«Si en Kingsley ho pot fer, jo també!»

ÉS LA seva primera presentació a l’Escola de predicació. Quan sent que li fan un copet a l’espatlla, en Kingsley comença a llegir la Bíblia. Pronuncia cada paraula amb molta cura, sense deixar-se ni una síl·laba. Però, un moment! Per què no està mirant la Bíblia?

En Kingsley, que viu a Sri Lanka, és cec, no hi sent bé i va amb cadira de rodes. Permeteu-me que us expliqui com va arribar a conèixer Jehovà i a reunir els requisits per apuntar-se a l’Escola de predicació.

El dia que el vaig conèixer, em vaig quedar impressionat de veure el seu gran desig d’aprendre la veritat. Ell ja havia estudiat la Bíblia amb diversos germans, i tenia un exemplar molt atrotinat del llibre El conocimiento que lleva a vida eterna en braille.a Quan li vaig proposar reprendre el curs bíblic, em va dir que sí. Però no va ser bufar i fer ampolles.

El primer obstacle que ens vam trobar era que en Kingsley vivia en una residència per a persones grans o amb discapacitats físiques, i com que hi havia molt soroll i ell no hi sentia molt bé, jo havia de parlar força alt. En realitat, tothom podia sentir la lliçó cada setmana!

I el segon obstacle era que en Kingsley no podia llegir durant molta estona i li costava assimilar la informació nova. Així, doncs, per aprofitar el temps d’estudi, es preparava molt bé la lliçó. Llegia i rellegia el que tocava, buscava els textos a la seva Bíblia en braille i intentava respondre mentalment a les preguntes. Aquell mètode el va ajudar molt. Quan estudiàvem, s’asseia en una catifa amb les cames plegades i m’explicava les coses que havia après cridant i picant el terra per l’emoció. En poc temps, ja estudiàvem dos cops per setmana, i cada sessió durava dues hores!

VA A LES REUNIONS I HI PARTICIPA

Tot i que en Kingsley tenia moltes ganes d’anar a les reunions, no ho tenia gens fàcil. Necessitava que l’ajudessin a asseure’s i a aixecar-se de la cadira de rodes, a entrar i sortir del cotxe, i a anar a la Sala del Regne. Però això no era un problema, ja que molts germans feien torns per ajudar-lo. De fet, ho consideraven tot un privilegi! Durant les reunions, en Kingsley es posava un altaveu al costat de l’orella, i això li permetia escoltar atentament i fins i tot comentar.

Quan ja feia un temps que estudiava, va decidir matricular-se a l’Escola de predicació. Dues setmanes abans que tingués la seva primera lectura en públic, li vaig preguntar si ja l’havia assajada, i em va contestar tot cofoi: «És clar, germà, l’he llegida unes trenta vegades». El vaig encomiar i li vaig demanar que me la llegís. Va obrir la Bíblia, va posar els dits a sobre els puntets i va començar a llegir. Però em vaig adonar que no movia els dits com ho acostumava a fer... I és que s’havia après la lectura de memòria!

Les llàgrimes em van començar a regalimar per les galtes. No em podia creure el que veia. Llavors li vaig preguntar com podia ser que s’ho sabés tan bé si només l’havia llegida trenta vegades, i ell em va respondre: «No, home, no! He assajat trenta cops cada dia!». Durant tot un mes, en Kingsley s’havia assegut a la seva catifa i havia llegit la lectura un cop i un altre fins a memoritzar-la.

Al final va arribar el dia de la presentació. Quan va acabar la lectura, tota la congregació va esclatar en aplaudiments, i a molts fins i tot els van saltar les llàgrimes en veure la determinació d’aquell nou estudiant. Una publicadora que havia deixat de fer presentacions a l’Escola perquè es posava molt nerviosa va demanar si s’hi podia tornar a apuntar. Per què? Ella mateixa va dir: «Si en Kingsley ho pot fer, jo també!».

En Kingsley va estudiar durant tres anys, i el 6 de setembre de 2008 es va batejar en símbol de la seva dedicació a Jehovà. Va morir fidel el 13 de maig de 2014. Aquest germà tan zelós no va dubtar mai que viurà al paradís, on seguirà servint Jehovà fidelment amb una salut perfecta i les forces renovades (Is. 35:5, 6). (Narrat per Paul McManus.)