APÈNDIX
Com resoldre desacords en assumptes econòmics
A 1 Corintis 6:1-8, l’apòstol Pau va parlar dels processos judicials entre companys de creença. Es va mostrar consternat pel fet que els cristians de Corint acudien als tribunals per ‘demanar justícia davant dels injustos’ (versicle 1). Pau va donar raons de pes per les quals els cristians han de resoldre els seus desacords dins la congregació, en lloc de fer-ho davant dels tribunals de justícia. Analitzem primer algunes de les raons per les quals es va donar aquest consell inspirat, i després donem una ullada a algunes situacions en les quals aquesta instrucció no aplicaria.
D’entrada, si tenim algun desacord en assumptes econòmics amb un company cristià, tractarem de resoldre’l a la manera de Jehovà, no a la nostra (Proverbis 14:12, BEC). Tal com va mostrar Jesús, és millor resoldre un desacord al més aviat possible, abans que es converteixi en un problema més greu (Mateu 5:23-26). Malauradament, però, alguns cristians adopten un esperit contenciós i fins i tot porten l’assumpte als tribunals. Pau va dir: «Ja és rebaixar-vos del tot, que tingueu plets entre vosaltres». Per què? Una raó important és que, en aquest tipus de processos, el nom de la congregació i el del Déu que adorem en surten malparats. Potser caldrà que ens plantegem seriosament la pregunta que va fer Pau: «Per què no deixeu que us facin una injustícia?» (versicle 7).
Pau també va destacar que Déu ha proveït la congregació d’un mitjà per resoldre molts desacords. Els ancians de la congregació són homes que han adquirit seny gràcies a l’estudi de les Escriptures. Pau diu que tenen la capacitat de «fer de jutge entre els seus germans» pel que fa als «litigis de cada dia» (versicles 3-5, BCI). Jesús va ensenyar que els desacords relacionats amb mals greus, com ara la calúmnia o l’estafa, s’han de resoldre mitjançant tres passos. Primer, els implicats han de tractar de resoldre l’assumpte en privat; si això no funciona, el segon pas és portar una o dues persones que facin de testimonis; si aquest pas tampoc té èxit, el tercer pas consisteix a exposar l’assumpte a la congregació, o el que és el mateix, als ancians que la representen (Mateu 18:15-17, BEC).
És evident que els ancians de la congregació no són necessàriament advocats o empresaris, ni han d’actuar com a tals. Tampoc són ells qui han d’establir les condicions per resoldre un desacord entre germans. En lloc d’això, intenten ajudar les parts implicades a aplicar els principis bíblics i a trobar una solució amistosa. En els casos més complexos, poden consultar el superintendent de circuit o la sucursal dels Testimonis de Jehovà. Ara bé, s’ha de tenir en compte que alguns casos queden fora de l’àmbit d’aplicació del consell que va donar Pau. Quins en són alguns?
Pot ser que, en certs casos, una demanda sigui tan sols una formalitat o un requeriment legal, i no un litigi amb finalitats egoistes. Per exemple, pot ser que sigui indispensable iniciar un procés legal per obtenir una sentència de divorci, la custòdia d’un fill, establir una pensió de manutenció, cobrar una assegurança, aparèixer en la llista d’un concurs de creditors en un cas de fallida, i validar un testament. També pot haver-hi situacions en les quals un cristià decideixi protegir-se d’una demanda interposant una contrademanda.a
Quan aquests tipus de processos judicials es porten amb una actitud pacífica, no violen l’esperit del consell inspirat de Pau.b De tota manera, la prioritat dels cristians ha de ser la santificació del nom de Jehovà i la pau i la unitat de la congregació. Els seguidors de Crist es caracteritzen, per damunt de tot, pel seu amor, i l’amor «no busca el propi interès» (1 Corintis 13:4, 5; Joan 13:34, 35).
a En rares ocasions, pot ser que un cristià cometi un crim greu contra un altre, com ara una violació, una agressió, un assassinat o un gran robatori. En aquest cas, no seria improcedent denunciar-lo a les autoritats, tot i que això pugui resultar en un judici civil o penal.
b Si vols més informació, si us plau consulta La Atalaya del 15 de març de 1997, pàgines 17-22, i la del 15 d’octubre de 1991, pàgines 25-28.