«De les seves muntanyes n’extrauràs coure»
Un grup d’arqueòlegs escorcollava congostos i coves en el desert de Judea quan es va topar amb una cova que quedava per sobre d’un penya-segat escarpat. Què hi trobarien? Potser alguna cosa valuosa, com ara artefactes antics o manuscrits com els de la mar Morta? Per a la seva sorpresa, van descobrir un tresor amagat, més tard anomenat el tresor de Nahal Mishmar.
AMAGAT en una esquerda i embolicat amb una catifa de canyes, aquell tresor, trobat el març de 1961, consistia en més de quatre-cents objectes, la majoria dels quals eren de coure. Entre ells hi havia una diversitat de corones, ceptres, eines i de maces i altres armes. La troballa és d’interès per als lectors de la Bíblia en vista del que diu Gènesi 4:22 sobre Tubal-Caín, on se’l descriu com a «forjador de tota mena d’eines d’aram [coure] i de ferro».
Encara hi ha preguntes sense contestar pel que fa a l’origen i els antecedents d’aquesta col·lecció de gran valor. Sigui com sigui, aquest descobriment indica que el procés d’extracció, fosa i colada del coure ja era ben conegut a les terres bíbliques en temps molt antics.
MINES DE COURE DE LA TERRA PROMESA
Quan els israelites estaven a punt d’entrar a la Terra Promesa, Moisès els va dir: «De les seves muntanyes n’extrauràs coure» (Deuteronomi 8:7-9, TBS). A Israel i Jordània els arqueòlegs han descobert antigues mines de coure i emplaçaments on es feia el procés de fosa, com són Feinan, Timna i Khirbat en-Nahas. Què ens revelen aquests llocs?
A Feinan i Timna el paisatge està salpicat de fosses poc profundes, d’on els miners van extreure coure durant almenys dos mil anys. Avui dia, un visitant pot trobar escampats pel terreny fragments de roques de coure tacats de verd. Amb molt d’esforç, els antics miners cisellaven la superfície rocosa amb eines de pedra per extreure el coure de les vetes visibles. Quan s’exhaurien aquelles fonts, el que feien era excavar amb eines de metall per ampliar les coves i perforar pous profunds i túnels. En el llibre bíblic de Job trobem una descripció de la feina a les mines (Job 28:2-11). Era un treball molt dur; de fet, del segle III al V de la nostra era, les autoritats romanes sentenciaven els pitjors criminals i altres presoners a treballar a les mines de coure de Feinan.
A Khirbat en-Nahas (literalment «ruïnes de coure») s’han trobat enormes piles d’escòria, cosa que indica que en aquest lloc es fonia coure a escala industrial. Els erudits pensen que s’hi portaven minerals des de mines properes, com ara de Feinan i Timna. Per separar el coure del mineral, s’utilitzaven bufadors i manxes de peu per augmentar la temperatura de les brases fins a 1.200 graus Celsius durant vuit o deu hores. Normalment es necessitaven cinc quilos de mineral per produir un quilo de coure en lingots, els quals es podien usar posteriorment per fer diversos objectes.
L’ÚS DEL COURE A L’ANTIC ISRAEL
A la muntanya del Sinaí, Jehovà Déu va dir específicament que s’usés el coure de la zona per a la construcció del tabernacle. Més tard, es va seguir el mateix patró per construir el temple de Jerusalem (Èxode, capítol 27). És possible que els israelites tinguessin alguns coneixements de metal·lúrgia abans d’anar a Egipte, o potser els van adquirir allà. Durant l’èxode, van fondre metall i en van fer un vedell. També van poder elaborar molts utensilis de coure necessaris per al servei del tabernacle, com ara la gran pila, olles, paelles, pales i forquilles (Èxode 32:4).
Després, durant la travessia pel desert, potser a prop de Punon (probablement l’actual Feinan), una zona rica en coure, els israelites es van queixar del mannà i que no tenien aigua. Com a càstig, Jehovà els va enviar serps verinoses i molta gent va morir. Quan se’n van penedir, Moisès va intercedir per ells i Jehovà li va dir que fes una serp de coure i que la pengés dalt d’un pal. El relat explica: «Si una serp havia picat algú i aquest mirava la serp de bronze [coure], es posava bo» (Nombres 21:4-10; 33:43).
EL COURE DEL REI SALOMÓ
Molts elements del temple de Jerusalem eren de coure
El rei Salomó va usar grans quantitats de coure per guarnir el temple de Jerusalem. Molt d’aquest coure el va obtenir el seu pare, el rei David, de les conquestes a Síria (1 Paralipòmens [Cròniques] 18:6-8). «La gran pica, de bronze fos», que usaven els sacerdots per rentar-se, tenia una capacitat de seixanta-sis mil litres i pot ser que pesés fins a trenta tones (1 Reis 7:23-26, 44-46). També hi havia dues columnes colossals de coure a l’entrada del temple. Feien 8 metres d’alçada, i tenien uns capitells d’uns 2,2 metres. Eren buides, tenien un gruix de 7,5 centímetres i feien 1,7 metres de diàmetre (1 Reis 7:15, 16; 2 Paralipòmens 4:17). Ens sorprèn pensar en la quantitat de coure que es va usar tan sols per fer aquests elements del temple.
En temps bíblics la gent també emprava molt el coure a la vida quotidiana. Per exemple, llegim que es feien armes, grillons, instruments musicals i portes de coure (1 Samuel 17:5, 6; 2 Reis 25:7, TBS; 1 Paralipòmens 15:19; Salm 107:16). També, Jesús va parlar sobre diners de «coure» per als cinyells i l’apòstol Pau va mencionar «Alexandre, el courer» (Mateu 10:9, TBS; 2 Timoteu 4:14, Bíblia, Fundació Bíblica Catalana, ed. 1932).
Als arqueòlegs i historiadors encara els queden pendents moltes preguntes sobre l’origen de tants objectes de coure de temps bíblics i sobre el misteri del tresor de Nahal Mishmar. Amb tot, el fet és, tal com confirmen els relats bíblics, que la terra que van heretar els israelites realment era ‘una terra bona i de les seves muntanyes en van extreure coure’ (Deuteronomi 8:7-9, TBS).