Els proclamadors del Regne van als tribunals

1, 2. (a) Què van aconseguir fer els líders religiosos amb la predicació, però com van reaccionar els apòstols? (b) Per què no van respectar la prohibició de predicar?

NOMÉS han passat unes setmanes des de la fundació de la congregació cristiana de Jerusalem a la Pentecosta del 33 de la n. e. Satanàs sap que és un bon moment per atacar-la, la vol destruir abans que es pugui consolidar. Ràpidament, mou els assumptes perquè els líders religiosos prohibeixin la predicació del Regne. Però els apòstols no deixen de proclamar la bona nova amb valentia i com a resultat ‘augmenta per al Senyor el nombre de creients’ (Ac. [Fe.] 4:18, 33; 5:14).

² Enfurismats, els opositors tornen a la càrrega, aquest cop empresonen tots els apòstols. Amb tot, aquella nit l’àngel de Jehovà obre les portes de la presó i, al començar el dia, els apòstols ja estan predicant de nou. Els tornen a arrestar i els porten davant les autoritats, que els acusen de desobeir el decret que prohibeix predicar. Els valents apòstols contesten: «Cal obeir Déu abans que els homes». Els governants estan tan enrabiats que els volen matar. En aquest moment crític, Gamaliel, un respectat mestre de la Llei, pren la paraula i adverteix a les autoritats: «Tingueu en compte què aneu a fer amb aquests homes. [...] Desenteneu-vos d’aquests homes i deixeu-los estar». Sorprenentment, li fan cas i els deixen marxar. Què fan els lleials apòstols? Amb molt de coratge no paren «d’ensenyar i d’anunciar el missatge joiós del Messies Jesús» (Ac. 5:17-21, 27-42; Prov. 21:1, 30).

3, 4. (a) Quin mètode ha usat amb èxit Satanàs durant molt temps? (b) Què analitzarem en aquest capítol i en els dos següents?

³ Aquell judici va ser el primer cas d’oposició de les autoritats contra la congregació cristiana, però ni de bon tros no en seria l’últim (Ac. 4:5-8; 16:20; 17:6, 7). Actualment, Satanàs continua fent que els opositors de l’adoració verdadera incitin les autoritats a restringir i prohibir la predicació. Els nostres enemics han presentat diverses acusacions contra el poble de Déu, com ara que som esvalotadors, sediciosos i venedors ambulants. Per demostrar que aquestes acusacions són falses, els nostres germans han anat als tribunals en el moment precís. Quin n’ha estat el resultat? Què tenen a veure amb tu sentències de fa dècades? Analitzem algunes causes judicials que han contribuït a «defensar i confirmar l’evangeli davant el tribunal» (Fili. 1:7, BCI).

⁴ En aquest capítol veurem com hem defensat el dret a predicar. En els següents dos capítols analitzarem algunes de les batalles legals que hem lliurat per mantenir-nos separats del món i complir amb les normes del Regne.

Esvalotadors o defensors lleials del Regne de Déu?

5. Per què van arrestar molts germans a final dels anys 1930, i què es van plantejar els responsables de l’organització?

⁵ A final dels anys 1930, ciutats i estats dels Estats Units d’Amèrica van voler obligar els Testimonis de Jehovà a obtenir permisos o llicències per poder predicar. Però els nostres germans no els van sol·licitar, perquè una llicència es pot anul·lar i creien que cap govern humà tenia prou autoritat per interferir en el manament de Jesús de predicar (Mc. 13:10). Com a resultat, es va arrestar centenars de predicadors del Regne. Els germans responsables de l’organització es van plantejar recórrer als tribunals. Tenien l’esperança de demostrar que les restriccions de l’Estat eren il·legals, ja que els Testimonis tenien dret a practicar la seva religió lliurement. Un incident de l’any 1938 va donar pas a un procés judicial que serviria de precedent. Què va passar?

6, 7. Què els va passar als Cantwell?

⁶ El dimarts 26 d’abril de 1938 el Newton Cantwell, que tenia seixanta anys, la seva dona, l’Esther, i els seus fills Henry, Russell i Jesse —tots cinc pioners especials— es preparaven per a un dia de predicació a la ciutat de New Haven (Connecticut). De fet, estaven preparats per estar fora més d’un dia. Per què? Com que ja els havien arrestat en diverses ocasions, sabien que ho podien fer una altra vegada. Però aquella possibilitat no els va fer enrere; desitjaven de tot cor predicar el missatge del Regne. Van anar a New Haven amb dos cotxes. El Newton portava el cotxe de la família carregat de publicacions bíbliques i gramòfons portàtils, i el Henry —que tenia vint-i-dos anys— portava un cotxe amb megafonia. Tal com havien imaginat, poques hores després els va parar la policia.

⁷ Primer van arrestar el Russell, de divuit anys, i després el Newton i l’Esther. De lluny, el Jesse, de setze anys, va veure com la policia s’emportava els seus pares i el seu germà. El Henry estava predicant en una altra part de la ciutat, així que el Jesse es va quedar tot sol. De totes maneres, va agafar el seu gramòfon i va seguir predicant. Dos homes catòlics van accedir a escoltar la gravació d’un discurs del germà Rutherford titulat «Enemics». Però mentre l’escoltaven es van enfadar tant que li van voler pegar. El Jesse va marxar pacíficament, però poc temps després un policia el va detenir. La policia no va presentar càrrecs contra la germana Cantwell, però sí que en va presentar contra el germà Cantwell i els seus fills, que van sortir sota fiança aquell mateix dia.

8. Per què van declarar culpable el Jesse Cantwell de ser un esvalotador?

⁸ El setembre d’aquell mateix any, la família Cantwell va comparèixer al jutjat de New Haven. El Newton, el Russell i el Jesse van ser condemnats perquè havien demanat donacions sense llicència. Tot i que van apel·lar al Tribunal Suprem de Connecticut, al Jesse el van declarar culpable d’alterar l’ordre públic, de ser un esvalotador. Per què? Perquè els dos homes catòlics que havien escoltat la gravació van testificar que el discurs insultava la seva religió i era ofensiu. Per impugnar aquestes sentències, els germans responsables van apel·lar al Tribunal Suprem dels Estats Units, la màxima autoritat judicial del país.

9, 10. (a) Què va decidir el Tribunal Suprem dels Estats Units en la causa de la família Cantwell? (b) Com ens beneficiem nosaltres d’aquella sentència?

⁹ El 29 de març de 1940 va començar el procés judicial. Charles E. Hughes, el president del Tribunal Suprem, i vuit jutges més van escoltar els arguments del germà Hayden Covington, un advocat dels Testimonis de Jehovà.a Quan el fiscal de Connecticut va presentar els seus arguments per intentar demostrar que els Testimonis eren uns esvalotadors, un jutge va preguntar: «Oi que el missatge que va proclamar Jesucrist no es va guanyar la simpatia dels seus contemporanis?». El fiscal va contestar: «No ho va fer, i si no recordo malament, la Bíblia també explica què li va passar a Jesús per proclamar aquell missatge». Quina frase més encertada! Sense adonar-se’n, el fiscal va comparar els Testimonis amb Jesús i va posar al mateix sac l’estat i els qui el van condemnar. El 20 de maig tots els membres del Tribunal van dictar sentència a favor dels Testimonis.

¹⁰ Per què va ser tan significativa aquella sentència? Va suposar un pas endavant en la protecció del dret al lliure exercici de la religió; cap govern federal, estatal o local no podria restringir legalment la llibertat religiosa. A més, el Tribunal no va veure en la conducta del Jesse cap «amenaça per a la pau i l’ordre públic». Així, doncs, la sentència va deixar clar que els Testimonis de Jehovà no som uns esvalotadors. Quina gran victòria legal per als servents de Déu! Com ens en beneficiem nosaltres? Un germà que és advocat explica: «El dret al lliure exercici de la nostra religió sense por de restriccions injustes fa possible que els Testimonis puguem compartir un missatge d’esperança amb les persones de la nostra comunitat».

Sediciosos o proclamadors de la veritat?

11. Quina campanya van dur a terme els nostres germans al Canadà, i per què?

¹¹ Durant els anys 1940 els Testimonis de Jehovà del Canadà es van enfrontar a persecució feroç. Per aquesta raó, l’any 1946 els nostres germans van fer una campanya de setze dies per divulgar que l’Estat no respectava el dret a la llibertat de culte i van distribuir el tractat Quebec’s Burning Hate for God and Christ and Freedom Is the Shame of All Canada («L’odi ardent del Quebec a Déu, Crist i la llibertat és la vergonya de tot el Canadà»). Aquest tractat de quatre pàgines explicava en detall els aldarulls instigats pel clergat, la brutalitat policial i els atacs de turbes violentes que van patir els nostres germans de la província del Quebec. «Es continua arrestant els Testimonis il·legalment», afirmava el tractat. «Hi ha unes vuit-centes acusacions contra els Testimonis de Jehovà a l’àrea metropolitana de Mont-real.»

12. (a) Com van reaccionar a la campanya els opositors? (b) De quin delicte s’acusava els nostres germans? (Consulta també la nota.)

¹² Com van reaccionar les autoritats? El primer ministre del Quebec, Maurice Duplessis, aliant-se amb el cardenal catòlic Villeneuve, va declarar una «guerra sense treva» en contra dels Testimonis. El nombre d’acusacions va passar de vuit-centes a mil sis-centes ràpidament. Una pionera va dir: «La policia ens va arrestar tants cops que en vam perdre el compte». Als Testimonis que trobaven distribuint el tractat se’ls acusava del delicte de publicar «libel sediciós».b

13. Qui van ser els primers a ser jutjats per sedició, i què va decidir el tribunal?

¹³ L’any 1947 el germà Aimé Boucher i les seves filles Gisèle, de divuit anys, i Lucille, d’onze anys, van ser els primers a ser jutjats per sedició. Havien distribuït el tractat Quebec’s Burning Hate prop de la seva granja, situada a les muntanyes del sud de la ciutat de Quebec. Però costava veure’ls com delinqüents, perquè el germà Boucher era un home humil i pacífic que cuidava tranquil·lament la seva petita granja i que de vegades viatjava a la ciutat amb el seu carro de cavalls. Tot i això, la seva família havia patit alguns dels abusos que el tractat mencionava. El jutge, que odiava els Testimonis, va rebutjar les proves que demostraven que els Boucher eren innocents i va acceptar l’argument del fiscal que el tractat promovia l’hostilitat i que, per tant, eren culpables. Així, doncs, l’opinió del jutge era, bàsicament, que dir la veritat és un delicte. Van condemnar l’Aimé i la Gisèle per sedició, i la petita Lucille va passar dos dies a la presó. Els germans van apel·lar al Tribunal Suprem del Canadà, la màxima autoritat judicial del país, i aquest va acceptar l’apel·lació.

14. Què van fer els germans del Quebec durant els anys de persecució?

¹⁴ Mentrestant, a pesar de la implacable oposició i dels atacs violents, els nostres valents germans del Quebec van continuar predicant el missatge del Regne, sovint amb molt bons resultats. En només quatre anys des de l’inici de la campanya amb el tractat, el nombre de Testimonis al Quebec va passar de tres-cents a mil!c

15, 16. (a) Què va decidir el Tribunal Suprem del Canadà en la causa de la família Boucher? (b) Quin efecte va tenir aquesta victòria en els nostres germans i la resta dels ciutadans?

¹⁵ El juny de 1950 va començar la vista de la causa de l’Aimé Boucher al Tribunal Suprem del Canadà, format per nou jutges. Sis mesos després, el 18 de desembre, el Tribunal va dictaminar al nostre favor. Per què? El germà Glen How, un advocat dels Testimonis, va explicar que el Tribunal va acceptar l’argument de la defensa que la «sedició» implica incitar a la violència o a la insurrecció contra el govern. Però el tractat «no incloïa cap d’aquestes provocacions i, per tant, era una forma legítima de llibertat d’expressió». El germà How va afegir: «Vaig veure amb els meus propis ulls com Jehovà ens va donar la victòria».d

¹⁶ La decisió del Tribunal Suprem va ser una clamorosa victòria per al Regne de Déu. Va deixar sense fonament les cent vint-i-dues causes pendents en què s’acusava els Testimonis del Quebec de libel sediciós. A més, va significar que a partir d’aquell moment els ciutadans del Canadà i la Commonwealth tenien llibertat per expressar la seva opinió sobre l’actuació del govern. Aquesta victòria també va frustrar l’atac de l’Estat i l’Església del Quebec a les llibertats dels Testimonis de Jehovà.e

Venedors ambulants o missatgers entusiastes del Regne?

17. Com intenten controlar la nostra predicació alguns governs?

¹⁷ Igual que els primers cristians, els servents de Jehovà d’avui dia no «posen en venda la paraula de Déu» (llegeix 2 Corintis 2:17). Amb tot, alguns governs intenten controlar la nostra predicació mitjançant lleis que regulen el comerç. Analitzem dues causes judicials que van deixar clar si som venedors ambulants o ministres religiosos.

18, 19. Com van intentar restringir la predicació les autoritats de Dinamarca?

¹⁸ Dinamarca. L’1 d’octubre de 1932 va entrar en vigor una llei que prohibia vendre publicacions sense una llicència de venda ambulant. Però els nostres germans no van demanar cap llicència. L’endemà, cinc publicadors van predicar tot el dia a Roskilde, una ciutat a més de trenta quilòmetres a l’oest de Copenhaguen, la capital. Al final del dia, un dels publicadors, l’August Lehmann, havia desaparegut; l’havien arrestat perquè venia publicacions sense llicència.

¹⁹ El 19 de desembre de 1932 l’August Lehmann va comparèixer al jutjat. Va declarar que havia estat visitant les persones per oferir publicacions bíbliques, però va negar ser un venedor ambulant. El jutjat li va donar la raó a l’afirmar: «L’acusat [...] es pot mantenir econòmicament, i no ha rebut cap benefici monetari ni té cap intenció de rebre’n. Tot el contrari, les seves activitats li han suposat una pèrdua econòmica». Posant-se de part dels Testimonis, el jutjat va dictaminar que l’activitat d’en Lehmann no podia «ser considerada comercial». Però els enemics del poble de Déu estaven entossudits a restringir la predicació a tot el país (Sl. 94:20). El fiscal va apel·lar fins arribar al Tribunal Suprem de Dinamarca. Com van reaccionar els nostres germans?

20. Què va decidir el Tribunal Suprem de Dinamarca, i quina va ser la reacció dels nostres germans?

²⁰ La setmana abans de la vista, els Testimonis de tot el país van intensificar la predicació. El dimarts 3 d’octubre de 1933 el Tribunal va fer pública la seva sentència. Va donar suport a la decisió del jutjat de primera instància que l’August Lehmann no havia comès cap delicte. Aquesta sentència va permetre als Testimonis predicar lliurement. Per agrair a Jehovà aquesta victòria legal, van predicar encara més. Des d’aleshores, els nostres germans de Dinamarca han pogut predicar sense que el govern hi interfereixi.

21, 22. Què va decidir el Tribunal Suprem dels Estats Units en la causa del germà Murdock?

²¹ Estats Units. El diumenge 25 de febrer de 1940 van arrestar el pioner Robert Murdock Jr. i set Testimonis més que estaven predicant a Jeannette, una ciutat prop de Pittsburgh (Pennsilvània). Se’ls va condemnar perquè no disposaven d’una llicència per oferir publicacions. El Tribunal Suprem va acceptar el recurs d’apel·lació.

²² El 3 de maig de 1943 el Tribunal va donar la raó als Testimonis. Es va oposar a l’ordenança de la ciutat que obligava a obtenir una llicència, perquè fixava «un impost a un dret garantit per la Constitució [dels Estats Units]». A més, la va invalidar perquè es tractava d’«una restricció de la llibertat de premsa i el lliure exercici de la religió». Al declarar l’opinió que compartien la majoria dels membres del Tribunal, el jutge William O. Douglas va afirmar que l’activitat dels Testimonis «és més que predicar, és més que la distribució de publicacions bíbliques. És una combinació de les dues». Després va afegir: «Aquesta forma d’activitat religiosa ocupa el mateix elevat estatus [...] que l’adoració a les esglésies i la predicació des dels púlpits».

23. Quina importància tenen per a nosaltres les victòries legals del 1943?

²³ Aquesta decisió del Tribunal Suprem va ser una gran victòria legal per al poble de Déu. Va deixar ben clar que som ministres cristians, no venedors ambulants. Aquell dia memorable de l’any 1943, els Testimonis de Jehovà van guanyar dotze de les tretze causes que s’havien presentat al Tribunal Suprem, inclòs el procés Murdock. Aquestes sentències han servit de precedent per a causes més recents en les quals els nostres enemics han tornat a qüestionar el dret a predicar el missatge del Regne públicament i casa per casa.

«Cal obeir Déu abans que els homes»

24. Què fem quan un govern prohibeix la predicació?

²⁴ Els servents de Jehovà estem molt agraïts quan els governs ens permeten predicar la bona nova lliurement. Però quan prohibeixen la nostra obra, simplement adaptem els nostres mètodes i busquem maneres de continuar predicant. Com els apòstols, sabem que «cal obeir Déu abans que els homes» (Ac. 5:29; Mt. 28:19, 20). A més, apel·lem als jutjats perquè aixequin la prohibició de la nostra obra. Analitzem-ne dos exemples.

25, 26. Per què els germans de Nicaragua van apel·lar al Tribunal Suprem, i amb quin resultat?

²⁵ Nicaragua. El 19 de novembre de 1952 el missioner i servent de sucursal Donovan Munsterman va entrar a l’Oficina d’Immigració a Managua, la capital. Li havien ordenat comparèixer davant del capità Arnoldo García, el responsable de l’Oficina. El capità va dir al germà Donovan que tots els testimonis de Jehovà de Nicaragua tenien «prohibit continuar predicant les seves doctrines i promovent les seves activitats religioses». Quan li va preguntar per què, el capità García va respondre que els Testimonis no tenien permís del ministre de Govern per predicar i que se’ls acusava de ser comunistes. Qui eren els acusadors? El clergat de l’Església catòlica.

²⁶ El germà Munsterman de seguida va apel·lar al Ministeri de Govern i Religions i al president Anastasio Somoza García, però va ser en va. Per tant, els germans van adaptar els seus mètodes: van tancar la Sala del Regne, es van començar a reunir en grups més petits i van deixar de predicar al carrer, però van seguir predicant el missatge del Regne. A la vegada, van presentar una demanda al Tribunal Suprem de Nicaragua perquè invalidés la prohibició. Els diaris van parlar de la prohibició i del contingut de la demanda, i el Tribunal va decidir acceptar la causa. Quin en va ser el resultat? El 19 de juny de 1953 el Tribunal Suprem va fer pública la seva decisió unànime a favor dels Testimonis. El Tribunal considerava que la prohibició violava les garanties constitucionals de llibertat d’expressió, consciència i manifestació de les creences. També va ordenar que es restablís la relació entre el govern de Nicaragua i els Testimonis.

27. Per què va sorprendre els nicaragüencs la decisió del Tribunal Suprem, i a qui van atribuir la victòria els nostres germans?

²⁷ Els nicaragüencs no es podien creure que el Tribunal Suprem s’hagués posat de part dels Testimonis. Fins aleshores, el clergat havia tingut tanta influència que el Tribunal hi evitava qualsevol conflicte. A més a més, els funcionaris del govern eren tan poderosos que el Tribunal quasi mai els duia la contrària. Els nostres germans estaven convençuts que havien aconseguit aquesta victòria perquè el Rei Messiànic els havia protegit i perquè no havien deixat de predicar (Ac. 1:8).

28, 29. Quin gir dels esdeveniments hi va haver al Zaire a mitjan dècada de 1980?

²⁸ Zaire. A mitjan dècada de 1980, hi havia uns trenta-cinc mil Testimonis al Zaire (ara la República Democràtica del Congo). La sucursal estava construint nous edificis per poder atendre l’augment constant de les activitats teocràtiques. El desembre de 1985 es va celebrar un congrés internacional a la capital, Kinshasa. Trenta-dos mil delegats de molts indrets del món van omplir l’estadi de la ciutat. Però llavors la situació dels Testimonis de Jehovà va començar a canviar. Què va passar?

²⁹ El germà Marcel Filteau, un missioner del Quebec (Canadà) que havia patit la persecució del règim de Duplessis, servia al Zaire en aquell moment. Ell va explicar el que va succeir: «El 12 de març de 1986 els germans responsables van rebre una carta que declarava il·legal l’associació dels Testimonis de Jehovà del Zaire». La prohibició estava signada pel president del país, Mobutu Sese Seko.

30. Quina decisió havia de prendre el Comitè de Sucursal, i què van decidir fer?

³⁰ L’endemà la ràdio nacional va anunciar: «No tornarem a saber res dels Testimonis de Jehovà al [Zaire]». I va començar la persecució. Van destruir Sales del Regne, van atacar, arrestar, empresonar i apallissar els nostres germans. Fins i tot van enviar a la presó nens i nenes Testimonis. El 12 d’octubre de 1988 el govern va confiscar els béns de la nostra organització i la Guàrdia Civil, una unitat militar, va ocupar la propietat de la sucursal. Els germans responsables van apel·lar al president Mobutu, però no van rebre cap resposta. Era el moment que el Comitè de Sucursal prengués una decisió molt important: «Hem d’apel·lar al Tribunal Suprem, o hem d’esperar?». En Timothy Holmes, un missioner que aleshores era el coordinador del Comitè de Sucursal, recorda: «Vam demanar a Jehovà saviesa i guia». Després de molta oració, el Comitè va decidir que no era el moment d’emprendre accions legals. Es van dedicar a cuidar els germans i a buscar maneres de continuar amb la predicació.

31, 32. (a) Quina decisió important va prendre el Tribunal Suprem del Zaire? (b) Quin efecte va tenir en els nostres germans?

³¹ Després d’uns anys, la pressió sobre els Testimonis es va reduir i el respecte als drets humans va augmentar al Zaire. El Comitè de Sucursal va arribar a la conclusió que havia arribat l’hora d’apel·lar al Tribunal Suprem del país perquè revoqués la prohibició. Sorprenentment, el Tribunal Suprem va acceptar el recurs. Aleshores, el 8 de gener de 1993, quasi set anys després de la prohibició presidencial, el Tribunal va decidir que les accions del govern contra els Testimonis havien estat il·legals i es va aixecar la prohibició. Prova d’imaginar què implicava aquella sentència. A l’anul·lar una decisió del president del país, els jutges van posar en perill la seva vida. El germà Holmes explica: «Durant el temps que va durar el litigi vam veure que Jehovà pot canviar les coses» (Dan. 2:21). Aquesta victòria va enfortir la fe dels nostres germans. Van sentir que el Rei, Jesús, havia dirigit el seu poble a saber quan i com havien d’actuar.

³² Sense la prohibició, la sucursal va poder fer venir missioners, construir noves instal·lacions i importar publicacions bíbliques.f Veure com Jehovà protegeix el nostre benestar espiritual ens omple d’alegria! (Is. 52:10.)

Jehovà «és el meu ajut»

33. Què aprenem d’aquest breu repàs d’algunes victòries legals?

³³ Aquestes victòries legals demostren que Jesús ha complert la seva promesa de ‘donar-nos una eloqüència i una saviesa que cap dels nostres adversaris no podrà resistir ni contradir’ (llegeix Lluc 21:12-15). De vegades, Jehovà ha usat persones com Gamaliel per protegir el seu poble o ha fet que jutges i advocats valents defensin la justícia. Jehovà s’ha encarregat d’inutilitzar les armes dels nostres enemics (llegeix Isaïes 54:17). L’oposició no pot aturar l’obra de Déu.

34. Què tenen d’especial les nostres victòries legals, i què demostren? (Consulta també el requadre «Victòries legals destacades que van impulsar la predicació».)

³⁴ Què tenen d’especial aquestes victòries legals? Els Testimonis de Jehovà no som prominents ni influents; no votem, no donem suport a les campanyes polítiques ni intentem influir en els polítics. I als germans que han estat portats als tribunals se’ls sol considerar «sense cultura ni instrucció» (Ac. 4:13). Així, doncs, des del punt de vista humà, els tribunals no tenen gaires al·licients per portar la contrària als nostres poderosos enemics religiosos i polítics i donar-nos la raó. Amb tot, els tribunals han dictat sentència a favor nostre moltes vegades. Les nostres victòries legals demostren que caminem «en el Crist a la presència de Déu» (2 Cor. 2:17). Per aquesta raó, unim les nostres veus a la de l’apòstol Pau i diem: «[Jehovà] és el meu ajut, no temeré» (Heb. 13:6).