Recordar el meu primer amor m’ha ajudat a aguantar

ERA el començament de l’estiu de 1970 i em trobava en un llit de l’hospital Valley Forge General Hospital, a Phoenixville, Pennsilvània. Cada mitja hora, un infermer em prenia la pressió. Jo era un soldat de 20 anys, i tenia una malaltia infecciosa greu. L’infermer, una mica més gran que jo, semblava preocupat. La meva pressió continuava baixant, i li vaig preguntar: «Mai no has vist morir ningú, oi?». Es va posar pàl·lid i em va respondre: «No, mai».

Semblava que tenia un futur ben negre. Però, com vaig acabar a l’hospital? Bé, permeteu-me que us expliqui alguns detalls de la meva vida.

EL MEU PRIMER CONTACTE AMB LA GUERRA

Em vaig posar malalt mentre treballava com a tècnic de quiròfan a la guerra del Vietnam. M’agradava ajudar els malalts i ferits, i volia ser cirurgià. Havia aterrat al Vietnam el juliol de 1969 i, com a tots els nous, em van deixar una setmana per adaptar-me al canvi d’horari i a la intensa calor.

Poc després de presentar-me per treballar en un hospital quirúrgic que es trobava a les boques del Mekong, a Dong Tam, van arribar molts helicòpters plens de ferits. Jo era molt patriota i m’encantava treballar, i per això em volia posar mans a la feina de seguida. Primer es preparaven els ferits i després se’ls portava ràpidament a uns contenidors metàl·lics amb aire condicionat que servien de quiròfans. En aquella llauna de sardines, un cirurgià, un anestesista, un infermer de cirurgia i un infermer circulant feien tot el possible per salvar vides. Em vaig adonar que, quan arribaven els helicòpters, hi havia bosses negres molt grans que no es descarregaven. Em van dir que contenien parts dels cossos dels soldats que havien saltat pels aires als combats. Aquell va ser el meu primer contacte amb la guerra.

COMENÇO A BUSCAR DÉU

De jove havia tingut cert contacte amb els Testimonis de Jehovà. La meva mare havia estudiat amb ells però no es va arribar a batejar. A mi m’encantava estar present en les seves sessions d’estudi. Per aquell temps, un dia vaig passar a prop d’una Sala del Regne amb el meu padrastre i li vaig preguntar: «Què és això?», i ell em va respondre: «No t’acostis mai a aquesta gent!». Com que me l’estimava molt i confiava en ell, vaig fer cas del seu consell. Per això, vaig perdre el contacte amb els Testimonis.

Després de tornar del Vietnam, vaig sentir la necessitat de buscar Déu. Els records dolorosos m’havien bloquejat emocionalment. Semblava que ningú entenia què estava passant al Vietnam. De fet, recordo manifestacions on la gent acusava els soldats nord-americans d’assassins de nadons perquè hi havia informes que afirmaven que mataven cruelment nens innocents.

Per satisfer la meva fam espiritual, vaig començar a assistir a diferents esglésies. Però, tot i que jo sempre havia sentit amor per Déu, el que hi vaig trobar no em va causar bona impressió. Al final, un diumenge de febrer de 1971, vaig anar a una Sala del Regne a Delray Beach, Florida.

Quan hi vaig entrar, el discurs públic estava a punt d’acabar i em vaig quedar a l’estudi de La Torre de Guaita. No recordo de què es va parlar, però sí recordo els nens petits passant les pàgines de la Bíblia per buscar els textos. Allò em va impressionar moltíssim! Em vaig quedar escoltant i observant en silenci. Quan estava a punt de marxar, se’m va acostar un germà d’uns 80 anys que es deia Jim Gardner. Llavors, em va allargar el llibre La verdad que lleva a vida eterna i em va preguntar: «Me l’acceptaries?». Vam quedar dijous al matí per començar un curs bíblic.

Jo treballava a urgències en un hospital privat a Boca Raton, Florida, i just aquell diumenge a la nit em tocava el torn de les onze de la nit a les set del matí. Com que va ser una nit tranquil·la, vaig tenir temps de llegir el llibre La verdad. Però una infermera superior es va acostar a mi, em va arrencar el llibre de les mans, va mirar la portada i em va escridassar: «No et voldràs fer un d’ells, no?». Li vaig prendre el llibre i li vaig dir: «Només n’he llegit la meitat, però fa tota la pinta que sí!». Em va deixar tot sol i el vaig poder acabar de llegir.

El primer dia que vaig començar a estudiar la Bíblia, li vaig preguntar al germà Gardner: «Què estudiarem avui?», i ell em va respondre: «El llibre que et vaig donar». «Però ja l’he llegit!», li vaig dir, i ell em va contestar amablement: «Bé, analitzem-ne només el primer capítol». Em vaig quedar de pedra al veure quantes coses m’havien passat per alt. Em va fer buscar molts textos en la meva Bíblia, que era una edició especial de la King James Version que destacava totes les paraules de Jesús en vermell. Per fi estava coneixent el Déu verdader! El germà Gardner, a qui jo anomenava Jim, va estudiar amb mi tres capítols aquell mateix matí i, a partir d’aquell moment, cada dijous n’estudiàvem tres més. Jo estava encantat d’aprendre tantes coses de la Bíblia! Tenir per mestre un germà ungit que havia conegut personalment en Charles T. Russell va ser un privilegi molt bonic.

Poques setmanes després em van nomenar publicador. En Jim em va ajudar a superar les meves pors, com per exemple el repte de predicar casa per casa (Fe. 20:20). Però sortir amb ell al ministeri va fer que m’acabés agradant molt. I encara continuo pensant que la predicació és el privilegi més gran que tinc. De veritat, col·laborar amb Jehovà és meravellós! (1 Cor. 3:9.)

EL MEU PRIMER AMOR PER JEHOVÀ

Ara us explicaré un assumpte molt íntim: el meu primer amor per Jehovà (Ap. 2:4). Aquest amor m’ha ajudat a afrontar els dolorosos records de la guerra i a superar moltes altres proves (Is. 65:17).

Recordo un dia força especial. Era la primavera del 1971, i feia poc que m’havien fet fora de l’apartament on vivia. Aquell pis era dels meus pares, però el meu padrastre no podia permetre que un testimoni de Jehovà hi visqués. En aquell temps, jo disposava de pocs diners, i l’hospital em pagava cada dues setmanes. A més, m’havia gastat gairebé tot el sou en roba per sortir a predicar i representar Jehovà dignament. Bé, és cert que tenia uns calerons estalviats, però estaven en un banc a Michigan, l’estat on m’havia criat. Així, doncs, vaig haver de viure al meu cotxe uns quants dies i, per afaitar-me i rentar-me, anava als lavabos d’una benzinera.

Un d’aquells dies en què vivia al cotxe, vaig arribar a la Sala del Regne un parell d’hores abans que comencés la reunió per a la predicació, just després del meu torn a l’hospital. Vaig anar darrere de l’edifici, on ningú no em pogués veure. Assegut allà, uns records esgarrifosos del Vietnam em van venir al cap: la pudor de carn humana cremada i escenes de sang i fetge. Al meu cap escoltava i veia amb claredat nois joves que em suplicaven: «Me’n sortiré? Me’n sortiré?». Sabia que no hi havia res a fer, però vaig consolar-los tan bé com vaig saber i vaig intentar que no veiessin la veritat als meus ulls. Allà, les emocions em van desbordar.

Vaig orar mentre un torrent de llàgrimes regalimava per les meves galtes (Sl. 56:8). Vaig començar a pensar seriosament en l’esperança de la resurrecció. I llavors em va venir un pensament aclaparador: Jehovà farà servir la resurrecció per desfer totes les carnisseries que he vist i tot el dolor emocional que tant jo com altres hem experimentat. També farà que tots aquells homes joves tornin a viure i els donarà l’oportunitat de conèixer la veritat sobre Ell (Fe. 24:15). En aquell moment, el meu cor es va omplir d’amor per Jehovà, un amor que em va arribar a la part més recòndita de l’ànima. Aquell dia segueix sent molt especial per a mi. Des de llavors, he fet tot el que he pogut per no perdre el meu primer amor per Jehovà, especialment quan he passat per proves i problemes.

JEHOVÀ HA ESTAT MOLT BO AMB MI

Durant la guerra, la gent fa coses horribles. I jo no en vaig ser l’excepció. Però meditar en dos dels meus textos bíblics favorits m’ha ajudat moltíssim. El primer, Apocalipsi 12:10, 11, diu que el Diable no es venç només amb la paraula del nostre testimoniatge, sinó també amb la sang de l’Anyell. El segon, Gàlates 2:20, m’ensenya que Jesús va morir «per mi». Com que Jehovà em veu a través de la sang de Jesús, m’ha perdonat tot el que he fet. Saber això em permet tenir una consciència neta i em motiva a fer tot el que està al meu abast per ajudar altres a conèixer la veritat sobre el nostre misericordiós Déu, Jehovà (Heb. 9:14).

Quan miro enrere, agraeixo molt que Jehovà sempre m’hagi cuidat tant. Per exemple, el mateix dia que en Jim es va assabentar que vivia al cotxe, em va posar en contacte amb una germana que tenia una pensió. No tinc cap dubte que Jehovà va utilitzar en Jim i aquella estimada germana per proporcionar-me un bon lloc on viure. Jehovà és tan bo! Sempre s’ocupa dels seus adoradors fidels.

APRENC A EQUILIBRAR EL ZEL AMB EL TACTE

El maig de 1971 vaig anar a Michigan per atendre uns negocis. Abans de deixar la congregació de Delray Beach, vaig omplir el maleter del cotxe amb publicacions i em vaig dirigir al nord per la Interestatal 75. Però abans de sortir de l’estat veí de Geòrgia el maleter estava totalment buit. Vaig predicar zelosament en tota mena de llocs. Per exemple, vaig parar a presons i vaig distribuir tractats als homes que hi havia als banys de les àrees de descans. Encara em pregunto si aquelles llavors hauran donat fruit (1 Cor. 3:6, 7).

Tot i això, he de confessar que quan vaig conèixer la veritat no tenia massa tacte, especialment quan parlava amb la meva família. El meu primer amor per Jehovà era tan profund i intens que m’impulsava a predicar-los amb valor i sense pèls a la llengua. I com que m’estimava tant els meus germans, en John i en Ron, gairebé els obligava a escoltar-me. Més tard, però, els vaig demanar perdó per la meva actitud brusca. Malgrat tot, mai no he deixat de demanar-li a Déu que acceptin la veritat. Des de llavors, Jehovà m’ha ensenyat molt i he aconseguit tenir més tacte al predicar i ensenyar (Col. 4:6).

ELS ALTRES AMORS DE LA MEVA VIDA

Encara que recordo el meu amor per Jehovà, no puc oblidar els altres amors de la meva vida. El segon és la meva meravellosa esposa, la Susan, una dona forta i espiritual. Ella és el que jo desitjava: una bona companya per al meu servei de Jehovà. Recordo perfectament un dia que la vaig anar a veure quan sortíem junts. Estava asseguda al porxo de casa seva a Cranston, Rhode Island, llegint una Torre de Guaita amb la Bíblia a la mà. El que em va impressionar era que llegia un dels articles secundaris i buscava els textos bíblics. Em vaig dir: «Aquesta dona sí que és espiritual!». Ens vam casar el desembre de 1971, i agraeixo molt que sempre hagi estat al meu costat i m’hagi ajudat. Però el que més aprecio és que, encara que m’estima de veritat, s’estima més Jehovà.

Déu ens ha beneït amb dos fills, en Jesse i en Paul. I puc dir que, des de petits, Jehovà sempre ha estat amb ells (1 Sam. 3:19). Com que han fet seva la veritat, la Susan i jo ens sentim molt orgullosos. Recordar el seu primer amor per Jehovà els ha ajudat a seguir actius en el servei de Déu. Tots dos han servit a temps complet per més de vints anys. També estic molt orgullós de les meves precioses nores, l’Stephanie i la Racquel, a qui considero les meves filles. Els meus fills han sabut triar dues dones que s’estimen Jehovà amb tot el seu cor i la seva ànima (Ef. 6:6).

Després de batejar-me, vaig servir setze anys a Rhode Island, on vaig forjar amistats precioses. Vaig servir al costat d’ancians excepcionals, de qui guardo molt bons records. A més, estic molt agraït als superintendents itinerants, que em van influir molt positivament. És una llàstima que no hi hagi prou espai per anomenar-los a tots. Quin gran privilegi haver servit amb homes que han mantingut el seu primer amor per Jehovà! Més tard, l’any 1987, ens vam mudar a Carolina del Nord per servir a zones de més necessitat, on vam cultivar més amistats meravelloses.a

L’agost de 2002, a la Susan i a mi ens van convidar a servir al Betel de Patterson, als Estats Units. Jo vaig col·laborar al Departament de Servei i ella, a la bugaderia. Li encantava treballar allà! Temps després, l’agost de 2005, vaig rebre el privilegi de formar part del Consell Rector. Sincerament, a mi em feia por no estar a l’altura, i la meva dona es va espantar al pensar en la gran responsabilitat, la feina i els viatges que aquell privilegi comportava. Mai li havia agradat volar, però ara ho hem de fer molt sovint! Ella diu que els comentaris amorosos d’altres esposes de membres del Consell Rector la van ajudar a resoldre’s a fer-me costat. I l’estimo molt per haver-ho fet.

A la meva oficina estic envoltat de moltes fotografies que signifiquen molt per a mi perquè em fan pensar en la magnífica vida que he tingut. Gràcies a haver-me esforçat per recordar el meu primer amor per Jehovà, ja he rebut moltes recompenses meravelloses!