HO SABIES?

En temps bíblics, què significava que una persona s’esquincés deliberadament la roba?

LES Escriptures descriuen diverses situacions en què algunes persones es van esquinçar la roba. Aquesta acció pot semblar estranya als lectors d’avui dia, però entre els jueus era una manera d’expressar una forta emoció causada per la desesperació, la pena, la humiliació, la indignació o el dol.

Per exemple, Rubèn «s’esquinçà els vestits» quan es va adonar que el pla d’alliberar el seu germà Josep havia estat frustrat perquè aquest havia estat venut com a esclau. El pare d’ells, Jacob, «s’esquinçà els vestits» quan va suposar que un animal salvatge havia devorat Josep (Gèn. 37: 18-35). Job «es va esquinçar el vestit» quan li van dir que tots els seus fills havien mort (Job 1: 18-20). Un missatger «amb els vestits esquinçats» es va presentar davant el gran sacerdot Elí per informar-lo que els israelites havien estat derrotats en la batalla, que havien matat els seus dos fills i que havien pres l’arca del pacte (1 Sam. 4:12-17). I quan Josies va escoltar les paraules de la Llei i es va adonar dels errors del seu poble, «s’esquinçà els vestits» (2 Re. 22:8-13).

Durant el judici de Jesús, el gran sacerdot «s’esquinçà els vestits» quan va pensar erròniament que Jesús havia blasfemat (Mt. 26:59-66). Una tradició rabínica dictava que qualsevol que sentís blasfemar el nom diví estava obligat a esquinçar-se la roba. Amb tot, una altra opinió rabínica posterior a la destrucció del temple de Jerusalem declarava el següent: «Avui dia, aquell qui escolta blasfemar el Nom Diví no s’ha d’esquinçar els vestits, perquè sinó acabaria amb la roba convertida en draps».

És clar, el fet d’esquinçar-se la roba no tenia valor als ulls de Déu si el dolor que sentia la persona no era sincer. És per això que Jehovà va dir al seu poble: «Esquinceu-vos el cor, i no pas el vestit; torneu a Jahvè» (Jl. 2:13).