Sempre he tingut present a Jehovà

Vaig néixer el 19 de maig de 1940 a Amioun, un poble del Líban. Uns anys després la meva família es va mudar a la ciutat de Trípoli. Vaig créixer en una llar plena d’amor i felicitat on tots estimàvem i servíem Jehovà. Jo era el petit de cinc germans: tres noies i dos nois. Per als meus pares el més important no era guanyar diners, sinó estudiar la Bíblia, anar a les reunions i predicar.

A la nostra congregació hi havia uns quants germans ungits. Un d’ells era en Michel Aboud, que dirigia el que llavors anomenàvem l’Estudi de llibre de congregació. Aquest germà havia conegut la veritat a Nova York i va ser el primer que va predicar al Líban a principis dels anys 20. Recordo especialment el respecte amb què tractava l’Anne i la Gwen Beavor, dues joves missioneres, i com les ajudava. Ens vam fer bons amics d’elles. Em va fer molta il·lusió trobar-me amb l’Anne algunes dècades després als Estats Units. També em vaig retrobar amb la Gwen, que s’havia casat amb en Wilfred Gooch i ara servia al Betel de Londres, al Regne Unit.

LA PREDICACIÓ AL LÍBAN

Quan era jovenet, hi havia molt pocs testimonis al Líban. Tot i que alguns líders religiosos se’ns oposaven, nosaltres predicàvem amb entusiasme el que havíem après a la Bíblia. Encara tinc gravades a la memòria moltes de les coses que ens van passar.

Un dia, la meva germana Sana i jo estàvem predicant en un edifici d’apartaments. De cop, a la planta on ens trobàvem va aparèixer un sacerdot (crec que algú el va avisar). Aquest home va començar a insultar la meva germana, es va posar violent i la va empentar escales avall, cosa que li va causar ferides. Un veí va trucar a la policia i quan van arribar es van assegurar que la Sana rebés l’ajuda que necessitava. Després, es van endur el sacerdot a la comissaria. Allà van descobrir que anava armat. El comissari li va preguntar: «Però tu qui ets?! Un líder religiós o el líder d’una turba?!».

Una altra ocasió que recordo com si fos ahir és quan la nostra congregació va llogar un autobús per anar a predicar a un poblet aïllat. Ens ho vam passar molt bé fins que va arribar el sacerdot del poble, que s’havia assabentat que érem allà i havia organitzat una turba. Van començar a assetjar-nos i llançar-nos pedres, i el meu pare va prendre mal. Tinc gravada a la memòria la seva cara tota ensangonada. Els meus pares van girar cua cap a l’autobús i la resta de nosaltres els vam seguir molt amoïnats. Mai oblidaré com la meva mare netejava el meu pare, mentre deia: «Jehovà, si us plau, perdona’ls. No saben el que estan fent».

Un altre dia, vam anar a la nostra ciutat natal per visitar alguns familiars. Allà, a casa del meu avi, ens vam trobar un bisbe. Ell sabia que els meus pares eren testimonis de Jehovà i, tot i que jo només tenia sis anys, em va assenyalar i em va preguntar: «Tu! Per què no estàs batejat?». Jo vaig respondre que encara era petit, i que havia d’aprendre més sobre la Bíblia i enfortir la meva fe. Com que no li va agradar la meva resposta, va dir al meu avi que li havia faltat al respecte.

Afortunadament, tot això van ser episodis aïllats. Normalment, els libanesos són amables i hospitalaris, i era molt fàcil tenir bones converses amb ells. De fet, vam poder començar molts cursos bíblics.

MARXEM A UN ALTRE PAÍS

Mentre encara anava a l’escola, vam rebre la visita d’un germà de Veneçuela. Ell venia a les reunions de la nostra congregació i va començar a festejar amb la meva germana Wafa. Amb el temps es van casar i se’n van anar a viure a Veneçuela. La Wafa ens escrivia cartes i li deia al pare que ens mudéssim a prop seu perquè ens trobava molt a faltar. Finalment ens va convèncer i vam marxar cap allà.

Vam arribar a Veneçuela el 1953 i ens vam instal·lar a Caracas, a prop del palau presidencial. Com a adolescent, m’impressionava molt veure passar el president amb el seu cotxe amb xofer. Per als meus pares, però, no va ser fàcil sentir-se a gust a un nou país, amb un idioma, cultura, menjar i clima tan diferents. De fet, just quan s’estaven adaptant va passar una cosa terrible.

ENS COLPEJA LA TRAGÈDIA

De sobte, el meu pare es va començar a trobar malament. Això era molt estrany perquè sempre havia estat un home fort i sa. Mai l’havíem vist posar-se malalt. Els metges li van diagnosticar un càncer de pàncrees i es va haver de sotmetre a una cirurgia. Desgraciadament va morir una setmana després.

No hi ha paraules per expressar com de dur va ser allò per a tots nosaltres. Jo només tenia 13 anys. Estàvem en xoc i sentíem que el nostre món s’havia ensorrat. Durant un temps, a la meva mare li va costar acceptar que el seu marit ja no hi era. Però ens vam adonar que la vida continuava i que amb l’ajuda de Jehovà podíem seguir endavant. Més tard, amb 16 anys vaig acabar l’institut i sentia un fort desig de treballar per ajudar a mantenir la meva família.

En aquella època, la meva germana Sana es va casar amb en Rubén Araujo, un galaadita que havia tornat a Veneçuela. Van decidir mudar-se a Nova York. La meva família volia que jo anés a la universitat. Com que la meva germana i el meu cunyat vivien als Estats Units i podia viure a casa seva, em vaig traslladar allà. Ells van ser una influència molt positiva per a mi en sentit espiritual. A banda d’això, a la nostra congregació espanyola de Brooklyn hi havia molts germans espiritualment madurs. Em va agradar poder conèixer en Milton Henschel i en Frederick Franz, que servien al Betel de Brooklyn.

Quan estava a punt d’acabar el meu primer any d’universitat a Nova York, em vaig començar a plantejar què estava fent amb la meva vida. Havia llegit i pensat seriosament en alguns articles de La Torre de Guaita que parlaven sobre germans que s’havien posat metes espirituals. A més, veia com de feliços eren els pioners i els betelites de la meva congregació, i jo volia ser com ells. El problema era que encara no estava batejat. No vaig trigar a adonar-me que m’havia de dedicar a Jehovà, i així ho vaig fer. Finalment el 30 de març de 1957 em vaig batejar.

GRANS DECISIONS

Després d’aquest gran pas, em vaig plantejar el següent: servir a temps complet. Aquesta idea cada vegada em seduïa més, però sabia que no seria fàcil. Com m’ho faria per compaginar el servei de pioner amb els estudis universitaris? Em vaig cartejar amb la meva mare i als meus germans per explicar-los que havia decidit deixar els estudis, tornar a Veneçuela i fer-me pioner.

Vaig arribar a Caracas el juny de 1957 i la situació econòmica de la meva família no era bona. Necessitaven més ingressos i jo volia donar un cop de mà. Em van oferir una feina a un banc, però el que més volia era ser pioner. Després de tot, aquesta era la raó per la qual havia tornat. Vaig decidir fer les dues coses. Durant alguns anys, vaig treballar a jornada completa al banc i vaig servir com a pioner. Mai havia estat tan feliç ni tan ocupat!

Conèixer i casar-me amb la Sylvia, una bonica germana alemanya que estimava molt Jehovà, em va fer encara més feliç. Ella s’havia mudat a Veneçuela amb els seus pares. Amb el temps, vam tenir dos fills, en Michel (en Mike) i la Samira. També em vaig fer càrrec de la meva mare, que va venir a viure amb nosaltres. Encara que vaig haver de deixar de servir a temps complet per cuidar la meva família, seguia tenint l’esperit de pioner. Sempre que podíem, la Sylvia i jo servíem com a pioners auxiliars durant les vacances.

UNA ALTRA DECISIÓ IMPORTANT

Quan us he explicat l’experiència del principi, els meus fills encara anaven a l’escola. Haig d’admetre que teníem una vida molt còmoda i era un home respectat entre els banquers. Però el que realment desitjava era que em veiessin com un servent de Jehovà. No podia deixar de donar voltes a aquella idea. Així és que amb la meva dona vam seure per parlar de la nostra situació econòmica. Si deixava la feina del banc, rebria una substanciosa liquidació. Com que no teníem deutes, vam fer càlculs i ens vam adonar que, si simplificàvem la nostra vida, amb els diners que rebria podríem viure durant una bona temporada.

Prendre aquella decisió no va ser fàcil, però comptava amb el suport de la meva estimada dona i de la meva mare. De nou, m’uniria a les files dels pioners! La cosa no podia sortir malament, però poc després vam rebre una sorpresa que no esperàvem.

TOTA UNA SORPRESA

El doctor ens ho va confirmar: la Sylvia estava embarassada. Va ser tota una sorpresa. Estàvem molt feliços. Amb tot, jo no deixava de pensar en ser pioner. De seguida, ens vam adaptar a la idea de tenir un nou membre a la família i ens feia molta il·lusió. Però, com encaixaria tot això amb els meus plans de ser pioner?

Després de parlar-ho, vam decidir que seguiríem amb el pla original. El nostre fill, en Gabriel, va néixer l’abril de 1985. I, tal com ho havíem decidit, vaig deixar la feina en el banc i el juny d’aquell mateix any vaig tornar a ser pioner. Més tard, em van convidar a col·laborar amb el Comitè de Sucursal. Però, com que Betel no estava a Caracas, havia de viatjar 80 quilòmetres d’anada i uns altres 80 de tornada dos o tres cops a la setmana.

ENS TORNEM A MUDAR

Com que la sucursal estava a La Victoria, vam decidir traslladar-nos allà per ser més a prop de Betel. Allò va ser un gran canvi per a tots. Sento una gran admiració per la meva família per la bona actitud que va demostrar, i l’hi estic molt agraït. La meva germana Baha es va oferir a cuidar la meva mare. El nostre fill gran, en Mike, estava casat, però la Samira i en Gabriel encara vivien amb nosaltres. Per això, van haver de deixar els amics que tenien a Caracas. A més, la meva estimada dona va passar de viure en una gran capital a viure en una petita ciutat. Tots ens vam haver d’adaptar a una casa més petita. Sens dubte, mudar-nos a La Victoria va ser un gran pas.

Amb el temps, es van presentar més canvis. En Gabriel es va casar i la Samira es va independitzar. El 2007 a la Sylvia i a mi ens van convidar a Betel, on seguim servint fins al dia d’avui. El nostre fill gran, en Mike, és ancià, i tant ell com la seva dona, la Monica, són pioners. En Gabriel també és ancià i serveix a Itàlia amb la seva dona, l’Ambra. I la nostra filla, la Samira, a banda de ser pionera serveix a Betel com a voluntària a distància.

TORNARIA A FER EL MATEIX

Al llarg de la meva vida he hagut de prendre decisions molt importants, però no em penedeixo de cap d’elles. Tornaria a fer el mateix. Agraeixo moltíssim les assignacions i els privilegis que he tingut servint Jehovà. Durant tots aquests anys he pogut veure que el més important és tenir una bona amistat amb Ell. Sense importar si les decisions que prenem són grans o petites, Déu ens pot donar la pau «que va més enllà del que podem entendre» (Fili. 4:6, 7). La Sylvia i jo gaudim molt del nostre servei a Betel, i sentim que Jehovà ha beneït les decisions que hem pres perquè sempre l’hem tingut present.