Què signifiquen realment els mots ànima i esperit?

EN QUÈ us fan pensar els mots ànima i esperit? Molts creuen que aquests termes signifiquen quelcom invisible i immortal que hi ha en el nostre interior. Creuen que, al morir, una part invisible de l’ésser humà abandona el cos i continua vivint. Com que aquesta creença està tan estesa, molta gent se sorprèn quan descobreix que no es correspon en absolut amb el que ensenya la Bíblia. Què són, doncs, l’ànima i l’esperit segons la Paraula de Déu?

LA PARAULA ÀNIMA EN LA BÍBLIA

Parlem, en primer lloc, de l’ànima. Segurament recordaràs que, bàsicament, la Bíblia es va escriure originalment en hebreu i grec. Per referir-se a l’ànima, els escriptors de la Bíblia van utilitzar la paraula hebrea néfeix i la grega psykhēʹ. Aquests dos termes apareixen més de 800 vegades en les Escriptures, i la Traducción del Nuevo Mundo els tradueix conseqüentment per «ànima». Si analitzem com s’utilitzen en la Bíblia les paraules ànima o ànimes, és fàcil adonar-se que aquest terme bàsicament designa (1) les persones, (2) els animals, o (3) la vida d’una persona o d’un animal. Examinem alguns textos bíblics que mostren aquests tres significats.

Persones. «En els dies de Noè [...] pocs, és a dir, vuit ànimes, foren salvades per l’aigua» (1 Pere 3:20, Monjos de Montserrat [MM], ed. 1958). Aquí és evident que la paraula ànimes es refereix a éssers humans: Noè, la seva dona, els seus tres fills i les seves respectives dones. Èxode 16:16 (MM, ed. 1927) descriu les instruccions que van rebre els israelites respecte a la recollida del mannà. Se’ls va dir: «Aplegueu-ne cadascú segons en necessiti, [...] segons el nombre de les vostres ànimes. Que en prengui cadascú per als qui estan a la seva tenda». O sigui, es recollia una quantitat de mannà segons el nombre de persones de cada família. Es poden trobar altres exemples bíblics de la paraula ànima o ànimes amb el significat de «persona» o «persones» a Gènesi 46:18, Fundació Bíblica Catalana (FBC), ed. 1928; Josuè 11:11, MM, ed. 1953; Actes (Fets) 27:37, MM, ed. 1933 i Romans 13:1, MM, ed. 1928.

Animals. El relat bíblic de la creació diu: «Déu digué: “Que les aigües produeixin éssers vivents [ànima vivent, FBC, ed. 1928] i hi hagi aus que volin per damunt la terra, en l’espai obert del cel.” I fou així. Déu digué: “Que la terra produeixi éssers vivents [ànima vivent, FBC, ed. 1928] segons la seva espècie: animals domèstics, rèptils i animals salvatges, segons cada espècie.” I fou així» (Gènesi 1:20, 24, Bíblia Evangèlica Catalana [BEC]). En aquest passatge, els peixos, els animals domèstics i els animals salvatges es designen amb la mateixa paraula: ànimes. Les aus i els altres animals també s’anomenen «ànimes» a Gènesi 9:10, BEC; Levític 11:46, MM, ed. 1927 i Nombres 31:28, MM, ed. 1928.

La vida de la persona. A vegades, la paraula ànima es refereix a la vida d’una persona. Jehovà va dir a Moisès: «Són morts tots els homes que cercaven la teva ànima» (Èxode 4:19, MM, ed. 1927). Què buscaven realment els enemics de Moisès? Pretenien prendre-li la vida. Molt abans d’això, quan Raquel estava donant a llum el seu fill Benjamí, va «lliurar l’ànima, perquè es moria» (Gènesi 35:16-19, FBC). Aleshores, Raquel va perdre la seva vida. Fixa’t també en aquestes paraules de Jesús: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida [ànima, NM] per les ovelles» (Joan 10:11). Jesús va donar la seva ànima, o la vida, en benefici de la humanitat. Queda clar en aquests textos bíblics que la paraula ànima es refereix a la vida d’una persona. Trobaràs més exemples de la paraula ànima amb aquesta connotació a 1 Reis 17:17-23; Mateu 10:39, NM; Joan 15:13, NM i Actes (Fets) 20:10.

Un estudi més profund de la Paraula de Déu revela que els termes immortal o etern no apareixen en cap lloc de la Bíblia relacionats amb la paraula ànima. Ben al contrari, les Escriptures afirmen que l’ànima és mortal, és a dir, que mor (Ezequiel 18:4, 20, BEC). Per això, la Bíblia qualifica la persona que ha mort senzillament d’«ànima morta» (Levític 21:11, NM).

QUÈ ÉS «L’ESPERIT»?

Examinem ara com s’utilitza el terme esperit en la Bíblia. Algunes persones pensen que esperit i ànima volen dir exactament el mateix. Però això no és cert. La Bíblia deixa ben clar que l’esperit i l’ànima són dues coses diferents. En què es diferencien?

Al referir-se a «l’esperit», els escriptors bíblics van utilitzar el mot hebreu rúah i el grec pneûma. La Bíblia mateixa ens aclareix el significat d’aquestes paraules. Per exemple, Salm 104:29 diu: «Si els retireu l’alè [esperit (rúah), MM, ed. 1932], expiren, i tornen a la pols d’on van sortir». Jaume 2:26 assenyala que «el cos sense l’esperit [pneûma] és mort». En aquests versicles és evident que «esperit» es refereix a allò que dóna vida a un cos. Sense esperit, el cos és mort. Per això, en la Bíblia la paraula rúah no només es tradueix per «esperit», sinó també per «força», o energia de vida. Per exemple, respecte al Diluvi dels dies de Noè, Déu va dir: «Jo faré venir el diluvi d’aigua a la terra per exterminar de sota el cel tot allò que té un alè [rúah] de vida [força de vida, NM]» (Gènesi 6:17; 7:15, 22, NM). Per tant, «esperit» es refereix a una força invisible, l’espurna de vida, que manté vives totes les criatures.

L’ànima i l’esperit no són el mateix. El cos necessita l’esperit de la mateixa manera que un aparell de ràdio necessita l’electricitat per funcionar. Pensem en una ràdio portàtil, per exemple. Quan hi posem piles i l’engeguem, l’electricitat emmagatzemada a les piles actua com si portés vida a la ràdio. Però sense piles, la ràdio no funciona, és com si estigués morta. Passa el mateix quan, en el cas d’un altre tipus de ràdio, es desendolla el cable de la xarxa elèctrica. De manera similar, l’esperit és la força que fa que el nostre cos visqui. Com en el cas de l’electricitat, no té sentiments i no pot raonar. És una força impersonal. No obstant això, sense l’esperit, o la força de vida, els nostres cossos «expiren, i tornen a la pols d’on van sortir», com va deixar clar el salmista.

En relació amb la mort d’un home, Eclesiastès 12:7 declara: «I la pols [del seu cos] se’n torni a terra, com ja hi era, i l’esperit retorni a Déu, que el va donar». Quan l’esperit, o la força de vida, deixa el cos, el cos mor i torna al lloc d’on va provenir: a la terra. La força de vida també torna a Déu, d’on va provenir (Job 34:14, 15; Salm 36:10 [36:9 en NM]). Això no vol dir que la força de vida en realitat viatgi cap al cel. Més aviat, significa que l’única esperança de vida futura que hi ha per als qui han mort depèn de Jehovà Déu. Per dir-ho així, la seva vida està a les mans de Déu. Únicament el poder de Déu pot fer que l’esperit, o la força de vida, torni a la persona i així visqui una altra vegada.

Ens reconforta molt saber que això és precisament el que farà Déu per a tots els qui estiguin descansant en les tombes commemoratives (Joan 5:28, 29). Quan arribi el moment de ressuscitar-los, Jehovà els formarà un cos nou i els hi insuflarà esperit, o força de vida. Quina alegria!

Si vols aprendre més respecte a l’ús que la Bíblia fa dels termes ànima i esperit, trobaràs informació útil al fullet ¿Qué nos sucede cuando morimos? i a les pàgines 32-36 i 136-140 del llibre Razonamiento a partir de las Escrituras, ambdues publicacions editades pels Testimonis de Jehovà.