Saule, un instrument escollit per Jesús

SAULE de Tars perseguia els cristians amb tanta crueltat que no li importava si havia de matar-los. Però Jesús tenia uns altres plans per a ell. Saule no sabia que allò que perseguia amb tanta vehemència seria el que acabaria defensant amb la mateixa intensitat. Jesús va dir: «Aquest home és un instrument que he escollit per portar el meu nom a les nacions, així com a reis i als fills d’Israel» (Fets 9:15).

És evident que Jesús havia vist que Saule tenia bones qualitats i un gran potencial. Tot i que ell mateix es va descriure com un home «insolent», quan el Fill de Déu li va mostrar misericòrdia i el va escollir per donar-li una assignació especial, va canviar radicalment (1 Timoteu 1:12, 13). Saule s’havia dedicat en cos i ànima a perseguir els cristians i fins i tot havia participat en l’assassinat d’Esteve però, un cop es va fer cristià, va enfocar totes les seves energies a nous objectius. Quines qualitats va veure Jesús en Saule? De quina família provenia? Per què els seus antecedents i experiència el feien idoni per defensar el cristianisme? I, què podem aprendre del seu exemple?

La família de Saule

Tal com mostra la Bíblia, quan van assassinar Esteve poc després de la Pentecosta de l’any 33 de la n. e., Saule era un home «jove». I, quan va escriure la carta a Filemó pels volts de l’any 60 o 61, era «un home gran» (Fets 7:58; Filemó 9). Segons els erudits, en aquella època, es considerava que algú era jove si tenia entre 24 i 40 anys i que era gran si tenia entre 50 i 56 anys. Així doncs, tenint en compte aquests càlculs, Saule probablement va néixer pocs anys després que Jesús.

Al primer segle, hi havia molts jueus escampats pel món degut a les conquestes, l’esclavitud, les deportacions, el comerç o perquè havien decidit marxar voluntàriament. La família de Saule formava part d’aquests jueus que vivien lluny de Judea. Amb tot, seguien la Llei al peu de la lletra. Ell mateix va dir que havia sigut «circumcidat el vuitè dia» i que era «de la nació d’Israel, de la tribu de Benjamí, hebreu de pares hebreus, fariseu respecte a la llei». Saule era la forma grega del nom hebreu Saül, que era el nom del primer rei d’Israel i que, igual que Saule, pertanyia a la tribu de Benjamí. A més, com que Saule tenia la nacionalitat romana de naixement, també tenia un nom llatí: Paulus (Filipencs 3:5; Fets 13:21; 22:25-29).

El fet que Saule tingués la ciutadania romana de naixement significa que algun home de la seva família l’havia obtingut. Com? La Bíblia no ho explica. La ciutadania romana es podia heretar o es podia concedir a individus o grups per diverses raons: per algun mèrit en particular, com a recompensa per haver prestat algun servei especial a l’Estat o com a resultat d’alguna maniobra política. A banda d’això, els soldats de les tropes auxiliars rebien la ciutadania un cop acabaven el seu servei a les legions romanes. Quan un esclau comprava la seva llibertat a un romà o aquest l’alliberava, també rebia la ciutadania. Els habitants de les zones conquerides pels romans que es convertien en colònies romanes, amb el temps, podien rebre aquesta ciutadania. I també es creu que, en moments puntuals, la ciutadania romana es podia comprar per una gran quantitat de diners.

Saule era de Tars, la capital de la província romana de Cilícia (actualment al sud de Turquia). Encara que en aquella zona hi havia una gran comunitat jueva, Saule també estava molt en contacte amb la cultura dels gentils. Es calcula que al segle I la ciutat tenia una població d’entre 300.000 i 500.000 habitants. Tars era famosa per ser un centre de la cultura hel·lenística. També era un gran nucli comercial estratègicament situat a la principal ruta entre Àsia Menor, Síria i Mesopotàmia. La riquesa d’aquesta ciutat provenia del comerç i del cultiu de les fèrtils terres dels voltants que produïen cereals, vi i lli. A més, la tela de pèl de cabra amb la qual es feien tendes s’elaborava a la pròspera indústria tèxtil de Tars.

L’educació de Saule

Saule, o Pau, feia tendes de campanya per mantenir-se en sentit econòmic durant els seus viatges missionals (Fets 18:2, 3; 20:34). Aquest ofici era molt comú a la seva ciutat natal i és molt possible que de jove l’aprengués del seu pare.

El fet que Saule parlés diversos idiomes, en especial el grec, que era la llengua vehicular de l’Imperi romà, també va ser molt útil per a la seva obra missional (Fets 21:37-22:2). Els lingüistes que han analitzat els seus escrits diuen que el seu grec és excel·lent. El vocabulari que utilitza no és ni clàssic ni literari, sinó que reflecteix el vocabulari de la Septuaginta, la traducció en grec de les Escriptures Hebrees que Saule tot sovint citava o parafrasejava. Per aquesta raó, diversos erudits han arribat a la conclusió que Saule, com a mínim, va rebre una bona formació bàsica en grec, probablement en una escola jueva. L’erudit Martin Hengel va escriure: «En l’antiguitat, no es podia accedir a una bona educació, especialment en grec, de manera gratuïta. Per norma general, implicava certa solvència».a Així doncs, l’educació que Saule va rebre sembla indicar que venia d’una família amb un bon nivell econòmic.

Segurament, quan tenia uns 13 anys, Saule es va mudar a Jerusalem, a uns 840 quilòmetres de casa seva, per continuar estudiant. Allà, va ser educat als peus de Gamaliel, un mestre de la tradició farisaica molt respectat (Fets 22:3; 23:6). Qualsevol persona que rebés aquesta preparació acadèmica, que actualment equivaldria a l’educació universitària, tenia l’èxit assegurat dins del judaisme.b

Les habilitats de Saule

Saule pertanyia a tres mons. La seva família era jueva, però es va criar en una ciutat romana que, a més, era un centre de la cultura grega. Sens dubte, l’entorn cosmopolita i multilingüe on va créixer el va ajudar a fer-se «tot a gent de tota classe» (1 Corintis 9:19-23). A més, la seva ciutadania romana li va permetre defensar legalment les bones notícies i portar-les davant del governant més important de l’Imperi romà (Fets 16:37-40; 25:11, 12). Naturalment, Jesús coneixia a la perfecció els antecedents, l’educació i la personalitat de Saule quan va dir a Ananies: «Ves-hi, perquè aquest home és un instrument que he escollit per portar el meu nom a les nacions, així com a reis i als fills d’Israel. Li mostraré clarament tot el que haurà de patir pel meu nom» (Fets 9:13-16). Un cop ben dirigit, el zel de Saule va ser essencial per fer arribar el missatge del Regne fins a terres llunyanes.

Que Jesús escollís Saule i li donés una assignació especial va ser un esdeveniment clau en la història del cristianisme. Ara bé, tots els cristians tenim habilitats i qualitats que podem utilitzar per predicar les bones notícies. Quan Saule va entendre el que Jesús volia d’ell, de seguida es va posar mans a l’obra i va fer tot el possible per promoure els interessos del Regne. Pots fer tu el mateix?

[Notes]

[Requadre/Imatge]

Registre i certificació de la ciutadania romana

August va emetre dues lleis (l’any 4 i l’any 9 de la n. e.) que obligaven tots els ciutadans romans a inscriure en un registre els fills legítims. Per fer-ho, tenien un període de 30 dies des del naixement de la criatura. Les famílies que vivien a les províncies havien d’anar a l’oficina de registre que els correspongués i declarar davant d’un magistrat que el seu fill era legítim i que tenia la ciutadania romana. També s’havia de deixar constància del nom dels pares, del sexe i del nom del nen i de la seva data de naixement. Fins i tot abans que es fessin aquestes lleis, cada cinc anys es feia un cens per registrar els ciutadans de totes les municipalitats, colònies i prefectures romanes.

Així doncs, una persona podia recórrer a aquests arxius per acreditar que tenia la ciutadania romana. Es podien obtenir còpies certificades d’aquests documents en forma de díptics de fusta (tauletes plegables). Alguns erudits pensen que, quan Pau va afirmar que era ciutadà romà, probablement va poder presentar un certificat que ho demostrava (Fets 16:37; 22:25-29; 25:11). Com que la ciutadania romana es considerava gairebé «sagrada» i atorgava molts privilegis a la persona que la posseïa, la falsificació d’aquests documents era un delicte molt greu. De fet, es castigava amb la mort.

[Crèdits]

Historic Costume in Pictures/Dover Publications, Inc., New York

[Requadre/Imatge]

El nom romà de Saule

El nom de tots els homes romans tenia almenys tres elements. Un nom personal, un nom gentilici, que identificava la seva tribu o llinatge, i un cognom. Un conegut exemple d’això és Gai Juli Cèsar. A la Bíblia no apareixen noms romans sencers, però per les fonts seglars sabem que el nom complet d’Agripa era Marc Juli Agripa i el de Gal·lió, Lluci Juni Gal·lió (Fets 18:12; 25:13). Ara bé, sí que hi apareixen els dos últims elements del nom d’alguns personatges, com ara Ponç Pilat (inscripció de més avall), Sergi Pau, Claudi Lísies i Porci Festus (Fets 4:27; 13:7; 23:26; 24:27).

No és possible establir amb certesa si Paulus era el nom personal de Saule o el seu cognom. A més, no era gens inusual que s’afegís a la persona un nom informal que només feien servir els seus amics i familiars. Tenir un nom no romà, com Saule, podia ser útil en alguna situació. Un erudit explica: «[Saule] no funcionava com a nom romà, però sens dubte era molt apropiat com a signum [sobrenom] donat a un ciutadà romà».c A les zones multilingües, un home podia decidir quin dels seus noms utilitzaria segons les circumstàncies.

[Nota]

[Crèdits]

Fotografia de l’Israel Museum, ©Israel Antiquities Authority