predicant casa per casa i l’hi van dir. Quan vaig tornar a casa, el meu marit em va escridassar dient: «M’estàs humiliant a mi i a tota la família!». Em va posar un ganivet al coll i em va dir que si no deixava de predicar em mataria.

Vaig intentar fer raonar l’István i li vaig assegurar que l’estimava. Semblava que aquelles paraules el van tranquil·litzar durant un temps. Però tot va canviar quan una familiar propera es va casar i em vaig negar a assistir a la cerimònia religiosa. Allò va fer que l’István es tornés a enfadar moltíssim amb mi i em continués maltractant verbalment.

Tristament, vaig haver de suportar aquesta situació durant 13 anys. Al llarg de tot aquell temps, l’István em va amenaçar amb el divorci. En algunes ocasions, tancava la porta amb clau i no em deixava entrar a casa i, en d’altres, em demanava que fes les maletes i marxés.

Què em va ajudar a aguantar aquella situació tan terrible? Vaig demanar a Jehovà en oració que m’ajudés a mantenir la calma, i realment vaig sentir com ell em sostenia (Salm 55:22). La congregació també em va ajudar moltíssim. Els ancians i algunes germanes d’experiència em van animar a no donar-me per vençuda en el meu servei a Jehovà. Em van recordar el que diu la Bíblia sobre les esposes que a l’aguantar amb fermesa i mantenir-se lleials a Jehovà es guanyen el seu marit «sense paraules» (1 Pere 3:1). Amb el temps vaig veure personalment com això es feia realitat.

Un canvi inesperat

El 2001, l’István va patir un ictus que el va deixar sense poder caminar. Va estar hospitalitzat un mes i va passar diverses setmanes més a rehabilitació. Durant aquell temps, vaig estar al seu costat en tot moment. Li donava de menjar, parlava amb ell i m’assegurava que no li faltés de res.

Els germans de la congregació també venien a visitar-lo. L’István va veure de primera mà l’amor i l’interès dels germans. Molts d’ells es van oferir per ajudar-nos amb les tasques diàries, i els ancians sempre estaven disposats a animar-nos i donar-nos el seu suport.

Aquestes visites van tocar el cor de l’István i va començar a sentir-se malament per com m’havia tractat. A més, va adonar-se que cap dels seus amics l’havia vingut a veure. Així que, quan va sortir de l’hospital, l’István va dir: «Vull estudiar la Bíblia i fer-me testimoni de Jehovà». Estava tan feliç que vaig començar a plorar!

El maig de 2005, l’István es va batejar. Com que no podia caminar, els germans el van portar amb la cadira de rodes fins la piscina. Amb cura, el van ficar dins l’aigua i el van batejar. L’István va arribar a ser un predicador entusiasta. Tinc molt bons records del temps que vam passar junts predicant. Era increïble! L’home que s’havia oposat a mi perquè predicava la veritat de la Paraula de Déu, ara estava al meu costat compartint amb goig les bones notícies del Regne amb els altres!

L’István va arribar a estimar profundament Jehovà i va utilitzar el seu temps per estudiar i memoritzar textos bíblics. Li encantava parlar sobre aquests versicles amb els germans i les germanes de la congregació. Sempre aprofitava aquestes ocasions per animar-los.

La salut de l’István va seguir empitjorant. Després de patir una sèrie de petits ictus, va perdre la capacitat de parlar i, amb el temps, va quedar postrat al llit. Va permetre que aquesta situació afectés el seu servei a Jehovà? De cap manera! Va seguir llegint i estudiant la Bíblia dintre de les seves circumstàncies. Quan els germans el venien a visitar, l’István utilitzava un dispositiu electrònic amb una pantalla per comunicar-se amb ells i enfortir-los. Un germà va dir: «M’encanta anar a veure l’István. Sempre torno a casa molt animat i reconfortat».

Tristament, el desembre de 2015, l’István va morir. Va ser una terrible pèrdua que em va deixar molt trista. Però he d’admetre que a la vegada també vaig sentir molta pau mental. I és que molt abans que morís, l’István havia arribat a ser amic de Jehovà i això em va fer realment feliç. Ara, tant la meva mare com l’István estan a la memòria de Jehovà. Serà meravellós tornar-los a abraçar i donar-los la benvinguda al nou món que Jehovà els té preparat.

Han passat més de 35 anys des que la meva mare i jo vam anar a veure la meva tieta. Aquella va ser una visita que mai oblidaré. Ara tinc més de 70 anys i serveixo com a pionera regular. No hi ha millor manera d’agrair-li a Jehovà tot el que ha fet per mi (Salm 116:12). Ell em va ajudar a mantenir-me lleial i tranquil·la quan patia oposició. I malgrat aquella difícil situació, vaig aprendre que les circumstàncies poden canviar. Tot i que era l’últim que m’esperava, vaig ser capaç de guanyar-me el meu marit sense paraules.