Compte amb utilitzar la Bíblia de manera supersticiosa
«VIVA és la paraula de Déu, eficaç» (Heb. 4:12). Amb aquestes paraules, l’apòstol Pau va destacar que la paraula de Déu és eficaç, ja que té el poder d’arribar al cor i de transformar vides.
Ara bé, després de la mort dels apòstols, l’apostasia va arrelar i es va començar a crear una confusió sobre el poder que té el missatge de la Bíblia (2 Pe. 2:1-3). Amb el temps, els líders eclesiàstics van començar a atribuir poders màgics a la Paraula de Déu. El professor d’universitat Harry Y. Gamble va escriure sobre «l’ús màgic dels textos cristians». Va indicar que, al segle III, Orígenes, un dels Pares de l’Església, va suggerir que «sentir paraules sagrades és d’alguna manera beneficiós: si les paraules que s’utilitzen en el món de la màgia pagana tenen poder, les paraules divines de l’escriptura n’han de tenir molt més». Joan Crisòstom, de finals del segle IV, va escriure: «El diable no s’atrevirà a acostar-se a una casa on hi ha un Evangeli». També va explicar que alguns portaven passatges dels Evangelis penjats del coll com un amulet poderós. Gamble també va dir que Agustí d’Hipona «creia que, en cas de mal de cap, es podia dormir amb una còpia de l’Evangeli de Joan sota el coixí»! Per tant, la gent va començar a utilitzar la Bíblia com si tingués poders màgics. I tu? Veus la Bíblia com un amulet, o un objecte de la bona sort, que et pot protegir del mal?
Potser una de les pràctiques més comunes amb la qual es fa un mal ús de la Bíblia és la bibliomància. Es tracta d’obrir un llibre a l’atzar, normalment la Bíblia, i llegir el primer text que es veu, amb la creença que donarà a la persona la guia que necessita. Per exemple, Gamble va dir que, en una ocasió, Agustí va escoltar un nen d’una casa veïna que deia: «Agafa i llegeix, agafa i llegeix». Ell s’ho va prendre com una ordre divina per a que obrís la Bíblia i llegís el primer versicle que veiés.
Has sentit a dir que hi ha persones que, quan tenen algun problema, oren a Déu i després obren la Bíblia a l’atzar amb la creença que el primer versicle que vegin les ajudarà a afrontar el problema? Encara que potser ho hagin fet amb bones intencions, aquesta no és la manera com els cristians haurien de buscar la guia de les Escriptures.
Jesús va assegurar als seus deixebles que els enviaria «el Protector, l’Esperit Sant». I va afegir: «Ell us ensenyarà totes les coses i us farà recordar tot el que us he dit» (Jn. 14:26). Per contra, la bibliomància no requereix un coneixement de les Escriptures.
La bibliomància, així com altres maneres d’utilitzar la Bíblia de manera supersticiosa, són molt usuals. Però la Bíblia condemna buscar auguris (Lev. 19:26; Deut. 18:9-12; Ac. [Fe.] 19:19). És cert que la Paraula de Déu és viva i eficaç, però nosaltres hem de ser destres a l’utilitzar-la. El que millora la vida de les persones és el coneixement exacte de la Bíblia, no pas fer-la servir de manera supersticiosa. Molts han obtingut aquest coneixement que els ha ajudat a cultivar principis morals sans, a deixar enrere estils de vida desastrosos, a enfortir la seva vida familiar i a cultivar una relació personal amb l’Autor de la Bíblia.