He vist que la fe dels germans és molt ferma

Vaig esclatar a riure. Mai m’hauria pensat que el meu amic fos una persona religiosa. Així que li vaig preguntar: «Tu què en saps de la Bíblia?». Al principi es va quedar callat, però al final em va dir que la seva mare era testimoni de Jehovà i que li havia ensenyat algunes coses sobre la Bíblia. Allò va despertar la meva curiositat i li vaig demanar que me n’expliqués més.

Ens vam passar gairebé tota la nit xerrant. El meu amic em va explicar que la Bíblia diu que Satanàs és el governant del món (Jn. 14:30). És possible que per a tu això no sigui res de nou, però per a mi era una idea totalment nova que em va deixar intrigat. Sempre havia sentit a dir que un Déu bo i just governava el món. Però la veritat és que el que jo creia no tenia sentit perquè, encara que només tenia 26 anys, ja havia vist moltes coses que em feien patir.

El meu pare havia estat pilot de les Forces Aèries dels Estats Units. Per això, des de petit, era conscient que l’amenaça d’una guerra nuclear era molt real; sabia que els militars podien prémer el botó en qualsevol moment. Quan anava a la universitat, a Califòrnia, s’estava lluitant la guerra del Vietnam. Sovint participava en manifestacions d’estudiants, i la policia ens empaitava amb porres mentre nosaltres fugíem corrents, mig encegats i asfixiats per culpa dels gasos lacrimògens. Es veien aldarulls i revoltes pertot arreu. Hi havia assassinats polítics, manifestacions i avalots; ningú es posava d’acord. Van ser uns anys molt caòtics.

El 1970, vaig aconseguir una feina molt ben pagada a la costa nord d’Alaska. Després, vaig agafar un vol cap a Londres. Allà, em vaig comprar una moto i vaig començar a fer quilòmetres en direcció al sud, sense saber on acabaria. Uns mesos més tard, vaig arribar a l’Àfrica. Pel camí, vaig conèixer moltes persones que també desitjaven alliberar-se i escapar dels seus problemes.

Tot el que havia vist quadrava amb l’ensenyança de la Bíblia que un esperit malvat governava el món. Però, on encaixava Déu en tot allò? Necessitava saber-ho.

Al cap d’uns mesos, vaig trobar la resposta. I, amb el pas dels anys, he conegut molts homes i dones que han servit Déu lleialment malgrat afrontar situacions ben difícils, i he arribat a estimar-los profundament.

IRLANDA DEL NORD, «LA TERRA DE LES BOMBES I LES BALES»

Quan vaig tornar a Londres, em vaig posar en contacte amb la mare del meu amic, i ella em va donar una Bíblia. Més endavant, vaig anar a Amsterdam, als Països Baixos. Un dia, mentre estava llegint la Bíblia sota la llum d’un fanal del carrer, un testimoni em va veure i em va ajudar a aprendre més sobre Déu. Llavors, em vaig mudar a Dublín, a Irlanda, on vaig trobar la sucursal dels testimonis de Jehovà. Així que em vaig dirigir a l’entrada principal i vaig trucar a la porta. Allà és on vaig conèixer l’Arthur Matthews, un germà de molta experiència. Li vaig demanar un curs bíblic, i ell va acceptar estudiar amb mi.

Em vaig dedicar de ple a estudiar. Devorava tots els llibres i les revistes que em donaven els testimonis de Jehovà. És clar, també llegia la Bíblia. Em fascinava tot el que estava aprenent. Quan anava a les reunions, m’adonava que, fins i tot, els nens podien respondre les preguntes que els savis s’han fet durant segles, com ara: «Per què hi ha tanta maldat? Qui és Déu? Què passa quan morim?». Les úniques persones que coneixia a Irlanda eren testimonis de Jehovà, així que ells es van convertir en els meus amics i em van ajudar a estimar Déu i voler servir-lo.

El 1972, em vaig batejar i, un any després, vaig començar a servir com a pioner a una congregació molt petita a Newry, a Irlanda del Nord. Vaig llogar una caseta de pedra que hi havia al vessant d’una muntanya. No tenia veïns però, al camp del costat, hi havia un ramat de vaques. Quan tenia un discurs, l’assajava davant d’elles mentre mastegaven herba. Em semblava que m’escoltaven i tot! Com és evident, no podien donar-me consell però, gràcies a les vaques, vaig aprendre a mantenir el contacte visual amb els meus oients. El 1974, em van nomenar pioner especial i em van assignar com a company en Nigel Pitt. Ell i jo ens vam fer molt bons amics.

La gent patia molt per culpa del conflicte que hi havia a Irlanda del Nord. Alguns es referien al nord com a «la terra de les bombes i les bales». Les baralles, els franctiradors, els tirotejos i els cotxes bomba eren el pa de cada dia. El conflicte estava causat per les diferències polítiques i religioses. Amb tot, tant els catòlics com els protestants reconeixien que els testimonis de Jehovà érem neutrals, i podíem predicar amb llibertat i sense córrer riscos. La gent del territori sovint sabia quines zones i hores serien les més perilloses, i ens avisaven perquè les evitéssim.

De tota manera, vam viure situacions complicades. Un dia, vaig anar a predicar a un poblet on no hi havia testimonis de Jehovà amb en Denis Carrigan, que també era pioner. Era el segon cop que hi anàvem i una dona ens va acusar de ser soldats britànics infiltrats (suposo que era perquè cap dels dos teníem accent irlandès). Ens vam espantar molt, ja que aquella acusació era ben greu. El simple fet de ser amable amb un soldat era prou motiu perquè et matessin o et disparessin al genoll. Mentre esperàvem que arribés l’autobús, drets i congelats de fred, un cotxe amb dos homes es va aturar davant de la cafeteria on ens havien acusat. La dona va sortir, es va posar a parlar ells i no deixava d’assenyalar-nos. Els homes se’ns van apropar amb el cotxe i ens van fer algunes preguntes sobre l’horari del bus. Quan aquest va arribar, es van posar a parlar amb el conductor, però no podíem sentir el que deien. Com que el bus anava buit, estàvem convençuts que planejaven fer-nos mal quan aquest sortís del poble. Però res més lluny de la realitat. Quan vam baixar de l’autobús li vaig demanar al conductor: «Aquells dos homes t’han preguntat per nosaltres, oi?». Ell va respondre: «No patiu, sé qui sou i els hi he explicat. Tranquils, no us passarà res».

El 1976, a un congrés de districtea a Dublín, vaig conèixer la Pauline Lomax, una pionera especial que havia vingut de visita des d’Anglaterra. Era una germana encantadora, molt espiritual i humil. Ella i el seu germà, en Ray, havien crescut a la veritat. Un any després, la Pauline i jo ja estàvem casats, i vam continuar servint com a pioners especials a Ballymena, a Irlanda del Nord.

Durant un temps, vam servir a l’obra itinerant. Visitàvem les congregacions de Belfast, Derry i altres zones conflictives. Veure la fe dels germans, i com havien deixat enrere l’odi, el prejudici i les creences que tenien tan arrelades per tal de servir Déu ens va commoure profundament. Jehovà realment ha protegit i beneït aquests germans.

Vaig viure a Irlanda durant 10 anys. Llavors, el 1981 ens van convidar a assistir a la classe número 72 de l’Escola de Galaad. Quan ens vam graduar, ens van enviar a Sierra Leone, a l’Àfrica occidental.

SIERRA LEONE, GERMANS FIDELS MALGRAT LA POBRESA

A la casa missional, convivíem amb 11 germans i germanes meravellosos amb els quals compartíem una cuina, tres lavabos, dues dutxes, un telèfon, una rentadora i una assecadora. Els talls d’electricitat eren constants i imprevisibles. A més, les rates havien envaït les golfes de la casa, i les cobres s’esmunyien pel soterrani.

Tot i que les condicions de vida no eren les millors, gaudíem moltíssim de la predicació. Les persones sentien un gran respecte per la Bíblia i escoltaven amb atenció. De fet, moltes van començar a estudiar i van acceptar la veritat. La gent del poble em deia «senyor Robert» i a la Pauline, «senyora Robert». Amb el temps, però, vaig haver de dedicar més hores a la feina que feia a la sucursal i predicava menys. Així és que les persones del territori van començar a dir-li a la meva dona «senyora Pauline» i a mi, «senyor Pauline». A ella això li encantava!

Molts dels germans eren pobres, però Jehovà sempre s’encarregava que tinguessin les seves necessitats cobertes; de vegades, d’una manera extraordinària (Mt. 6:33). Recordo una germana que tenia els cèntims justos perquè ella i els seus fills poguessin menjar aquell dia. Però va decidir donar-los a un germà que no tenia prou per comprar medicines per a la malària. Després, aquell mateix dia, sense que la germana s’ho esperés, una dona li va demanar que la pentinés i li va pagar. Vam veure situacions semblants a aquesta moltes vegades.

NIGÈRIA, UNA CULTURA DIFERENT

Després de viure nou anys a Sierra Leone, ens van reassignar al Betel de Nigèria. Aquella sucursal era immensa. Jo treballava a una oficina fent la mateixa tasca que havia fet a Sierra Leone. Ara bé, per a la Pauline, servir a Nigèria va suposar tot un repte. Ella estava acostumada a predicar 130 hores al mes, i havia tingut el privilegi d’estudiar amb moltes persones que havien progressat a la veritat. Però, ara, havia de treballar al Departament de Costura, on passava el dia cosint i reparant les peces de roba que s’havien fet malbé. Li va prendre un temps adaptar-s’hi, però la va ajudar molt veure com els germans agraïen la seva feina i també posar-se la meta d’animar altres betelites.

La cultura nigeriana era ben diferent de la nostra, i havíem d’aprendre molt. Recordo una ocasió que un germà va entrar a la meva oficina per presentar-me una germana que tot just començava a servir a Betel. Quan em vaig apropar per donar-li la mà, es va prostrar davant meu. Em vaig quedar de pedra! De cop, em van venir al cap un parell de textos: Fets 10:25, 26 i Apocalipsi 19:10, i vaig dubtar si li havia de dir alguna cosa. Però, alhora, vaig pensar que, si l’havien convidat a Betel, la germana sabia perfectament el que la Bíblia ensenya.

Amb prou feines vaig saber com acabar aquella conversa. Després, vaig decidir investigar una mica i em vaig assabentar que la germana seguia un costum que encara es practicava en algunes parts del país: homes i dones es prostraven com a mostra de respecte. En realitat, no tenia res a veure amb un acte d’adoració. De fet, trobem exemples d’aquesta mena de costums a la Bíblia (1 Sam. 24:8). Com em vaig alegrar de no haver dit res que pogués avergonyir la germana!

A Nigèria, vam conèixer molts germans que feia anys que servien Jehovà fidelment i que van mostrar una fe extraordinària. Un d’ells era l’Isaiah Adagbona, que va conèixer la veritat de jove.b Llavors, li van diagnosticar lepra i el van enviar a un poblat on aïllaven els leprosos. Malgrat que ell era l’únic testimoni i que rebia oposició, l’Isaiah va ajudar més de 30 malalts de lepra a acceptar la veritat. Fins i tot, va formar una congregació al poblat.

KÈNIA, ELS GERMANS SÓN PACIENTS AMB MI

El 1996, ens van assignar a la sucursal de Kènia. No hi havia tornat des que vaig estar-hi amb el meu amic, tal com us he explicat a l’inici de la meva biografia. Al recinte de Betel, a banda dels betelites, hi vivien moltes mones verdes. Aquelles bestioles tenien el costum de pispar la fruita que les germanes duien. Un dia, una germana s’havia deixat oberta la finestra de la seva habitació. Quan va tornar, es va trobar una família de mones verdes cruspint-se el seu menjar. La germana va començar a cridar i va sortir corrents per la porta. Les mones també es van posar a xisclar i van saltar per la finestra.

La Pauline i jo anàvem a una congregació suahili. Els germans no van trigar a demanar-me que dirigís l’Estudi de llibre de congregació (que ara s’anomena Estudi bíblic de congregació). En aquell moment, la meva comprensió de l’idioma era igual que la d’un nen petit. Així que havia de preparar-me molt bé per ser capaç de llegir les preguntes. Ara bé, tenia un problema. Si les respostes dels germans diferien mínimament de les paraules del paràgraf, ja havia begut oli. Allò, em feia sentir molt incòmode i em sabia greu pels germans. Amb tot, ells van ser extremadament pacients amb mi. Vaig aprendre tant de la seva humilitat i paciència!

ESTATS UNITS, FE MALGRAT LA TRAMPA DEL MATERIALISME

Quan encara no feia ni un any que havíem arribat a Kènia, ens van convidar al Betel de Brooklyn. Ara, vivíem a un país molt ric en sentit material, i això no sempre és positiu (Prov. 30:8, 9). Tanmateix, ens vam adonar que la fe dels germans és molt forta. En comptes d’utilitzar el seu temps, habilitats i recursos per fer-se rics, els utilitzen per donar suport a l’organització de Jehovà.

Al llarg de la nostra vida, hem vist que, malgrat les dificultats, la fe dels germans és molt ferma. A Irlanda, els germans han afrontat conflictes i violència. A l’Àfrica, pobresa i aïllament. I, als Estats Units, la trampa del materialisme. Estic convençut que a Jehovà el fa molt feliç veure com l’estimen els seus servents, siguin quines siguin les seves circumstàncies.

Els anys han passat volant, «més ràpid que la llançadora d’un teixidor» (Job 7:6). Ara, servim a la seu mundial, a Warwick. És un privilegi continuar treballant al costat de persones que s’estimen de debò. La Pauline i jo sentim una gran alegria i satisfacció de poder posar el nostre granet de sorra per donar suport a Jesucrist, el nostre Rei, que ben aviat recompensarà tots els seus deixebles fidels (Mt. 25:34).