«Ara m’encanta predicar!»

PERDO EL GOIG

Tristament, a l’entrar en l’adolescència, la meva amistat amb Jehovà es va refredar. Em semblava que els meus companys de classe podien fer tot el que volien, i jo desitjava aquesta mateixa llibertat. Sentia que m’estava perdent alguna cosa, i que les normes dels meus pares i de Jehovà eren massa restrictives. Les activitats espirituals se’m van començar a fer pesades. I, tot i que mai vaig dubtar de l’existència de Jehovà, servir-lo ja no m’omplia.

Predicava el mínim per no fer-me inactiva. Sortia a predicar sense preparar-me, i per culpa d’això em costava començar converses i parlar amb la gent. Com que no tenia revisites ni cursos bíblics, cada vegada tenia menys ganes de predicar i se’m feia més difícil. Em preguntava: «Com poden els germans fer això setmana rere setmana i mes rere mes?».

Quan vaig fer els 17, tenia moltes ganes d’independitzar-me. Així que vaig fer les maletes i vaig marxar de casa. Veure’m sortir per la porta va ser un cop molt dur per als meus pares. Estaven amoïnats per mi, però confiaven que continuaria servint Jehovà.

Me’n vaig anar a viure a Austràlia. Allà, la meva espiritualitat va patir encara més. Gairebé no assistia a les reunions i vaig començar a tenir amistat amb joves que no veien malament anar a la Sala del Regne i després passar la nit de festa bevent i ballant a una discoteca. Sincerament, quan miro enrere, m’adono que estava dividida; tenia un peu a la veritat i un altre al món. Però sentia que no encaixava en cap dels dos.

UNA LLIÇÓ INESPERADA

Uns dos anys després, vaig conèixer una germana que sense saber-ho em va fer replantejar la meva vida. Jo vivia a una casa amb quatre germanes solteres més, i vam decidir convidar el superintendent de circuit i la seva dona, la Tamara, a quedar-se a casa durant la visita. Mentre el seu marit atenia els assumptes de congregació, la Tamara es quedava amb nosaltres rient i passant una bona estona. Allò m’encantava! Era una dona molt propera i era fàcil parlar amb ella. Em va sorprendre molt conèixer una persona tan espiritual i alhora tan divertida.

La Tamara desprenia alegria. T’encomanava el seu amor i entusiasme per la veritat i la predicació. Ella era molt feliç donant-li tot a Jehovà i jo, molt infeliç donant-li el mínim. La seva actitud positiva i el seu goig em van marcar profundament. El seu exemple em va fer pensar en el que diu el salmista, que Jehovà desitja que el servim «amb alegria» (Sl. 100:2).

TORNO A GAUDIR DE PREDICAR

Volia ser tan feliç com la Tamara, però per aconseguir-ho hauria de fer grans canvis. Em va prendre uns tres anys, però a poc a poc els vaig anar fent. M’esforçava per preparar-me abans de sortir a predicar i de tant en tant servia com a pionera auxiliar. Això m’ajudava a estar menys nerviosa i a sentir-me més segura. Com més utilitzava la Bíblia, més gaudia de la predicació i més satisfeta em sentia. No vaig trigar gaire a fer-me pionera auxiliar de continu.

Vaig començar a buscar amics de diferents edats que fossin espirituals i que gaudissin de servir Jehovà. El seu bon exemple em va ajudar a replantejar-me les meves prioritats i a tenir una bona rutina espiritual. La predicació cada cop em feia més feliç i amb el temps vaig arribar a ser pionera regular. Per primera vegada en molts anys, em sentia contenta i còmoda dins la congregació.

TROBO EL COMPANY IDEAL

Un any després, vaig conèixer l’Alex, un germà bo i amable que estimava Jehovà i gaudia de la predicació. Era servent ministerial i portava sis anys com a pioner regular. L’Alex també havia servit uns vuit mesos a Malawi, que era un lloc de molta necessitat. Allà, va passar algun temps amb uns missioners que li van deixar empremta i el van animar a seguir posant el Regne en primer lloc.

El 2003, l’Alex i jo ens vam casar i hem continuat al temps complet fins a dia d’avui. Durant tots aquests anys, hem après moltes coses i Jehovà ens ha beneït d’incomptables maneres.

SE’NS PRESENTA UNA GRAN OPORTUNITAT

El 2009, ens van convidar a servir com a missioners a Timor Oriental, un petit país de l’arxipèlag indonesi. Teníem una barreja de sentiments: estàvem sorpresos i emocionats, però també espantats. Cinc mesos després vam arribar a Dili, la capital d’aquell país.

Servir a la nostra assignació va suposar molts canvis. Ens vam haver d’adaptar a un nou estil de vida, idioma, cultura i menjar. A més, a la predicació sovint vèiem els estralls que causava la pobresa, l’opressió i l’analfabetisme. Vam conèixer moltes persones que estaven marcades tant en sentit físic com emocional per la guerra i la violència.a

La predicació, però, era increïble! Per exemple, vaig conèixer la Maria, una noieta de 13 anys de mirada trista que, tot i ser tan jove, havia perdut la seva mare uns anys enrere i gairebé no veia el seu pare.b Com molts altres nens de la seva edat, la Maria es trobava perduda a la vida. Recordo una ocasió, que va començar a plorar i explicar-me com se sentia, però jo no entenia res del que em deia perquè no parlava el seu idioma amb fluïdesa. Així que vaig fer una oració a Jehovà demanant-li que m’ajudés a consolar-la i llavors vaig començar a llegir-li alguns textos bíblics. Després d’uns anys, vaig tenir el privilegi de veure com la veritat transformava la seva vida i l’ajudava a canviar la seva actitud i aparença. Es va arribar a batejar i ara té els seus propis estudiants. Avui, la Maria forma part d’una família espiritual que la fa sentir molt estimada.

Sens dubte, Jehovà està beneint l’obra a Timor Oriental. Encara que la majoria dels publicadors s’han batejat durant els darrers deu anys, molts d’ells serveixen com a pioners, servents ministerials o ancians. Alguns treballen a l’oficina de traducció perquè l’aliment espiritual estigui disponible en els idiomes locals. Em feia molt feliç escoltar-los cantar amb alegria a les reunions i veure com enfortien la seva amistat amb Jehovà.

NO EM PUC IMAGINAR UNA VIDA MÉS FELIÇ

La nostra vida a Timor Oriental era molt diferent de la que teníem a Austràlia, però no em puc imaginar una vida més feliç. De vegades recordo quan viatjàvem enllaunats com sardines en un minibús ple de persones, peixos assecats i muntanyes de verdures. O quan, per tal de dirigir un curs bíblic, anàvem a una casa petita i calorosa amb el sòl de terra on els pollastres campaven lliurement. Malgrat tot, sovint pensava: «Això m’encanta!».

Des del 2016, estem servint en l’obra itinerant al territori de la sucursal d’Australàsia. Mirant enrere, agraeixo molt als meus pares que s’esforcessin tant per ensenyar-me la veritat i que em donessin el seu suport durant la meva difícil adolescència. En el meu cas he vist com de certes són les paraules de Proverbis 22:6. Els meus pares se senten orgullosos de l’Alex i de mi, i els fa molt feliços veure com Jehovà ens està utilitzant.

Em costa creure que hi va haver un temps que la predicació em semblava una tasca feixuga i avorrida. Ara m’encanta predicar! M’he adonat que independentment del que passi a la teva vida, només pots ser realment feliç si serveixes Jehovà de tot cor. De fet, els darrers 18 anys servint-lo amb el meu marit han estat els anys més feliços de la meva vida. Ara entenc a què es referia el salmista David quan va dir a Jehovà: «Que s’alegrin tots els qui confien en tu, que ho celebrin per sempre, [...] i que exultin de goig en tu els qui estimen el teu Nom» (Sl. 5:11).