Enoc va caminar amb Déu enmig d’un món malvat

EL DIABLE assegura que pot fer que tots els humans deixin de servir Déu i, a vegades, ha semblat que ho aconseguia. La Bíblia no menciona ningú que servís Jehovà fidelment fins gairebé cinc segles després de la mort d’Abel. La majoria de persones es comportaven de manera irreverent i cometien pecats molt greus.

Va ser enmig d’aquell ambient tan allunyat de Déu que Enoc va haver de viure. Segons la cronologia bíblica, va néixer l’any 3404 a. de la n. e. i, a diferència dels seus contemporanis, ell va agradar a Déu. De fet, l’apòstol Pau el va mencionar quan va parlar d’alguns servents de Jehovà que eren tot un exemple de fe. Però, qui va ser Enoc? A quins reptes va haver de fer front? Com els va superar? I en què ens beneficia analitzar el seu exemple d’integritat?

Durant els dies d’Enós, gairebé quatre segles abans que nasqués Enoc, «la gent va començar a invocar el nom de Jehovà» (Gènesi 4:26). Però tenint en compte que el nom de Jehovà s’utilitzava des de l’inici de la història humana, què volen dir aquestes paraules? Pel que sembla, la gent de l’època d’Enós no invocava el nom de Jehovà per adorar-lo. Alguns erudits que estudien hebreu antic pensen que Gènesi 4:26 hauria de dir «van començar de manera profana» o «llavors va començar la profanació». És molt possible que utilitzessin el nom de Jehovà per referir-se a ells mateixos o a certes persones per mitjà de les quals intentaven apropar-se a Déu. També pot ser que fessin servir el nom de Jehovà per als seus ídols.

Enoc va caminar amb el Déu verdader

Malgrat que Enoc vivia envoltat de persones irreverents, «va caminar fidelment amb el Déu verdader», Jehovà. A la Bíblia no trobem res que indiqui que els seus avantpassats Set, Enós, Quenan, Mahalalel i Jared també caminessin amb Déu, si més no, no van servir Jehovà al mateix nivell que Enoc. Així doncs, per la seva manera de viure, aquest servent de Déu va destacar sobre tots ells (Gènesi 5:3-27).

Enoc sempre va fer la voluntat de Jehovà i això li va permetre caminar amb Déu, és a dir, gaudir d’una amistat íntima i personal amb ell. I a Jehovà el va fer molt feliç veure tots els esforços que feia per servir-lo. Per exemple, a Gènesi 5:22, la Septuaginta diu que Enoc «era agradable a Déu», una idea que també va expressar l’apòstol Pau (Hebreus 11:5).

Per què va poder gaudir Enoc d’una bonica amistat amb Jehovà? Perquè tenia una gran fe. Segurament, tenia fe en la «descendència» promesa de la «dona». A més, pot ser que Enoc conegués personalment Adam i que aquest li hagués explicat el que havia passat al jardí de l’Edèn. Sens dubte, tot el que Enoc sabia sobre Jehovà va fer que volgués buscar-lo «amb insistència» (Gènesi 3:15; Hebreus 11:6, 13).

Ara bé, tenir una amistat estreta amb Jehovà implica més que simplement conèixe’l. Veritat que el punt de vista dels nostres amics íntims influeix en la nostra manera de pensar i actuar? De fet, sempre ens esforcem de valent per no fer o dir res que pugui trencar l’amistat que tenim amb ells. I, si estem pensant en fer algun canvi a la nostra vida, segur que tenim en compte l’efecte que aquest tindrà en els nostres amics.

De la mateixa manera, si desitgem ser amics de Jehovà, sempre l’hem de tenir en compte. Per aconseguir-ho, el primer que hem de fer és saber quines coses li agraden i quines no. Llavors, ens hem d’esforçar al màxim per pensar i actuar com ell desitja.

Queda clar, doncs, que per caminar amb Déu hem de fer les coses que a ell li agraden. Això és precisament el que va fer Enoc durant més de 300 anys. De fet, en el cas d’Enoc, el verb hebreu que es tradueix per ‘caminar’ denota una acció contínua. Les Escriptures també parlen de Noè, un altre home de fe que va caminar amb Déu (Gènesi 6:9).

Segons la Bíblia, Enoc «va ser pare de fills i filles». Un dels seus fills va ser Matusalem (Gènesi 5:21, 22). Segur que Enoc va fer tot el possible per ser un bon cap de família. Ara bé, practicar l’adoració verdadera enmig de persones tan malvades no devia ser gens fàcil. A més, és molt probable que Lamec, el pare de Noè, fos l’únic contemporani d’Enoc que també servia Jehovà (Gènesi 5:28, 29). Amb tot, Enoc va ser molt valent i mai va deixar d’adorar el Déu verdader.

Què va ajudar Enoc a mantenir-se lleial a Déu? És evident que no va passar temps amb aquells que profanaven el nom de Jehovà o amb qualsevol altra persona que fos una mala companyia. A banda d’això, segur que va fer molta oració i així va enfortir la seva determinació de no fer res que pogués ferir Jehovà.

Una profecia contra els irreverents

Obeir les elevades normes de Déu en un món ple de persones irreverents devia ser tot un repte. A més a més, Enoc va haver de proclamar un missatge de judici contra els malvats. Guiat per l’esperit de Déu, va profetitzar: «Mireu! Jehovà ha vingut amb les seves santes miríades per jutjar a tothom i per condemnar tots els irreverents per les coses irreverents que han fet de manera irreverent i per totes les paraules insolents que aquests pecadors irreverents han dit contra ell» (Judes 14, 15).

Com va reaccionar aquella gent tan perversa a les paraules d’Enoc? Segurament, com a conseqüència del seu contundent missatge, el profeta no era una persona gaire popular i és possible que hagués d’afrontar burles, humiliacions i amenaces. Molt probablement alguns dels seus enemics fins i tot volien acabar amb la seva vida. Però Enoc no es va deixar intimidar. Ell sabia què li havia passat al just Abel i, igual que ell, estava decidit a mantenir-se ferm, passés el que passés.

«Déu se’l va endur»

Sembla que la vida d’Enoc corria tant de perill que la Bíblia diu que «Déu se’l va endur» (Gènesi 5:24). Jehovà no va permetre que el seu estimat profeta patís a mans d’aquells enemics tan despietats. És per això que, tal com va dir l’apòstol Pau, «Enoc va ser traslladat perquè no veiés la mort» (Hebreus 11:5). Moltes persones afirmen que en realitat Enoc no va morir, sinó que Déu se’l va endur al cel perquè continués vivint allà. Ara bé, Jesús va dir: «Cap home ha pujat al cel excepte el que ha baixat del cel, el Fill de l’Home». Per tant, el fill de Déu va ser el «precursor» de tots els que pugen al cel (Joan 3:13; Hebreus 6:19, 20).

Però, aleshores què signifiquen les paraules «Enoc va ser traslladat perquè no veiés la mort»? És molt probable que per evitar que patís al morir, Jehovà el traslladés de la vida a la mort, segurament durant una visió. Les Escriptures diuen que després d’això «ningú el va trobar», així que és possible que Jehovà fes desaparèixer el cos d’Enoc, igual que va fer en el cas de Moisès (Deuteronomi 34:5, 6).

En total, Enoc va viure 365 anys, molt menys que la majoria dels seus contemporanis. Amb tot, el que realment importa no és la quantitat d’anys que viu un servent de Déu, sinó que es mantingui fidel fins al final de la seva vida. I això és precisament el que va fer Enoc. La Bíblia diu que «abans de ser traslladat va rebre testimoni que li indicava que havia agradat a Déu». No sabem com Jehovà es va comunicar amb ell, però el que sí que sabem és que, abans de morir, li va fer saber que l’estimava molt. Estem segurs que el té a la seva memòria i que el ressuscitarà.

Imita la fe d’Enoc

Tots fem bé d’imitar la fe dels servents lleials de Déu (Hebreus 13:7).Com hem vist, gràcies a la seva fe, Enoc va arribar a ser el primer profeta fidel de Jehovà. A més, encara que vivia en un món com el nostre, violent, malvat i irreverent, va decidir ser diferent. D’altra banda, Jehovà li va demanar que declarés un missatge de judici molt sever i li va donar les forces per fer-ho. Amb l’ajuda del seu Déu, Enoc va poder complir amb aquella comissió malgrat l’oposició dels seus enemics. Sens dubte, la gran fe i devoció d’Enoc són dignes d’imitar.

Si mostrem la mateixa fe, nosaltres també serem diferents i Jehovà ens donarà forces per predicar durant aquests últims dies. Podem estar segurs que ens ajudarà a ser valents per fer front a l’oposició. A més, tenir una fe forta ens permetrà mantenir-nos lleials a Jehovà i alegrar el seu cor (Proverbis 27:11). Així doncs, si tenim una fe com la d’Enoc, nosaltres també podrem caminar amb Déu enmig d’un món irreverent.

[Requadre]

Cita la Bíblia del Llibre d’Henoc?

El Llibre d’Henoc és un text apòcrif i pseudoepigràfic que s’atribueix falsament al profeta Enoc. Segurament es va escriure entre el segle II i el segle I a. de la n. e. Aquest llibre és un recull de mites jueus, un conjunt d’històries inventades basades en la breu referència que el llibre de Gènesi fa d’Enoc. Per això, tots aquells que estimen la Paraula de Déu no l’accepten com a cert.

A la Bíblia, les paraules profètiques d’Enoc només apareixen al llibre de Judes i són les següents: «Mireu! Jehovà ha vingut amb les seves santes miríades per jutjar a tothom i per condemnar tots els irreverents per les coses irreverents que han fet de manera irreverent i per totes les paraules insolents que aquests pecadors irreverents han dit contra ell» (Judes 14, 15). Molts erudits afirmen que Judes estava citant directament del Llibre d’Henoc. Però de veritat citaria Judes d’un llibre apòcrif com aquest?

Les Escriptures no expliquen com és que Judes coneixia la profecia d’Enoc, però potser simplement va citar d’una font reconeguda entre els jueus, una tradició fiable que es va transmetre d’una generació a una altra des de temps antics. Això segurament és el que Pau també va fer quan va parlar de Jannes i Jambres, els bruixots de la cort del faraó que es van oposar a Moisès. De fet, no sabríem els noms d’aquests homes si l’apòstol no els hagués mencionat. Així doncs, si l’escriptor del Llibre d’Henoc va citar d’una font antiga com aquesta no hauríem de dubtar que Judes també ho fes (Èxode 7:11, 22; 2 Timoteu 3:8).a

En realitat, la manera com Judes va aconseguir la informació no és important. Sabem que podem confiar en el seu relat perquè el va escriure sota inspiració divina i, sens dubte, l’esperit sant de Déu es va assegurar que no escrivís res que no fos cert (2 Timoteu 3:16).

[Nota]

[Imatge]

Enoc va proclamar el missatge de Jehovà amb valentia