Tota una vida aprenent del nostre Gran Instructor

EL BON EXEMPLE DELS MEUS PARES

A finals dels anys 50, els meus pares van emigrar d’Itàlia al Canadà i es van instal·lar al poble de Kindersley, a la província de Saskatchewan. Poc després d’arribar-hi, van conèixer la veritat i aquesta va passar a ser el més important a la nostra vida. Hi havia dies que predicàvem tantes hores que de vegades dic de broma que als vuit anys ja era «pioner auxiliar».

Els meus pares eren pobres, però sempre van ser tot un exemple a l’hora de fer sacrificis per Jehovà. Una mostra d’això és que el 1963 van vendre moltes de les coses que teníem per poder cobrir les despeses del viatge i assistir al congrés internacional que es va celebrar a Pasadena, Califòrnia (Estats Units). Més tard, l’any 1972, ens vam traslladar com a família a una altra zona del Canadà, a uns 1.000 quilòmetres de casa. A partir de llavors, vam servir a Trail, a la Colúmbia Britànica, on hi havia necessitat en el camp italià. El meu pare era conserge i va rebutjar diferents oportunitats de guanyar més diners per continuar centrat en les activitats espirituals.

L’excel·lent exemple dels meus pares ha estat un autèntic regal per a mi i els meus tres germans. Els hi estic infinitament agraït. El que em van ensenyar m’ha acompanyat durant tota la vida. Gràcies a ells, vaig aprendre una lliçó essencial: si poso en primer lloc el Regne, Jehovà em cuidarà (Mt. 6:33).

ELS MEUS INICIS EN EL SERVEI A TEMPS COMPLET

El 1980, em vaig casar amb la Debbie, una germana preciosa amb uns objectius espirituals molt clars. Els dos volíem servir Jehovà a temps complet, així que tres mesos després de casar-nos ella va començar a servir com a pionera. Quan portàvem un any casats, ens vam traslladar a una petita congregació on hi havia necessitat, i jo també vaig començar el servei de pioner.

Al cap d’un temps, ens vam desanimar i vam decidir canviar de congregació. Amb tot, abans de res, vam parlar-ne amb el superintendent de circuit. De forma amorosa però alhora directa, ens va dir que potser nosaltres érem part del problema. Ens va ajudar a veure que ens estàvem centrant en els aspectes negatius, però que si buscàvem coses positives, segur que en trobaríem. Era just el que necessitàvem sentir, i ho vam posar en pràctica (Sl. 141:5). Ens vam començar a fixar en els aspectes positius, i de seguida ens vam adonar que a la congregació hi havia germans que posaven Jehovà en primer lloc, fins i tot alguns joves i germanes que no tenien el marit a la veritat. Vam aprendre que havíem de centrar-nos en les coses positives i confiar que Jehovà, amb el temps, ho posaria tot al seu lloc (Miq. 7:7). Gràcies a això, vam recuperar l’alegria i la situació va millorar.

Els instructors de la nostra primera escola de pioners havien servit a l’estranger. Així que ens van ensenyar fotos i ens van explicar alguns reptes que havien afrontat i les benediccions que havien rebut. Allò va despertar en nosaltres el desig de servir com a missioners, i vam decidir posar fil a l’agulla.

Per començar a experimentar el que significava ser missioners, el 1984 ens vam mudar al Quebec, a més de 4.000 quilòmetres de la Colúmbia Britànica. Això implicava familiaritzar-nos amb una nova cultura i aprendre un nou idioma, ja que s’hi parla francès. Un altre repte que vam haver d’afrontar és que anàvem molt justos de diners. Durant un temps, vam sobreviure gràcies a la bondat d’un granger de la zona, que ens deixava recollir del seu camp les patates que li sobraven. La Debbie es va fer tota una experta en cuinar diferents plats amb patates! Malgrat aquests reptes, vam poder aguantar sense perdre l’alegria i vam poder veure clarament la mà de Jehovà (Sl. 64:10).

Un dia, vam rebre una trucada inesperada en la qual ens convidaven a servir al Betel del Canadà. Teníem sentiments oposats, ja que havíem fet la sol·licitud per a l’Escola de Galaad. Però vam decidir acceptar la invitació a Betel. Quan hi vam arribar, vam preguntar al germà Kenneth Little, un membre del Comitè de Sucursal: «Què fem si ens conviden a Galaad?». Ell ens va respondre amb molta calma: «Temps al temps».

Una setmana més tard, aquell «temps» va arribar, ja que ens van convidar a assistir a l’Escola de Galaad. Havíem de prendre una decisió, i el germà Little ens va ajudar. Ens va dir: «Sigui quina sigui l’opció que trieu, hi haurà dies en què voldríeu haver escollit l’altra. Totes dues són igual de bones, i Jehovà pot beneir tant una com l’altra». Finalment, vam acceptar la invitació a Galaad. En tots aquests anys, hem vist com de certes eren les paraules del germà Little, i hem pogut utilitzar el que ens va dir per aconsellar altres germans quan s’han trobat en una situació semblant.

LA NOSTRA VIDA COM A MISSIONERS

Estàvem emocionats d’estar entre els 24 estudiants de la classe 83 de l’Escola de Galaad, que va començar l’abril de 1987 a Brooklyn, Nova York. Els nostres instructors principals eren els germans Ulysses Glass i Jack Redford. Aquells cinc mesos van passar volant, i el 6 de setembre de 1987 ens vam graduar. La nostra assignació va ser Haití, junt amb en John i la Marie Goode.

No s’havia enviat cap missioner de Galaad a Haití des del 1962, quan els últims van ser expulsats del país. Tres setmanes després de graduar-nos, ens trobàvem a Haití, en una congregació enmig de la muntanya de només 35 publicadors. Érem joves, inexperts i vivíem sols a la casa missional. La majoria de les persones del país eren pobres i no sabien llegir. A més, en aquella època, ens vam veure afectats per disturbis civils, cops d’estat, barricades de foc i ciclons.

Ara bé, vam aprendre molt de l’alegria i la resiliència dels germans d’Haití. Tot i que molts tenien una vida difícil, estimaven Jehovà i la predicació. Entre ells hi havia una germana gran que no sabia llegir, però havia memoritzat uns 150 textos de la Bíblia. Veure les condicions que hi havia al país augmentava el nostre desig de continuar predicant que el Regne de Déu és l’únic que solucionarà tots els problemes. Ens omple de goig recordar com alguns dels nostres estudiants van progressar fins arribar a servir com a pioners regulars, pioners especials i ancians.

Quan era a Haití, vaig conèixer un jove missioner mormó anomenat Trevor i vam tenir diverses converses sobre la Bíblia. Anys més tard, vaig rebre una carta on em deia el següent: «Em batejo en el proper congrés! Vull tornar a Haití i servir com a pioner especial a la mateixa zona on vaig ser missioner mormó». Finalment, en Trevor va assolir la seva meta i va predicar a Haití amb la seva dona durant molts anys.

PRIMER A EUROPA I DESPRÉS A L’ÀFRICA

Llavors, ens van assignar a una part d’Europa on s’estaven aixecant les restriccions a la nostra obra. El 1992 vam arribar a Ljubljana, Eslovènia, a prop d’on els meus pares havien crescut abans de mudar-se a Itàlia. Algunes zones de l’antiga Iugoslàvia encara estaven en guerra. La sucursal de Viena (Àustria) i les oficines de Zagreb (Croàcia) i de Belgrad (Sèrbia) havien estat supervisant l’obra, però ara cada república independent tindria la seva pròpia oficina.

De nou, ens vam haver d’adaptar a una nova cultura i aprendre un nou idioma. Els eslovens deien «jezik je težek», que significa ‘l’idioma és difícil’. I no es quedaven curts! Admiràvem com els germans acceptaven lleialment els canvis de l’organització i ens encantava veure com Jehovà els beneïa. Vam tornar a comprovar que ell sempre mou les coses de forma amorosa en el moment adequat. Durant aquests anys a Eslovènia, vam poder reafirmar les lliçons que ja sabíem i aprendre’n de noves.

Ara bé, encara ens esperaven més canvis. L’any 2000 ens van assignar a la Costa d’Ivori, a l’Àfrica Occidental. Dos anys més tard, va començar una guerra civil i el mes de novembre de 2002 vam haver de ser evacuats ràpidament. Vam arribar a Sierra Leone, on just havia acabat una guerra civil que havia durat 11 anys. Va ser molt trist marxar de la Costa d’Ivori tan de sobte; però les lliçons que havíem après ens van ajudar a acceptar els canvis sense perdre l’alegria.

Ens vam centrar en la bona resposta de les persones del territori i en com de generosos eren els nostres germans. Tot i que havien viscut anys en guerra i eren pobres, estaven decidits a compartir el poc que tenien. Hi va haver una germana que va voler donar roba a la Debbie. Al principi, no sabia si acceptar-la, però la germana li va dir: «Mentre estàvem en guerra, germans d’altres zones ens van donar el que necessitàvem. Ara ens toca a nosaltres ajudar». Des de llavors, ens vam posar la meta d’imitar la seva generositat.

Al cap d’un temps, vam tornar a la Costa d’Ivori, però la tensió política i els episodis de violència de nou es van intensificar. El novembre de 2004, amb només dues maletes de 10 quilos, vam haver de fugir amb helicòpter. Vam dormir al terra d’una base militar francesa i l’endemà vam volar cap a Suïssa. Vam arribar a Betel a mitjanit, però el Comitè de Sucursal, els instructors de l’Escola de capacitació ministerial i les seves esposes ens estaven esperant. Ens van rebre amb abraçades, un plat calent a taula i molta xocolata suïssa. Mai oblidarem l’amor que ens van mostrar.

No vam tornar a la Costa d’Ivori fins que les tensions polítiques es van calmar. Mentrestant, vam ser assignats per un temps a Ghana. Vam poder superar tots els canvis temporals d’assignació i les evacuacions gràcies a la bondat dels germans. Tot i que és una característica principal de l’organització, vam decidir que mai donaríem per fet l’amor que hi ha entre els germans. Afrontar totes aquestes proves va contribuir de manera significativa al nostre creixement espiritual.

CAP A L’ORIENT MITJÀ

L’any 2006, vam rebre una carta de la seu mundial que ens informava que ens canviaven d’assignació a l’Orient Mitjà. Un cop més, això implicaria noves aventures, reptes, idiomes i cultures en un lloc on la religió i la política tenien una forta influència sobre la gent. Ens encantava veure com, encara que dins de les congregacions hi havia una gran varietat d’idiomes, els germans estaven units perquè sempre seguien les instruccions teocràtiques. Molts d’aquests germans eren un exemple d’aguant i valentia al mantenir-se ferms davant l’oposició de familiars, companys d’escola o de feina i veïns.

El 2012, vam tenir el privilegi d’assistir al congrés especial que es va celebrar a Tel Aviv, Israel. Era la primera vegada que es reunien tants servents de Jehovà a la zona des de la Pentecosta de l’any 33 de la n. e. Va ser un moment inoblidable!

Durant aquells anys, ens van enviar a visitar un país on l’obra estava restringida i hi havia pocs germans. Vam poder portar publicacions, participar en la predicació i assistir a petits congressos de circuit. Tot i que a l’hora de desplaçar-nos sovint ens trobàvem punts de control militars i soldats armats, ens sentíem segurs, ja que els germans eren molt discrets.

TORNEM A L’ÀFRICA

El 2013, vam rebre un gran canvi d’assignació. Ens van convidar a la sucursal de Kinshasa, a la República Democràtica del Congo, un país molt extens que es caracteritza per la seva bellesa natural, però també per la pobresa extrema i els conflictes armats. Al principi, vam pensar: «Això ho tenim controlat, ja sabem què és viure a l’Àfrica». Però de seguida vam comprovar que ens quedava molt per aprendre. Per exemple, era especialment difícil desplaçar-se perquè no sempre hi havia carreteres o ponts. Tot i això, ens seguíem centrant en les coses positives. Els germans d’allà, tot i ser pobres, sempre estaven feliços; els encantava predicar i, a més, feien autèntics esforços per anar a les reunions i als congressos. Vam poder veure per nosaltres mateixos com, gràcies a Jehovà, la predicació avançava. Aquells anys a Kinshasa ens van servir per aprendre moltes lliçons i seguir ampliant el nostre gran cercle d’amistats.

A finals de 2017, vam rebre un altre canvi d’assignació: Betel de Sud-àfrica, la sucursal més gran a la qual hem estat. Ens van assignar feines totalment noves, però les lliçons del passat ens van ajudar. A més, vam conèixer germans que portaven dècades servint Jehovà. Era molt bonic veure com, tot i la diversitat de cultures i races dins de la família Betel, els germans s’esforçaven per posar en pràctica els principis bíblics i vestir-se amb la nova personalitat, i Jehovà els beneïa amb pau.

Tots aquests anys hem pogut servir Jehovà en assignacions molt variades i emocionants. Ens hem adaptat a diferents cultures i hem après nous idiomes. No sempre ha estat fàcil, però hem sentit l’amor lleial de Jehovà mitjançant l’organització i els germans (Sl. 144:2). Estem convençuts que el servei a temps complet ha estat com un entrenament que ens ha ajudat a ser millors servents de Jehovà.

Agraeixo molt el que els meus pares em van ensenyar i el suport de la Debbie, així com l’exemple dels germans d’arreu del món. Quan mirem cap al futur, estem decidits a continuar aprenent les lliçons que ens ensenya el nostre Gran Instructor.