«El meu amor per Jehovà m’ha sostingut»

Però com podia ser que, un excomunista com jo, arribés a formar part d’una religió que era considerada enemiga de l’estat? I de quina manera l’amor de Jehovà i la capacitació que vaig rebre em van ajudar a millorar la meva personalitat durant els anys de treballs forçats i de l’exili?

Busco la justícia i tenir pau mental

Vaig néixer el 1930 a Tàbani, un poble pobre del nord de Moldàvia. Tot i que no teníem molt per viure, els meus pares treballaven ben dur en una granja de bestiar per poder-nos portar un plat a taula a mi i als meus cinc germans. La meva mare pertanyia a l’Església ortodoxa russa. En canvi, el meu pare era catòlic. Això feia que sovint discutissin sobre el comportament ofensiu dels sacerdots de les seves esglésies.

Quan vaig acabar l’escola, tenia 18 anys i em vaig unir al Komsomol, una organització juvenil que difonia les ensenyances del comunisme. El seu objectiu era preparar els joves perquè arribessin a ser membres del Partit Comunista. Aviat em van escollir per ser el secretari del grup local. El que em va atreure d’aquesta organització és que ensenyava que tots som germans i germanes, que som iguals i que a tots se’ns ha de tractar amb justícia. Però la veritat és que quan vaig veure la corrupció i la injustícia que m’envoltava, em vaig sentir buit.

Com que era un membre actiu del Komsomol, havia d’obeir el govern de la Unió Sovièticaa sempre que decretava que s’havien de tancar esglésies i dissoldre grups religiosos. Al meu poble hi vivien alguns testimonis de Jehovà i, tot i que reconeixia que eren persones honestes i pacifiques, els veia com uns fanàtics. Qui m’havia de dir que poc temps després un d’ells contestaria moltes de les meves preguntes!

El meu tiet, el Dmitri, era un dels testimonis de Jehovà que vivien al meu poble. Un dia de primavera de l’any 1952, em va preguntar: «Guéorgui, què penses fer amb la teva vida?». Es preocupava tant per mi que ell era l’únic que podia fer-me aquella pregunta. La veritat és que em plantejava moltes coses. Per exemple, sempre em rondava pel cap: «Si Déu existeix, per què permet que hi hagi tant patiment?». Durant els següents vuit dies, el meu tiet em va contestar a les meves preguntes amb la Bíblia. A vegades estàvem fins a les tres de la matinada parlant sobre Déu.

Després d’aquelles converses, vaig començar a estudiar la Bíblia seriosament. Gràcies a això, em vaig adonar que Déu era un pare que m’estimava de veritat (Salm 27:10). Encara que em faltava molt coneixement de la Bíblia, el meu amor per Jehovà era suficientment gran com per prendre una decisió molt important en la meva vida. Vaig decidir deixar el Partit Comunista tot i les amenaces que vaig rebre del president local. El setembre de l’any 1952, quatre mesos després de començar a estudiar la Bíblia, vaig dedicar la meva vida a Jehovà i em vaig batejar.

El meu amor per Jehovà es posa a prova

En aquell moment, l’obra dels testimonis de Jehovà estava proscrita. Però estimava tant Jehovà que volia demostrar-ho amb accions. Així que em vaig oferir voluntari per portar publicacions bíbliques als germans que vivien als pobles. Això era molt arriscat perquè fàcilment els veïns podien avisar les autoritats que hi havia un intrús al poble. Fins i tot alguns germans no es fiaven de mi perquè sospitaven que era un dels molts policies secrets que s’havien infiltrat en les congregacions. Però ben aviat va quedar clar que no era un espia perquè tan sols dos mesos després del meu bateig em van detenir i empresonar per repartir publicacions que estaven prohibides.

Vaig estar en presó preventiva gairebé un any. Allà, em van sotmetre a molts interrogatoris per intentar fer-me transigir, però el meu amor per Jehovà era tan gran que no ho van aconseguir. Amb el temps, van programar un judici públic a la ciutat d’Odessa, a Ucraïna. A més, van citar els meus pares i els meus germans, que encara no eren testimonis de Jehovà, perquè compareguessin davant del tribunal.

Durant el judici em van tractar com si una secta perillosa m’hagués enganyat. Les autoritats volien que els meus pares i els meus germans creguessin que havia perdut el cap. Van intimidar els meus pares i ells ploraven i em demanaven que em penedís. Però jo estava tranquil i li vaig dir a la meva mare: «No pateixis. No m’han enganyat. He trobat el que he estat buscant tota la vida, i no ho deixaré» (Proverbis 23:23). Encara que no tenia molt coneixement de la Bíblia, sabia el suficient per aferrar-me a Jehovà. Uns sis anys més tard, els meus pares van conèixer millor les meves creences i llavors es van fer testimonis de Jehovà.

Em van sentenciar a 15 anys de treballs forçats i em van enviar en tren a la regió de Kolimà, a Sibèria, famosa per tenir molts camps de treballs forçats. Per controlar els presoners, els oficials i els guardes ens pegaven i ens feien passar gana. Al principi em preguntava com sobreviuria a aquella situació.

Jehovà m’estima i m’ensenya

Poc temps després d’arribar, alguns dels 34 testimonis que ja estaven al camp em van preguntar amb cautela: «Hi ha algun Jonadab al teu grup?». De sobte em vaig adonar que eren els meus germans espirituals, ja que eren els únics que farien servir aquell terme bíblic. Aquests germans experimentats no només em van ensenyar com aplicar els principis bíblics en situacions complicades, sinó que també em van ajudar a desenvolupar qualitats espirituals com, per exemple, el discerniment.

Al camp, vaig treballar d’operari de maquinària. Un dia un company de feina anomenat Matfei es va posar a presumir que podia dir de memòria el nom de 50 sants. Llavors, quan vaig fer un comentari ofensiu sobre aquells «sants», el Matfei em va intentar donar un cop de puny, però vaig fugir. Més tard, quan vaig veure els germans que se’n reien, em vaig enfadar i els vaig preguntar: «De què rieu? Intentava predicar!». Ells, amb molt de tacte, em van recordar que el nostre objectiu és compartir les bones notícies, i no ofendre les persones (1 Pere 3:15). El Matfei era un dissident polític. Tot i això, estava impressionat pel respecte que els testimonis de Jehovà mostràvem a les autoritats i els guardes. Amb el temps, el Matfei va mostrar interès pel missatge de la Bíblia. Sempre recordaré la nit que es va batejar en secret dins d’un barril d’aigua gelada.

Quan feia poc temps que havia arribat al camp, a dos germans i a mi ens van dir que havíem d’assistir a classes de teoria política, però vam rebutjar anar-hi perquè pensàvem que si hi assistíem estaríem violant la nostra neutralitat cristiana (Joan 17:16). A conseqüència d’això, ens van enviar dues setmanes a una cel·la de càstig fosca. Quan ens van alliberar, els germans ens van explicar molt amorosament que no hauríem violat la nostra neutralitat cristiana pel simple fet d’assistir a aquelles classes. Tot al contrari, podíem haver-les aprofitat per donar testimoni. Aquells germans tan amorosos ens van ajudar a ser més savis i més flexibles.

Vaig veure l’amor de Jehovà i com em cuidava a través de la paciència amb la qual els germans m’ensenyaven. Deixeu-me posar un exemple: A un presoner que era sacerdot l’havien nomenat cap de comptabilitat. Cada vegada que anàvem a menjar ens creuàvem, i ell sempre em deia: «Hola, fill del Diable». Llavors, un altre presoner em va aconsellar que li respongués sarcàsticament: «Hola, pare». Tristament, li vaig fer cas, i com a resultat em van donar una palissa. Quan els germans se’n van assabentar, em van explicar que el meu comportament no havia estat correcte (Proverbis 29:11). Amb el temps, vaig demanar disculpes al sacerdot.

Abans que m’enviessin al camp, assistia a les reunions que se celebraven de manera secreta a les nits o molt d’hora als dematins. Però al camp, no hi havia cap lloc on amagar-nos per fer les reunions. Així doncs, cada dia els germans ens ajuntàvem en cercles a plena vista dels guardes i parlàvem de textos bíblics que prèviament havíem escrit en petits trossos de paper. El nostre objectiu era memoritzar el màxim nombre de versicles i recordar-los constantment. Cada vegada que un oficial interrompia la reunió, ràpidament ens empassàvem els trossos de paper.

Sento l’amor de Jehovà tot i estar a l’exili

L’any 1959, em van alliberar del camp de treballs forçats i em van deportar a la regió de Karaganda, a Kazakhstan. Tot i que encara estava en llibertat condicional, vaig demanar un permís de 20 dies per casar-me. Llavors, vaig viatjar a la regió de Tomsk, a Rússia, perquè allà hi coneixia la Maria, una germana fidel i molt amorosa. Com era habitual en mi, vaig anar al gra i li vaig dir: «Maria, no tinc temps per festejar, casa’t amb mi!». Ella va acceptar, i vam celebrar una petita boda. La Maria valorava que hagués aguantat tantes proves i volia ajudar-me a continuar servint Jehovà (Proverbis 19:14).

Als anys 60 no podíem predicar casa per casa lliurement, però aprofitàvem qualsevol oportunitat que teníem per predicar informalment. Sovint compartíem la nostra esperança de viure a la terra per sempre quan ens convidaven a algun lloc o anàvem de vacances. També buscàvem oportunitats per parlar amb els altres. Per exemple, anàvem a visitar cases que estaven en venda i intentàvem tenir converses espirituals amb els propietaris. Gràcies a això, la Maria i jo vam començar a estudiar amb sis persones que es van fer testimonis de Jehovà.

De vegades aprofitàvem el temps de les eleccions per donar testimoni. Per exemple, un dia uns agents de la policia secreta van entrar a la fàbrica on treballàvem alguns germans i davant d’uns mil treballadors van preguntar per què els testimonis de Jehovà no participàvem en política. Aleshores, l’enginyer en cap i altres treballadors ens van defensar i van dir que érem persones responsables i molt treballadores. La seva reacció ens va ajudar a ser valents i a explicar el que pensem al respecte mitjançant textos que ens sabíem de memòria. Com que vam ser valents i vam donar testimoni, quatre treballadors van mostrar interès en la Bíblia i es van batejar en menys d’un any.

A principis dels anys 70, moltes persones sinceres es van batejar com a testimonis de Jehovà al Kazakhstan. Per això, vam veure necessari celebrar el nostre primer congrés. Però, com ho faríem sense que les autoritats sospitessin? Vam decidir celebrar un congrés juntament amb una boda a un poble prop de la ciutat d’Almaty. Aquella celebració era a la vegada una boda i un congrés d’un dia, amb més de 300 convidats que acompanyaven el nuvi i la núvia. La meva dona i algunes germanes van treballar de valent per decorar el local i preparar menjar deliciós. Però el que més va agradar als convidats van ser els discursos bíblics que van presentar una dotzena d’oradors. Va ser la primera vegada que vaig fer un discurs bíblic davant de tanta gent.

L’amor de Déu ens ha sostingut durant les proves

La meva estimada esposa, la Maria, va ser una ajudant fidel tota la seva vida. Era calmada, sempre estava disposada a cedir i posava els interessos del Regne en primer lloc. Tot i que havia estat una dona forta físicament, de sobte va desenvolupar un tipus sever d’osteoporosi que la va confinar al llit durant gairebé 16 anys. Amb l’ajuda de la nostra filla, la Liudmila, la vam cuidar amb molt d’amor fins que va morir l’any 2014.

Quan veia la meva estimada Maria patint, em sentia inútil perquè no podia fer res. A vegades plorava al seu costat en silenci. Tot i això, fins que va morir, llegíem junts la Bíblia i articles animadors. Ens agradava molt parlar del nou món. Sempre que llegíem sobre les meravelloses promeses de Jehovà, ens tranquil·litzàvem i ens donaven forces per aguantar (Salm 37:18; 41:3).

Des del dia que vaig sentir per primera vegada l’amor de Jehovà, sempre he vist com m’ha ajudat i com m’ha cuidat (Salm 34:19). Vaig sentir el seu amor a través dels germans que, amb paciència, em van ajudar a millorar la meva personalitat quan tan sols era un jove inexpert. I quan vaig patir dificultats al camp de treballs forçats i a l’exili, Jehovà em va ajudar mitjançant la Bíblia. També em va donar les forces que necessitava per cuidar la meva estimada esposa fins que va morir. Després de tots aquests anys, puc dir honestament que l’amor de Jehovà m’ha sostingut durant tota la meva vida (Salm 31:19).