És normal sentir-se trist

El dol no és com una malaltia, que un cop recuperat ja ni te’n recordes. En un llibre sobre el dol per la mort del cònjuge, el Dr. Alan Wolfelt diu que «la pena no se supera del tot», però «amb el temps i l’ajuda dels altres, es fa més suportable».

Per exemple, la Bíblia diu que quan la dona del patriarca Abraham va morir, «Abraham anà a fer dol per Sara i a plorar-la». Això fa pensar que va necessitar temps per fer front a la mort de la seva estimada dona.a També tenim el cas de Jacob, a qui van fer creure que un animal salvatge havia matat el seu fill Josep. Va fer dol «molts dies» i la seva família no el va poder consolar. Molts anys després, el record de la mort de Josep encara li resultava molt dolorós (Gènesi 23:2; 37:34, 35; 42:36; 45:28).

Això també passa avui dia en el cas dels qui ploren la mort d’algú molt proper. Fixa’t en aquests dos exemples.

• «El meu home, el Robert, va morir el 9 de juliol del 2008. El matí de l’accident va ser com qualsevol altre. Després d’esmorzar, com fèiem sempre abans que se n’anés a treballar, ens vam fer un petó, una abraçada i ens vam dir que ens estimàvem. Ja han passat sis anys, però el dolor no se me’n va. Crec que mai podré superar la mort del meu Rob.» (Gail, 60 anys.)

• «Tot i que la meva estimada dona va morir fa més de divuit anys, encara la trobo a faltar i em sento trist. Sempre que veig alguna cosa de la natura que em crida l’atenció, automàticament penso en ella i en com li hauria agradat veure-ho amb mi.» (Etienne, 84 anys.)

Així, doncs, és natural que els sentiments de tristesa ens acompanyin durant un temps. Com que el dol varia en funció de cada persona, no està bé criticar la manera com els altres reaccionen davant d’una tragèdia. I tampoc ens hem de sentir malament si ens sembla que, quan ens passa a nosaltres, en fem un gra massa. Com podem afrontar el dol?