Set dècades de servei sagrat a Cuba

Recordo que la vida al nostre poblet era molt tranquil·la, sempre teníem prou per menjar i érem feliços. Vivíem a prop d’alguns familiars, com ara els oncles i els avis.

Quan tenia uns cinc anys, els meus pares van començar a estudiar la Bíblia amb el Walton Jones, un predicador entusiasta que havia de caminar durant unes deu hores per arribar al nostre poble. Cada vegada que venia, molts familiars s’ajuntaven a casa dels meus avis per parlar de la Bíblia amb ell durant hores. Estimaven tant el que aprenien que els meus pares i els meus oncles, el Pedro i l’Ela, van progressar ràpidament i es van batejar com a testimonis de Jehovà. De fet, encara que l’Ela ara té gairebé 100 anys, continua servint com a pionera a Cuba.

En aquells dies, el govern permetia als testimonis de Jehovà predicar i assistir a les reunions sense cap restricció. La gent ens coneixia bé perquè predicàvem casa per casa, anàvem carregats de publicacions bíbliques i caminàvem moltíssim. Tinc molt bons records de servir Jehovà «en temps favorables» quan era nen, però s’apropaven temps difícils (2 Tim. 4:2).

ARRIBEN TEMPS DIFÍCILS

Quan tenia prop de cinc anys, el meu pare i el meu oncle van viatjar a un congrés a una altra part de l’illa. Durant aquell viatge, tots dos van contraure febre tifoide per culpa de beure aigua contaminada. Recordo que, a la tornada, el meu oncle va perdre els cabells, però va sobreviure. En canvi, tristament, el meu pare va morir amb només 32 anys.

Després de la mort del meu pare, la meva mare va decidir que ens mudéssim a la casa del seu germà, que vivia al poblet de Lombillo. Em va saber molt greu haver de deixar enrere els nostres familiars, sobretot els meus avis, perquè els estimava molt. Tot i això, vam continuar servint Jehovà com a família.

Em vaig batejar en un pantà prop de Lombillo el 26 d’agost de 1957, quan tenia deu anys. Mai hauria imaginat que, en qüestió de dos anys, tot canviaria dràsticament per als testimonis de Jehovà a Cuba! El 1959, un règim comunista va pujar al poder després de derrocar l’antic govern.

Aquest nou govern donava molta importància al servei militar, i això va suposar un repte per als testimonis de Jehovà, que arreu del món es mantenen neutrals en assumptes polítics i militars. Per tant, vam començar a perdre la llibertat de la qual havíem gaudit durant tants anys i que ens permetia dur a terme les activitats espirituals. Finalment, el govern va prohibir la predicació i les nostres reunions, i va empresonar centenars de germans fidels. Alguns d’ells van ser apallissats i privats de menjar freqüentment. I, de vegades, els aliments que els donaven contenien sang, cosa que la Bíblia prohibeix.

Tot i haver de fer front a tants reptes, ens vam esforçar per continuar reunint-nos i adorant Jehovà (Heb. 10:25). Fins i tot vam celebrar congressos a granges o altres llocs d’arreu del país que mai ens hauríem imaginat. Per exemple, recordo que una vegada un germà ens va deixar un gran corral d’ovelles com a local per al congrés. Però no vam poder netejar-lo ni treure’n els animals abans que comencés. Així que al congrés hi van assistir tant ovelles figurades com literals! (Miq. 2:12.)

Estàvem molt agraïts per tota la feina que feien els germans per ajudar-nos a aconseguir aliment espiritual en aquella època tan difícil. Per exemple, els congressos s’enregistraven prèviament en cintes de casset i, després, aquestes cintes es passaven d’un lloc a un altre del país. En algunes ocasions, tan sols dos germans tenien la responsabilitat de preparar, presentar i enregistrar tots els discursos del programa. I com que havien d’enregistrar-los d’amagat, de vegades sentíem galls o altres sons estranys, o fins i tot divertits, de fons a les gravacions. I si al lloc on es feia el congrés no hi havia electricitat, un germà havia de pedalar en una bicicleta estàtica per carregar una bateria que permetés obtenir l’electricitat necessària, tant per encendre el reproductor com per poder sentir el programa. És cert que no teníem les millors circumstàncies ni gaudíem de totes les publicacions que els germans d’altres parts del món sí que tenien, però una cosa és ben certa: sempre teníem el necessari per mantenir-nos a prop de Jehovà. A més, servir-lo tots junts ens feia molt feliços (Neh. 8:10).

SERVIM COM A PIONERS I PARES

Quan vaig fer 18 anys, vaig començar a servir com a pioner regular al poble de Florida i, al cap d’aproximadament un any, em van nomenar pioner especial a la ciutat de Camagüey, la capital de la província. Allà vaig conèixer l’Emilia, una germana molt maca de Santiago de Cuba. Vam començar a sortir i, en menys d’un any, ens vam casar.

Vaig trobar feina a temps complet en una de les moltes fàbriques sucreres del govern. Aleshores, l’Emilia i jo no vam poder continuar servint com a pioners. Tot i això, estàvem decidits a seguir dedicant el màxim temps possible a les activitats espirituals, així que vaig demanar el torn de les tres de la matinada a les onze del matí. La veritat és que no m’agradava gens matinar tant, però aquell horari era el que em permetia predicar regularment i assistir a totes les reunions amb la meva dona.

El 1969, va néixer el nostre primer fill, el Gustavo. Alhora, ens van convidar a reprendre el servei a temps complet, però en aquesta ocasió, en l’obra itinerant. En aquella època, a Cuba, no era gens sorprenent que un superintendent de circuit tingués fills petits. L’Emilia i jo vam agrair profundament que ens donessin l’oportunitat de servir els nostres estimats germans d’una manera tan especial. Aquella va ser una de les èpoques més felices i intenses de la nostra vida. A més, la família va continuar creixent: van néixer l’Obed, l’Abner i, uns anys més tard, la Mahely.

Ara, quan penso en tots els anys que vam servir en l’obra itinerant, sento una gran alegria, ja que veig com Déu va beneir els seus servents fidels a Cuba. A més, Jehovà ens va ajudar molt com a pares a inculcar als nostres fills l’amor que sentim per ell. Deixeu-me que us expliqui com va ser la nostra vida durant el temps que vaig servir com a superintendent de circuit.

L’OBRA ITINERANT EN UN PAÍS SOTA PROSCRIPCIÓ

Durant les dècades dels seixanta i dels setanta, la situació va empitjorar molt a causa de la proscripció que hi havia al país. Van tancar les Sales del Regne, van fer fora els missioners i van detenir i empresonar molts germans joves. A més, van clausurar la sucursal a l’Havana.

Degut a la proscripció, només podíem visitar les congregacions els caps de setmana. Per això, dedicàvem dos caps de setmana seguits a cadascuna. Viatjàvem amb poc equipatge i normalment ens desplaçàvem en bicicleta perquè era la millor manera de no cridar l’atenció. És clar, les nostres visites no s’anunciaven i s’havien de fer en secret. De fet, havia de semblar que simplement estàvem visitant uns familiars. Simular això no ens va costar gaire; com que de seguida ens feien sentir part de la família, de tant en tant havíem de recordar que la nostra visita tenia un objectiu espiritual (Mc. 10:29, 30). Igualment, era extremadament important passar desapercebuts. Sovint, la policia ens seguia i ens interrogava. A més, els germans que ens allotjaven corrien un risc perquè, si ens descobrien, els podien detenir (Rm. 16:4).

Durant aquella etapa vam conèixer molts germans i germanes que, tot i no tenir gaire en sentit material, van ser molt generosos amb nosaltres. Per exemple, en algunes zones del país semblava que hi havia més mosquits que persones, però els germans ens deixaven l’única mosquitera que tenien perquè poguéssim descansar a la nit. A més, n’hi havia alguns a qui els feia molta il·lusió acollir-nos a casa seva, tot i que tenien poc menjar per oferir-nos. De fet, de vegades nosaltres portàvem menjar per compartir amb ells.

És clar, no podíem portar els quatre fills amb nosaltres quan visitàvem les congregacions. És per això que normalment viatjàvem amb un d’ells, mentre la meva mare i la meva germana es quedaven a casa amb la resta. La veritat és que viatjar amb un bebè va ser tota una protecció. Com que la policia ens parava molt sovint i revisava tot el que portàvem, amagàvem les publicacions a la bossa dels bolquers bruts. Mai se’ls va passar pel cap mirar-hi!

Estic molt agraït a l’Emilia per tot el que va fer durant el nostre servei a temps complet. No només va cuidar els nens, sinó que també em va fer costat tots aquells anys. En el meu cas, vaig poder compaginar la feina a la fàbrica amb les responsabilitats que tenia com a superintendent de circuit. Per aconseguir-ho, vaig haver de fer alguns sacrificis. Per exemple, treballava dos torns seguits una o dues vegades a la setmana per poder tenir el cap de setmana lliure. Però més endavant la situació va canviar quan em van nomenar responsable d’un equip de treballadors. Per tant, ja no podia modificar el meu horari; havia de treballar els set dies de la setmana. Ara bé, vaig descobrir que si donava als treballadors prou feina perquè estiguessin ocupats el cap de setmana, ells no dirien a ningú que jo estava visitant les congregacions. Penso que els meus caps mai es van assabentar que els caps de setmana no anava a la feina.

MANTENIM L’ALEGRIA MALGRAT ELS CANVIS

Un dia, l’any 1994, els germans que estaven al capdavant de l’obra a Cuba van convocar els 80 superintendents itinerants que hi servíem a una reunió especial que se celebraria a l’Havana. Imagineu com de feliços ens vam sentir quan, per fi, ens vam poder conèixer, després de tants anys. En aquella reunió, es van analitzar alguns canvis que s’havien fet a l’organització i, tot seguit, es va fer un anunci que ens va deixar bocabadats. Els germans ens van dir que tenien la intenció de revelar els nostres noms a les autoritats! Però, en què estaven pensant?

Ens van explicar que s’havien estat reunint amb alguns funcionaris amb l’objectiu de millorar la relació entre el govern i els testimonis de Jehovà. És per això que les autoritats els havien demanat un llistat de tots els superintendents de circuit. Per descomptat, tots els presents vam estar d’acord a facilitar-los els nostres noms. A partir d’aquell moment, la relació amb el govern va millorar i els germans van començar a obtenir bons resultats de les reunions que s’hi feien.

Tot i que la nostra religió encara no estava reconeguda legalment, ara per fi podíem predicar i reunir-nos amb total llibertat. Més endavant, vam descobrir que les autoritats ja tenien els noms d’alguns superintendents itinerants i que únicament volien que se’ls confirmés si aquella informació era certa.

El setembre de l’any 1994, ens van donar permís per tornar a obrir una sucursal al país. I, de fet, ho vam poder fer just al mateix edifici que havien tancat 20 anys abans.

Llavors, el 1996, l’Emília i jo vam rebre una trucada en què se’ns convidava a servir a Betel. Allò va ser tota una sorpresa per a nosaltres! Un cop vaig assimilar la notícia, vaig recordar als germans que encara tenia dos fills a casa i que ells eren la meva responsabilitat principal. Però els germans, després de pensar-s’ho detingudament, em van dir que volien que hi anéssim igualment. Així que vam acceptar i vam començar a fer plans per mudar-nos a l’Havana com a família.

Si he de ser sincer, al principi em costava molt gaudir del servei a Betel. Com que havia estat molts anys en l’obra itinerant, havia arribat a estimar tant aquella assignació que ara se’m feia una muntanya passar el dia assegut en una oficina. Però altres betelites i, en especial, la meva dona, em van ajudar a canviar el meu punt de vista. Amb el temps, vaig recuperar el goig i ara puc dir que soc molt feliç servint a Betel.

És cert que l’Emília i jo ja no som joves, però quan mirem enrere i pensem en tots els germans que hem conegut al llarg dels anys, i amb els quals hem tingut el privilegi de col·laborar braç a braç a favor dels interessos del Regne, se’ns omple el cor d’alegria. I, sobretot, ens fa especialment feliços veure que tant els nostres fills com els nostres nets serveixen Jehovà. L’apòstol Joan va descriure perfectament com ens sentim, quan va dir: «No hi ha res que m’alegri tant com escoltar que els meus fills continuen caminant en la veritat» (3 Jn. 4).

Ara portem gairebé 30 anys a la sucursal i, tot i que cada dia hem de fer front als enemics de l’edat i del càncer, ens esforcem per fer tant com podem en les nostres assignacions. És veritat que al llarg de la nostra vida hem hagut de fer front a diversos reptes en el servei a Jehovà, però ens reporta una satisfacció inigualable pensar que durant set dècades hem pogut servir el «Déu feliç» a Cuba! (1 Tim. 1:11; Sl. 97:1.)