Jesús cura una nena i un home sord

Després de denunciar els fariseus per les seves tradicions egoistes, Jesús se’n va amb els seus deixebles. Es dirigeix cap a les regions de Tir i Sidó, situades molts quilòmetres al nord-oest, a Fenícia.

Jesús troba una casa per quedar-s’hi, però no vol que la gent sàpiga que està allà. Amb tot, aquí tampoc pot passar desapercebut. Una dona d’origen grec que va néixer en aquesta zona troba Jesús i li suplica: «Tingues compassió de mi, Senyor, Fill de David. La meva filla està endimoniada i pateix molt» (Mateu 15:22; Marc 7:26).

Després d’una estona, els deixebles de Jesús li demanen: «Fes-la marxar, perquè no para de cridar darrere nostre». Com a resposta, Jesús explica els motius que té per no fer-li cas: «Només he sigut enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel». Però la dona no es rendeix. S’apropa a Jesús i s’inclina davant seu dient: «Senyor, ajuda’m!» (Mateu 15:23-25).

Potser per provar la fe d’ella, Jesús fa referència al punt de vista negatiu que tenen els jueus sobre la gent d’altres nacionalitats: «No està bé agafar el pa dels fills i donar-lo als gossets» (Mateu 15:26). Quan parla dels «gossets», o cadells, Jesús mostra els sentiments tendres que té cap als no jueus. I segur que l’expressió de la seva cara i el seu to de veu compassiu també expressen aquests sentiments.

En comptes d’ofendre’s, la dona entén que Jesús fa referència als prejudicis dels jueus, i diu humilment: «És veritat, Senyor, però els gossets es mengen les molles de pa que cauen de la taula dels seus amos». Jesús veu que té un bon cor, i diu: «Dona, tens molta fe. Que es faci tal com desitges» (Mateu 15:27, 28). I això és just el que passa, encara que la nena no està allà! Quan la dona torna a casa, troba la seva filla estirada al llit, completament curada. El dimoni ha marxat! (Marc 7:30.)

Jesús i els seus deixebles viatgen a través de la regió de Fenícia, en direcció al riu Jordà. Sembla que creuen el riu en algun punt al nord del llac de Galilea i entren a la regió de la Decàpolis. Allà, pugen a una muntanya, però les persones els troben i porten a Jesús els coixos, invàlids, cecs i muts. Deixen els malalts als peus de Jesús, i ell els cura. La gent es meravella i glorifica el Déu d’Israel.

Jesús es fixa en un home que és sord i parla amb dificultat. Imagina com s’ha de sentir aquest home enmig d’una gran multitud. Jesús potser s’adona que està molt nerviós i per això se l’emporta lluny de la gent. Quan estan sols, Jesús li indica el que farà per ell. Posa els seus dits a les orelles de l’home i, després d’escopir, li toca la llengua. I mirant al cel, Jesús diu: «Efatà», que vol dir ‘obre’t’. Tot seguit, l’home pot escoltar perfectament i parlar sense dificultat. Jesús no vol que se sàpiga el que ha passat, ja que prefereix que les persones creguin en ell per les coses que veuen i escolten elles mateixes (Marc 7:32-36).

El poder que Jesús té per fer aquestes curacions causa un gran impacte en els que l’observen, i es queden «completament admirats». Ells diuen: «Ho ha fet tot bé. Fins i tot fa que els sords hi sentin i que els muts parlin!» (Marc 7:37).